Tros de quòniam

Diumenge passat el president Quim Torra va enviar polítics i periodistes als diccionaris. Què quòniam volia dir el president quan va definir així Pedro Sánchez? Per a tranquil·litat del CNI i la fiscalia, el president va aclarir-ho ben aviat. Es tractava de la cita d’un exabrupte del capità Haddock extret de Les aventures de Tintín en versió catalana, tot plegat una facècia. ‘Tros de quòniam’ és l’expressió triada per Joaquim Ventalló per a traduir un dels jurons de l’enfurismat mariner. Com que la gràcia del personatge d’Hergé rau en l’abundància i creativitat dels seus insults, fa de mal dir quin era l’original que Ventalló va traslladar amb l’expressió recordada per Torra. Ja sigui bougre de cornichon, espèce de catachrèse, o qualsevol de les dotzenes d’ultratges florits del barbut mariner, la metàfrasi és ben trobada i acudint-hi el president exhibeix un entranyable sentit de l’humor per a respondre a unes declaracions deplorables amb què el president espanyol l’acusa de ser ell la causa de la barbaritat jurídica de la seva inhabilitació.

Atenent la màxima de Marshall MacLuhan que el mitjà és el missatge, la llatinada marca distàncies. És una manera educada de dir inculte a Sánchez, però la ironia és més fina, car Tintín és una creació belga –a Brussel·les hi han dedicat un museu– i l’al·lusió és una manera de dir subtilment al president espanyol que la qüestió de la inhabilitació la resoldrà al final un tribunal europeu i llavors Sánchez quedarà com un cloche à fromage, un bougre de papou des Carpathes, un bachi-bouzouk, un tros de quòniam.

Repescar lectures de joventut també marca distàncies dins l’ambient culturalment aplanat de la política catalana. Jo no sé si Jordi Pujol n’hauria estat al cas, tot i ser raonablement il·lustrat en història. O si il professore Pasqual Maragall, més tirant a modern, hauria entès la referència. Però algú s’imagina José Montilla o Artur Mas mateix etzibant quòniams? A la CUP tot és possible, però en els partits mainstream la cultura ja no és patrimoni comú. Potser no hi ha cap símptoma més clar de la dissensió entre ERC i Junts per Catalunya que la diferència de referents culturals. Si Rufián recorre a Francis Ford Coppola i als records de catequesi amb al·lusions que pot entendre tothom, Torra esmola l’estilet i envia el president espanyol al racó de pensar.

A la vida civil Torra és editor. En aquesta condició fou l’artífex d’allò que per a ell va ser una ruïnosa recuperació: la del periodisme català dels anys vint i trenta. Encara que sembli anacrònic i un pèl cursi dir-ho, Torra ha estat un editor patriòtic, que ha comptat els èxits no pas en beneficis sinó en periodistes rescatats de l’oblit. I així com no és un polític professional, tampoc no ha estat un comerciant. Ser editor vocacional li ha donat un gruix de cultura com el dels seus escriptors de referència. Amb Eugeni Xammar, a qui dedicà un llibre important, comparteix més d’un tret de caràcter. Xammar era tan vehement com el capità Haddock i alhora un postnoucentista extremadament cultivat: l’encarnació d’una aporia. Si Torra taxà els lingüicides de bèsties, Xammar qualificà de rata de claveguera el caragirat Carles Sentís.

El catalanista convertit en espia de Franco i secretari del jerarca Rafael Sánchez Mazas; l’autor de l’abjecte article ‘Finis Cataloniae?’ publicat a La Vanguardia Española el 17 de febrer de 1939, triomfà doblement. Primer com a beneficiari del feixisme i després com a icona de la transició democràtica. Als anys vuitanta, Sentís fou el primer degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, presidí el Centre Internacional de Premsa de Barcelona, rebé la Creu de Sant Jordi de mans de Jordi Pujol i el Premi Nacional de Periodisme de Catalunya. I al final fou defensat pels socialistes catalans d’una pretesa inquisició dels qui no estaven disposats a enterbolir la memòria històrica. Una perfecta imatge de la transició i les connivències que generà. Xammar, després de Josep Pla el millor periodista de l’època, tornà de l’exili envoltat d’una general indiferència i morí el 1973 sense haver rebut premis, homenatges ni distincions. Si no fos per Quim Torra i el traspassat editor Jaume Vallcorba, ni el recordaríem. Els grecs deien que els déus són justos, però una de les principals causes de l’ateisme entre ells era la patètica inexactitud d’aquesta dita.

Amb el quòniam Torra envià a Sánchez l’avís que certs casos es resolen a Bèlgica. Però ell sap que l’expressió vulgaritzada d’aquesta conjunció prové de Chaucer. Al ‘Conte de la comare de Bath’ el personatge diu: ‘I verament, com em van dir els meus marits, tinc el millor quòniam que hi pugui haver. Per cert, sóc tot venèria.’ A Sánchez, és clar, això se li escapa. Tampoc no li caldria saber anglès medieval per a captar la galeta. En tindria prou de repassar al Libro de buen amor el passatge en què l’arxipreste i els seus confrares reben de l’arquebisbe l’ordre de renunciar a les seves concubines i es queixen amb aquestes paraules: ‘Demando los apósotolos [els apòstols] a todo lo que más vale/ con grand afincamiento, assí como Dios sabe; e con llorosos ojos e con dolor grave/ nobis est dimittere quoniam suave.’

Imagineu l’enrenou i els retrets si Torra hagués apel·lat a aquests referents ‘supremacistes’. La superioritat cultural és de mal perdonar. En canvi, emparant-se en la caricatura de rampellut del capità Haddock, desarma els detractors i aconsegueix l’efecte sense que es noti l’afany. Sánchez no disposa de cap rèplica i per poca consciència que conservi, s’ha de saber menyspreable per a culpar de la repressió qui la pateix per haver-ne protestat. Quan el despullin del poder, no en quedarà res més que un ninot intranscendent, en viu contrast amb el respecte que acompanyarà al president català després que l’inhabilitin.

Diumenge passat, Jordi Badia ens feia riure amb un recull ‘d’anostraments’, és a dir de mots reciclats per l’etimologia popular. Tot i que no era a la llista, el quòniam hi escauria. En llatí és una conjunció amb el significat de ‘perquè’ o ‘car’, però en la pronunciació afrancesada de l’anglès medieval sonava molt semblant a conin (‘conill’), que en francès ja era motiu de gresca per afinitat fonètica amb cunnus, la traducció catalana del qual és ociosa.

Per la mateixa assimilació fonètica Torra hauria pogut titllat Sánchez d’allò que els francesos anomenen un con, un imbècil. Aquesta expressió no em consta que aparegui als llibres de Tintín, però no es pot excloure que en els volums editats abans del 1945 hi fos, car després de la guerra el llenguatge del capità Haddock va anar perdent aspresa i adaptant-se al políticament correcte. No hi fa res, perquè la valoració de capsigrany, tabalot, poca-solta, tanoca i taral·lirot es desprèn de la frase de Torra sense necessitat d’haver estat llegidor d’Hergé. Però servir-se d’un anostrament de lletraferit dóna fe d’una matisada ironia, tant o més que en dóna d’elegància saber rebatre una atzagaiada amb un bon quòniam.