Trobades gastronòmiques (14)

No sé quants grups gastronòmics hi deu haver al país, però segur que són molts. Grups de gent que es troben periòdicament, conviden algú que habitualment és qui dicta el tema de la conversa, i, mentre van menjant i, sobretot, a la sobretaula, debaten sobre la qüestió. Recordo vagament que a Calafell n’hi havia un. Tot el que en sé era pels comentaris que feia un forner que als vespres feia un programa sensacional a Ràdio Calafell. No sé com està ara, però en aquells anys (darrers vuitanta) aquella emissora era una ràdio local d’altíssima qualitat. Aquell forner havia explicat allò de les boles blanques i negres. Quan havia d’entrar un nou soci, tothom havia de posar una bola a la bossa i, només que en sortís una de negra, ja no acceptaven el nou soci perquè no es volien exposar als mals rotllos dins el grup.

La primera vegada que em van convidar en un d’aquests sopars va ser a Igualada. Un grup que es deia Societat Gastronòmica els 13 i que es trobava cada mes en un restaurant diferent on els preparaven un sopar ad hoc. A mi em va tocar l’Amèrica i en tinc un gran record. Com que aquell grup feia actes del sopar, vaig poder llegir el que havien escrit del meu pas pel grup. Els va sorprendre que algú “amb aspecte de mestressa de casa de Masquefa” fos especialista en llengües africanes, però, el que els va impactar més de tot, va ser que els digués que, en tota la meva vida, jo només havia begut una coca-cola.

El meu trauma amb la coca-cola ve dels primers seixanta. S’ha d’entendre que, a Masquefa, no hi havia res de res de res tret d’alguna finestra al món, com ara la família Tenas. La torre dels Tenas era allò que més es pot assemblar al paradís. Una casa amb un gran jardí, piscina, pèrgola, el bosquet, l’hort i una família d’una generositat sense límits que, un dia que érem jugant pel carrer, ens van convidar a passar al meu germà, alguns amics i a mi. Des d’aquell dia i durant un parell o tres d’estius, ens passàvem el dia allà, ens banyàvem a la piscina, jugàvem i, sense ser-ne conscients, apreníem. El meu primer panet de Viena me’l vaig menjar allà, la primera vegada que em vaig disfressar amb una disfressa com Déu mana va ser allà (de cuiner), la meva primera nina me la van regalar ells el dia de la meva comunió. Els Tenas tenien dos fills una mica més petits que nosaltres, el Jordi i el Xavier. Sé que després en van tenir dos més, però ja no els vaig conèixer i tots van marxar i no n’he tornat a saber res.

Un any per la festa major ens van convidar al meu germà i a mi a fer el vermut a la plaça. No feia gaire, jo havia anat a Barcelona amb la meva mare i m’havia comprat un Cacaolat, que em va semblar la cosa més excelsa que havia tastat a la meva vida. Insisteixo: la beguda més alegre de l’època era la gasosa La masquefina que la feia el Carmelo, un veí meu. A l’hora de demanar, el Jordi i el Xavier van dir que volien una coca-cola i el meu germà va dir que també. Jo vaig pensar: “Això deu ser allò tan bo que em va comprar la mare…”, i em vaig sumar a la petició. Quan va arribar allò la desil·lusió ja va ser gran, però, quan ho vaig tastar, em va semblar el pitjor gust del món. Jo era molt tímida i no em vaig atrevir a dir que no m’agradava així que me la vaig beure tota amb un fàstic tan gran que mai més l’he tornat a tastar.

Una altra vegada em va convidar un grup de Vilafranca. Ells es trobaven habitualment a Cal Joan, un restaurant on havia anat alguna vegada amb la colla de Masquefa. Aquell dia, però, Cal Joan estava tancat i així vaig descobrir el restaurant En Rima. A banda del menjar, que sempre he trobat boníssim (hi he convidat amics altres vegades), el lloc és espectacular. L’arquitectura de l’edifici, que reprodueix ampolles de cava capiculades, les vinyes a tocar, la vista de Vilafranca, tot plegat en fa un lloc molt recomanable.

El trinxat em sembla la forma més elaborada d’aquest tipus d’organització gastronòmica. A la banda de Girona, liderat per Meius Ferrés (una màquina de generar activitats i de posar en marxa tothom), i a la de Reus, per Xavier Menduiña, els primers em van portar a un restaurant molt bonic (i molt bo), el Tomàquet, als afores de Girona; i els segons, al Ferran Cerro, restaurant al centre de Reus. Totes aquestes trobades, a banda de l’oportunitat de conèixer restaurants, m’han permès de conèixer gent interessantíssima de camps molt diferents. Són aquells llocs on experimentes que la cultura és essencial per al benestar de les persones. La mateixa curiositat intel·lectual, així com l’interès per camps molt diferents, afegeix noves perspectives i això sempre és enriquidor.