El meu tros del Mur de Berlín

Fa dies que no sé on para però durant anys el vaig tenir a mà en un dels prestatges de les llibreries de casa, al costat d’altres records de viatges. Era, és, un tros fals del Mur de Berlín, n’era i en sóc ben conscient. No recordo quant en vaig pagar, perquè no el vaig agafar pas entre les restes d’aquella nit: no hi era, no hi vaig anar fa trenta anys, hi vaig anar l’any següent, quan hi va haver la unificació. Llavors continuava la venda de trossets del mur que havia començat pocs dies després de la gran enfonsada, els turistes de la història se’ls enduien a cabassos. També jo mateixa, al cap d’un any: un trosset decorat amb colors grafiters, no faltaria sinó. Com podia anar a Berlín i no tornar a casa sense un tros del mur tombat pels ciutadans de l’est, per persones, no pas per governs? De cap de les maneres. Tant em feia que fos fals, per a mi és el meu tros de mur. Al capdavall ets tu qui ho decideix, si t’estafen o no, i trobava que no m’estafaven, sabia que comprava a consciència un tros de la història del paio que me’l venia i treia partit d’un esdeveniment sense bessons que continuava ressonant enmig de les festes de la unificació alemanya.

Era doncs el 1990, fa gairebé trenta anys. Tampoc no recordo si hi vaig fer fotos, en aquell viatge, i ja és prou curiós que no ho recordi. Hauré de remoure els àlbums i sobretot les capses de negatius, llavors, per si algú necessita recordatori, les càmeres eren analògiques, no pas digitals. Per això la foto d’avui no és pas d’aleshores, no he tingut el temps ni la disposició de remenar i buscar entre les imatges que guardo: se’n necessita força, de temps, per a fer-ho, saps que en trobaràs moltes altres que t’ocuparan tot el dia i més d’un, de dia, hi sortirà la gent estimada que ja no hi és, et veuràs, a tu i els teus, de jove, riuràs i ploraràs i et quedaràs en blanc perquè no recordes ni on era ni amb qui hi ets. Total, que la foto d’avui no és de Berlín. És de la plaça d’Urquinaona dos dies després de la gran moguda nocturna d’aquest octubre, la vaig fer el diumenge 20. No és que tingués ganes d’agafar un tros del terra esmicolat ni res de tot això, ni tampoc ganes de fer cap altre paral·lelisme que l’estupor que pot causar la història.

Hi vaig anar amb el fotògraf Josep M. Alguersuari, de La Vanguardia. Hi havia començat a col·laborar després de tretze anys a la premsa en català, primer a l’Avui i després al Diari de Barcelona. Eren els bons temps i no vaig fer res per entrar en la plantilla, vaig preferir treballar des de fora, com a col·laboradora. Vaig convèncer el responsable del suplement dominical i ens van enviar a Berlín, viatge i despeses pagades. Primer hi vaig arribar jo, després l’Alguer. Li vaig proposar de passejar per l’antic Berlín est, no sabia ben bé què podríem fer. M’havia costat trobar interlocutors, no parlo alemany i a l’est pocs parlaven ni espanyol ni francès ni anglès, les llengües que podia fer servir. Uns coneguts del Berlín occidental m’ho van resoldre: parlar amb hispanistes. Les converses amb ells em deixarien la impressió que el mur duraria anys en els caps dels alemanys. No volien fotos, o sigui que havíem de trobar les imatges del reportatge al carrer. I les hi vam trobar, i tant. La foto de portada del dominical va ser un cotxe Trabant que un grup estava destrossant a consciència. Ja tinc la foto, va fer l’Alguer. El Trabant, que anomenaven Trabi, era l’utilitari de fabricació pròpia que tothom feia servir a la RDA, diguem que era el seu sis-cents. Un ritual. La confiança que en tindrien un de manufactura occidental en un tres i no res. El sacrifici de l’auto.

Més records del viatge: els berlinesos occidentals que m’acollien de tant en tant n’estaven farts. De mi també, de les meves preguntes. No volien parlar de cap de les maneres del Mur, ni quan hi era ni quan va deixar de ser-hi. Eren trotskistes. No volien saber res de res tampoc de la RDA, ni abans ni ara. No ho comprenia pas. Un vespre em van dir una cosa que he recordat sovint: els deia que no entenia com havien renunciat a recordar i fins commemorar tantes coses que havien passat a les dues bandes més properes del mur, que separaven, i no em semblava cap casualitat, els centres històrics, el prussià que va quedar a l’est i el d’entreguerres que va quedar a l’oest. Com ara els llegats de Rosa Luxemburg i els espartaquistes. Perquè van perdre, em va dir el mosso que duia la veu cantant en aquell pis de l’afable Berlín occidental. Vaig quedar muda.

En tornar a casa, amb el meu tros de mur fals a la bossa, vaig escriure el reportatge i una altra crònica sobre el futur urbà i capitalí de Berlín, que encara no estava decidit. Després vaig anar a la Laie a comprar uns quants llibres que havia promès a l’hispanista que m’havia atès tan bé, ell i la seva família, que m’havien interrogat a fons sobre si podrien mantenir els serveis socials, les guarderies, les formes de treball i tantes altres qüestions del món occidental que desconeixien però que ja s’ensumaven que potser deixarien de tenir. Vaig fer el paquet i el vaig enviar a l’adreça de l’hispanista. No l’hi devia arribar, de segur que m’hauria escrit agraint la tramesa. Vés a saber on van anar a parar, els llibres.

Potser també va perdre, aquella família, qui sap què se n’ha fet al cap de trenta anys. I, com deia el meu amfitrió occidental, si perds mereixes l’oblit.