23.11.2021 - 08:31
|
Actualització: 24.11.2021 - 11:01
Un grup d’arqueòlegs ha fet una troballa única a la Mediterrània, dins les àmfores del segon vaixell romà enfonsat a les illes Formigues. En algunes que s’han extret del vaixell, que és a cinquanta metres de fondària, hi han trobat resina d’estepa negra. Aquest arbust aromàtic era molt apreciat a l’antiguitat per a fer perfums o medecines. Però fins ara no se n’havia documentat mai l’ús per revestir l’interior d’àmfores, que s’omplien amb salses o peix en salaó. I no és pas l’única novetat. Els arqueòlegs també han descobert la popa del vaixell i han vist com el jaciment és molt més gran que no creien. Enguany, a més, part de la campanya s’ha traslladat a les terres de l’Ebre, on s’ha documentat una pedrera de rodes de molí, encara sense datar.
El fons marí de les illes Formigues, al Baix Empordà, atresora dos vaixells d’època romana. El primer, batejat “Formigues I”, transportava vi i data de mitjan segle I aC. És el que l’any passat va centrar la campanya del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC).
El segon, “Formigues II”, es va localitzar el 2016. El jaciment es va començar a excavar l’any següent i enguany els arqueòlegs hi han tornat per fer-hi la quarta campanya. N’han descobert l’arena que el colgava, per l’efecte dels temporals Gloria i Filomena, i l’han obert aproximadament en uns vint-i-un metres d’extensió, tot resseguint-ne l’eslora.
La responsable del CASC, Rut Geli, explica les dificultats de la recerca: “La fondària fa que el treball sigui lent, perquè disposem de poc temps; a més, aquesta zona de la costa és molt exposada al vent, a l’onatge i a corrents forts.” També subratlla que el Formigues II és un jaciment excepcional, perquè conserva tant el carregament d’àmfores com la fusta del vaixell. I recorda que el grau d’espoliació de la costa catalana –i aquest vaixell n’és una excepció– no havia permès de trobar un vaixell romà tan ben conservat.
La nau data de l’últim quart del segle I aC, en època de l’emperador August. Era un vaixell de carregament, que transportava salaons i salses de peix (gàrum) procedents de la Bètica, l’actual Andalusia. Segurament, el port de destinació era el d’Arles o el de Narbona, des d’on sortien les rutes de cabotatge.
Molt més gran
El Formigues II s’ha convertit en el primer jaciment subaquàtic de la península que s’excava en profunditat amb metodologia científica. És a dir, no s’hi han fet sols prospeccions o extraccions sistemàtiques; malgrat la profunditat, la feina de l’arqueòleg és la mateixa que si l’excavació fos a terra ferma, però amb tots els inconvenients afegits de treballar sota aigua.
Durant aquesta campanya, els arqueòlegs han descobert que el jaciment, en realitat, és molt més gran que no es pensaven. Ja han numerat 197 àmfores de quatre tipologies diferents, però n’han destapades moltes més. I corresponen tan sols a la part superior del carregament.
Però Geli explica que això no vol dir que el vaixell fos més gros. “Quan va naufragar potser es va trencar, i per això les àmfores ocupen més extensió al fons marí; ara com ara, veiem que després d’obrir aquests 21 metres en el sentit de l’eslora, ens en continuen apareixent de noves”, diu.
Popa i bomba d’eixugada
Durant aquesta campanya, els arqueòlegs han pogut comprovar que l’estiba de les àmfores dins la bodega del vaixell era molt ben organitzada. Les que pesaven més eren a la part central del buc; i les que pesaven menys, als extrems. Examinant-ne la disposició, al jaciment s’han localitzat quatre classes d’àmfores diferents (les Dressel 7, 9, 10 i 12).
Els arqueòlegs del CASC també han pogut situar la popa del vaixell. Sobretot, gràcies als elements que formaven part de la bomba d’eixugada de la nau (el sistema que permetia de llevar l’aigua de la sentina). Ara fa tres anys, ja van localitzar un coixinet de bronze que n’integrava el mecanisme; i enguany han trobat un tub de plom que també en formava part. “Això ens indica que aquesta zona era la popa del vaixell, perquè és aquí on se situava la bomba d’eixugada”, explica Geli.
Troballa única
Les àmfores que transportava el vaixell també amagaven una troballa singular, que és única al Mediterrani. I ara, dos mil·lennis després, l’estudi del contingut ha permès de descobrir-la.
Barrejades entre els sediments, de dins les àmfores n’han sortit restes de les salaons i salses de peix. S’hi han trobat espines, escates i pinyols d’oliva. Alhora, els arqueòlegs del CASC han extret mostres de la resina que recobria les parets interiors de les àmfores i en preservava el contingut.
Aquí és on entra en joc un equip interdisciplinari de recerca. Perquè, a més de les àmfores en si, també s’estudien les restes d’ictiofauna, els pòl·lens i els elements vegetals que contenen. I de l’interior d’algunes àmfores n’ha sortit una resina inèdita per a revestir-ne l’interior: la de cistus o estepa negra.
S’ha analitzat als laboratoris de l’Institut de Ciències de l’Evolució de Montpeller. La palinòloga i investigadora Ana Ejarque ha examinat les mostres extretes del Formigues II. El cistus és un arbust molt aromàtic, present a tota la Mediterrània. “Produeix una resina enganxosa, el ladanum, molt apreciada a l’antiguitat per a preparar perfums i fàrmacs, perquè té propietats medicinals”, explica Geli.
A més, és la primera vegada que se’n documenta l’ús per a revestir l’interior de les àmfores (la cosa habitual era fer-ho amb resina de pi). I, per tant, s’associa el cistus i aquesta resina preciosa en la preparació de salaó i salses de peix. “Això ens aporta una informació valuosa i inèdita sobre l’ús de plantes i els seus derivats en l’Antiguitat”, afegeix.
Les propietats aromàtiques de l’estepa negra persisteixen durant segles. Això es pot comprovar aquest dies al laboratori de la seu del CASC, perquè les mostres de resina que els arqueòlegs extreuen de dins les àmfores, si s’acosten al nas, desprenen l’olor penetrant d’aquest arbust. Fins i tot, dos mil·lennis després de l’enfonsament del Formigues II.
Una pedrera al Perelló
Durant aquesta campanya, el CASC també ha fet prospeccions arqueològiques al litoral. Amb el vaixell del centre, el Thetis, s’han centrat a les terres de l’Ebre i a l’Alt Empordà. Han inventariat i documentat possibles restes subaquàtiques i han comprovat l’estat en què es trobaven alguns jaciments ja coneguts després dels temporals Gloria i Filomena.
Se’n destaca la localització d’una pedrera de rodes de molí situada al litoral del Perelló (Baix Ebre). És a molt poca fondària –s’ha documentat fent immersió lleugera– i s’ha descobert gràcies a l’avís d’un ciutadà, Antoni Boyer. És un aflorament rocallós, cobert per l’aigua de mar, que, si es mira des de l’aire i amb vista zenital, s’hi aprecien clarament nombroses extraccions circulars a la roca.
“Durant la prospecció, vam veure que aquestes cubetes d’extracció seguien un patró i tenien un diàmetre molt regular; a més, a la zona també s’han localitzat rodes de molí devastades, que es van deixar a lloc sense acabar d’extreure, i marques d’aquest procés a la roca”, explica Geli. “Això ens ha dut a concloure, amb l’ajuda de geòlegs, que no és cap formació natural, sinó fruit de l’acció humana, i que hi havia hagut una pedrera”, afegeix.
Ara per ara, la datació d’aquest jaciment encara és una incògnita. “No hi hem trobat material associat, perquè la pedrera és a molt poca fondària; i això fa que de moment no en puguem establir la cronologia”, diu Geli. D’entrada, els arqueòlegs es decanten per pensar que no és pas una pedrera gaire moderna. “Si ho fos –diu Geli–, potser hi hauria referències orals o documentals, i la gent de la zona en tindria el record.”
Ara com ara, els arqueòlegs han documentat i inventariat la pedrera. Per poder-ne fixar la cronologia, Geli explica que es podrien cercar antigues pedres de molí que es conservin als museus de la zona, i comparar-ne el diàmetre i el tipus de roca amb el jaciment del Perelló. “Si és possible, preveiem poder extreure’n més informació”, subratlla.
A les terres de l’Ebre, a més, enguany el CASC també ha comprovat que els temporals no han afectat les restes del Deltebre I, el vaixell militar que es va enfonsar a la desembocadura del riu a començament del segle XIX, durant la guerra del Francès. “Hem vist que el jaciment és protegit i que els temporals no l’han afectat gaire”, diu Rut Geli.
