“Tristesa i impotència”: la frustració de la generació que no pot anar-se’n de casa

Malauradament, aquest no és un reportatge optimista, sobretot per als joves. La realitat és crua quan es parla d’habitatge i, encara més, si parlem d’emancipar-se. Algunes dades dibuixen la situació d’una manera molt clara. A les Illes, només un 18% dels joves fins a 29 anys ha pogut anar-se’n de casa els pares. A Catalunya, la situació és pitjor: se n’ha anat un 17,2%, i això que el 2012 van arribar a ser el 30%. Al País Valencià, més greu encara: la taxa d’emancipació juvenil és del 16,5%.

“És una miqueta de frustració i una miqueta d’ansietat”, diu Miquel Alba, de 25 anys, que viu a València amb els pares. Maria Ceballos, mallorquina de vint anys, hi coincideix amb unes altres paraules: “És una mescla total d’impotència i tristesa. No és que no facis res: estudies una carrera, però els sous no arriben per a pagar els lloguers abusius.”

Avui, llogar un pis a Catalunya s’enfila a 18 euros el metre quadrat, i a Barcelona arriba a 20 euros. Llogar al País Valencià costa 11,7 el metre quadrat, i a la capital el preu puja a 15,3 euros. A les Illes, els lloguers ronden els 18,5 euros per metre quadrat, i a Eivissa, els preus són d’escàndol: 25,3 euros. Per fer-nos-en una idea: la mitjana del lloguer d’un pis de 70 metres quadrats –a 20 euros el metre– seria d’uns 1.400 euros. Fa deus anys, tots aquests preus eren molt més baixos: la meitat o menys dels que tenim ara. De fet, el darrer mes ronda els màxims històrics, segons el portal immobiliari Idealista.

“No podré viure mai al meu barri”

Un dels efectes més clars dels preus disparats és que la gent es veu expulsada de les capitals i ha d’amar a viure a pobles de la rodalia. Però no passa tan sols a ciutats com Barcelona, sinó també en uns altres indrets, com Reus. És el cas de Clara Mas, que tan sols és optimista amb el fet d’emancipar-se si assumeix que haurà de renunciar a la seva ciutat: “Els preus han pujat moltíssim aquests darrers anys, i arriben a ser gairebé dues terceres parts del sou mínim. Si vols un lloguer més baix, són pisos molt antics, has de compartir casa o són llocs amb una habitabilitat qüestionable.”

Una situació similar és la de Miquel Alba, que viu al barri valencià Camins al Grau: “Els meus pares i jo volíem mirar si podíem agarrar un pis als afores de València quan estigués treballant de manera estable. No podré viure mai al meu barri. Si llogar una casa és complicat, ja no dic comprar-la.” Això la frustra perquè al barri hi té tots els vincles. “Si d’ací a un parell anys, que ja faré feina normal, tampoc puc viure-hi, serà una merda”, diu renegant. Explica que al costat de casa hi construeixen dos edificis nous, però destinats principalment al lloguer turístic. “I és una barriada normal, no és el centre. Tot allò que es construeix de bell nou ja no es fa per a la gent que viu ací”, sentencia.

I Maria Ceballos, que ara estudia a Barcelona i, per tant, viu una emancipació forçosa, vol tornar a Mallorca quan acabi la carrera. “Sóc molt conscient que hauré de viure indefinidament a casa els meus pares. No puc fer ni una previsió de quants d’anys, perquè és inassumible”, diu. Durant la seva etapa d’estudiant també es veu amb una situació “molt precària” i ha de treballar cada horabaixa per poder pagar un lloguer que ha trobat a Badalona, també fora de Barcelona.

“No val la pena perdre el vincle amb la ciutat”

Un efecte directe d’aquest èxode cap a la rodalia és que els preus també augmenten i, com més va, hi ha menys habitatges de lloguer. Fins i tot, apareixen pisos turístics a pobles on l’activitat turística és més remota.

Alba Huerga, que té 32 anys, és molt crítica amb el fet d’haver de partir a una altra ciutat o poble per poder pagar un lloguer assumible. “Anar-se’n a la rodalia no serveix. Sóc de Sant Feliu de Llobregat i no hi ha cap pis per menys de 800 euros. I no podria anar-me’n més enfora per un tema de feina: significaria perdre molt temps de la meva vida i no crec que valgui la pena perdre tot un vincle amb la ciutat o haver de passar dues hores d’anada i tornada per anar a fer feina”, diu. Ella no veu cap solució clara a curt termini.

El sou net de set anys per a l’entrada d’un pis

En el cas de les Illes, segons l’Observatori de la Joventut, per poder llogar un habitatge tot sol, a un jove li caldrien 237,53 euros el mes a banda de tot el sou; és a dir, que hi ha de destinar un 122,6% del sou. Al País Valencià, tot i ser una dada més optimista, la part destinada al sou no es limita, ni de bon tros, al 30% del sou, tal com s’acostuma a recomanar, sinó que hi ha de dedicar el 87,9%. A Catalunya, tampoc no n’hi ha prou amb tot el sou sencer per a pagar el lloguer.

I mentre els joves valencians necessiten el salari net acumulat de 3,9 anys de feina per a pagar l’entrada d’un pis nou, els de les Illes s’han d’esperar set anys. En el cas de Catalunya, són quatre anys i mig.

Encara que la taxa d’emancipació creix amb l’edat, a Catalunya, segons dades de l’Observatori Català de la Joventut, un 27,7% de la població entre 30 anys i 34 encara no s’ha pogut emancipar. A les Illes, un 29%, i al País Valencià, un 25,8%. En tot cas, Alba ho té clar: si no és amb l’ajut dels pares, serà impossible.

Un altre problema que veuen els joves ja no afecta la seva generació, sinó les que vénen. Ho explica el mallorquí Miquel Uguet, felanitxer de 20 anys: “Hi ha joves que, a partir d’herències, tenen un lloc on anar. Però d’aquí a una generació o dues, les famílies més normals ja no tendran aquestes cases.” Ho diu per una raó molt òbvia: com més descendents, menys possibilitats de repartir el lloc on viure.

Emancipar-se del tot

Emancipar-se de casa dels pares és un primer pas, i per aconseguir-ho molts joves han d’optar per compartir pis. Però això significa emancipar-se totalment? Alba Huerga viu a l’Eixample esquerre de Barcelona. Quan es va emancipar va ser perquè podia compartir pis amb la seva parella. Després de la ruptura, va haver de tornar a casa la mare. Fins el 2022, que va poder tornar a partir, però compartint pis amb quatre persones més.

“Viure independent dels pares era impossible. No podia tenir un lloguer per a mi sola amb el sou que cobrava… I aquí continuo encara, perquè els preus no han parat de pujar”, diu. Tot i que el seu sou també ha pujat, ara amb 1.700 euros el mes continua veient-se incapaç de fer front a un lloguer. L’alternativa que sospesa és la hipoteca, però “també s’acaba el temps”, perquè són a molts anys vista i no ho veu en un futur immediat. “No sé si espero un miracle, o que tot peti… Però ara a curt termini no ho veig gens viable”, diu.

De tota manera, critica que “es consideri un privilegi viure sol, com si fos un caprici”, perquè no ho és. “Vull tenir el dret de viure en el meu espai. Encara que m’avingui amb les companyes, vull tenir-lo”, conclou.

Miquel Uguet també comparteix pis, a Palma, entre setmana. Ho fa perquè estudia la carrera allà, però els caps de setmana encara viu amb els pares al poble. Si no fos perquè comparteix pis, no hauria pogut anar-se’n, perquè no veu viable viure tot sol: “És impensable. En cap moment m’ha passat pel cap pagar un lloguer tot sol.” De tota manera, sap que sense l’ajuda familiar també seria inviable compartir pis.

Els joves també estan decebuts amb l’administració. “El sistema no ajuda, ni tampoc les polítiques en relació amb l’habitatge”, diu Clara Mas. Miquel Alba critica que ni es compleix ni es fa res. Dissabte, a tot el país, s’han convocat mobilitzacions per a reclamar un accés digne a l’habitatge. Un problema que no afecta únicament els joves.