Triquell: “Vaig ser objecte d’un experiment social amb l’objectiu de tenir audiència”

Cesc Fuentes i Triquell (Sant Quirze del Vallès, 2000) ha acabat un any intens en què va debutar amb el disc Entre fluids, que li va valdre el premi Enderrock a millor disc revelació i que l’ha portat a fer una ronda de quaranta concerts per tot Catalunya. Les cançons “Jugular”, “CBD i espardenyes”, “NPC” i “Road Trip” han sonat a les emissores principals del país i, ben aviat, la crítica l’ha col·locat com un dels artistes més transgressors de l’escena musical actual. En definitiva, Triquell ha tancat un 2023 que, tal com reconeix, encara no ha tingut temps de pair. Així i tot, no abaixa el ritme. Del 17 al 20 de gener serà a l’Ideal de Barcelona per presentar el seu nou EP, FOMO, compost per sis cançons coproduïdes en col·laboració amb Andy Wheels, Wise Mike, Vernat i Scotty DK al so, a Èlia Lorente i Adela Montolí a l’univers visual i Jordi Turú al gràfic.

A FOMO, que són les sigles en anglès de fear of missing out (en català, “por de perdre’s alguna cosa”), Triquell s’endinsa en la gran por de la generació Z, alimentada per les xarxes socials, que mostren vides utòpiques i inaccessibles. Però, a part de les seves pors, l’artista santquirzenc també parla sense pèls a la llengua sobre com ha hagut de gestionar l’èxit amb tan poc temps i sobre què va significar participar en un programa com Eufòria, ara que ho pot veure amb perspectiva.

—De fora sembla que professionalment us va molt bé, però l’EP que presenteu és bastant fosc. De portes endins, no tot és tan meravellós com sembla?
—Tinc molts alts i baixos, personals i emocionals. Però intento que, com a mínim, puguin sortir-ne cançons. Que tot sumi: no només el projecte, sinó també la persona. Procuro recollir experiències i anar-les posant a la motxilla, tot i que a vegades també he de transitar per espais que emocionalment no són tan còmodes ni tan domesticables.

—A la vostra vida, Triquell ocupa més espai que Cesc Fuentes?
—No. Ara, no. Hi va haver una època en què no tenia clar on ubicar cada cosa ni en quins moments tocava ser qui. Però cada cop cedeixo més espai a la persona, que per mi és el més important, perquè és el que permet que, després, pugui viure del personatge. Amb aquest EP precisament parlo més de la idea i de l’obra que no pas del personatge.

—Amb aquest EP –però també al disc Entre fluids– la crítica i els mitjans us defineixen com un artista “contemporani”, “transgressor”, que opta per coses diferents, etc. Vós, com us definiu, com a artista?
—Em costa molt definir-me, ubicar-me i abanderar-me perquè sento que sóc en un procés de canvi i aprenentatge constant. Tot allò de què m’intenti abanderar o definir potser a la llarga és una cosa de què em puc penedir. M’agrada molt observar, alimentar el pensament crític, consumir sèries, pel·lícules i llibres… i també m’agrada parlar amb la gent de manera oberta.

—Després d’haver-vos posat aquestes etiquetes, us fa por de caure en la música mainstream? Proveu d’allunyar-vos-en?
—És que no saps mai què pot arribar a esdevenir mainstream. I, és clar, és molt difícil voler-se’n allunyar quan és una cosa que es genera tota sola. Evidentment, pots decidir d’afegir-te a l’onada o provar de generar-ne una de pròpia encara que sigui més petita, que és el que intento fer. Però també he de tenir clar que hi ha d’haver una certa rendibilitat del projecte i una part d’agraïment a la gent que hi dóna suport, que és a qui em dec. Per això provo d’anar sempre als concerts amb la millor veu, la millor consciència, la millor emoció i preparar el millor concert per a la gent que vindrà. És a dir: hi ha una part servicial que, alhora, evito que hi sigui en el procés creatiu, perquè això voldria dir que manipulo l’obra perquè tant sí com no sigui un producte que vengui.

—L’EP que presenteu es titula FOMO, la por de perdre’s les coses. Diríeu que és la gran por de la generació Z? Per què?
—Sí, absolutament. I jo l’he patida. Crec que neix d’espais com les xarxes socials i de prendre consciència de la vida dels altres. Neix de voler ser en espais que no són físics, dels models de conducta, d’ídols i d’influenciadors que donen a aquestes noves generacions un excés de contingut i d’informació i, per tant, una desconnexió total i absoluta d’un treball intern i de la consciència d’allò que tens més a prop.

—I, en la música, també l’heu viscuda, aquesta por? Haver de produir contingut constantment, anar a esdeveniments a promocionar-vos… En definitiva, ser a tot arreu per a no perdre-us res.
—Faig els equilibris que puc. Només vaig a llocs on em conviden si estic bé físicament o si no tinc una altra prioritat. Per a algú que viu de contactes socials, de comunicar, de transmetre o d’escriure, per exemple, és una gran càrrega anar a aquests espais per donar a conèixer allò que fa i, alhora, és important ser-hi. Però s’han de respectar els espais personals i íntims. A vegades et sents qüestionat perquè hi ha qui et diu: “Per què vols privacitat i, a la vegada, una carrera que se’t reconegui?”

—I com ho gestioneu, tot plegat?
—Hi ha moments que et mires al mirall i no et reconeixes; n’hi ha uns altres que, de cop, t’adones que fa set dies que fas coses que no et venien de gust; moments que t’agafa ansietat perquè fa tres hores que ets a casa sense fer res i sents que perds el temps… Intento de reconnectar amb allò que em fa ser jo mateix. No oblidar d’on venim i qui ens envolta. Requereix molta reflexió, treball personal, diàleg amb un mateix, silenci… i la no-productivitat.

—Una de les cançons de l’EP és “Una mentida em salva”, en què dieu: “Prefereixo perdre el pa si una mentida em salva.” Sou dels qui, segons en quina ocasió, preferiria no saber la veritat?
—No. Qui t’estima procurarà dir-te sempre la veritat. No la veritat absoluta, sinó la seva veritat. Amb aquesta frase el que vull dir és que, si jo visqués d’una mentida o que si vengués una cosa que no forma part dels meus principis, preferiria que la vida em fotés una hòstia i em fes canviar de camí. He vist molta mentida i veig molta gent que en viu. Gent que maquilla i mercantilitza la mentida.

—A la indústria musical o en general?
—En general.

—A “Treu-me” demaneu que us treguin de la pantalla i també de qui la propaga. Com us ho feu per evadir-vos de les pantalles tenint en compte que, en part, la vostra feina en depèn?
—Aquesta és la gran paradoxa de l’EP: les meves pors també són un gran motor del meu procés creatiu. Es dóna per fet que l’artista ha de renunciar i mercantilitzar la seva privacitat, ha de ser omnipresent, ha de crear a un ritme frenètic si vol viure de la seva obra, etc. Jo en sóc víctima i entro en una gran contradicció. No vull que tingui projecció la meva vida sinó la meva obra.

—A “Fums”: “Volia surfejar la meva pròpia wave i ara visc en un tsunami.” Què és el que us ha sobrepassat tant?
—Viure en un tsunami és viure hiperestimulat. També neix del somni que normalment té algú quan és a la fase embrionària d’un projecte: voler que el projecte creixi més i puguis implicar-t’hi més. Sempre sents que creixeràs proporcionalment al creixement del projecte: “Com més bé estigui jo, més bé estarà el projecte.” I no sempre és així. A vegades, com més creix el projecte, més responsabilitat implica, més por tens de perdre’l. En definitiva, moltes més coses s’accentuen, tant negatives com positives. Quan vaig escriure aquesta cançó estava totalment sobrepassat per les circumstàncies. És una cosa intermitent: ve i marxa sense que puguis controlar-ho. I com que no pots controlar-ho, t’enfonses.

—“No puc ser de plàstic, Barbie. No puc ser fantàstic, fancy” canteu a “Plàstic”. La pressió estètica també arriba als homes?
—Sí. Sento la pressió estètica i és un debat llarguíssim. Per què és tan canònica la bellesa i per què s’exerceix aquesta pressió d’haver de complir amb uns cànons de bellesa? Per ser músic també s’exigeix un codi estètic.

—I més ara, que la imatge és una acció més de màrqueting del projecte.
—Per això, tot i que em costa, sempre intento vestir-me com em vestiria normalment. La moda és un art i, ben tractada, és brutal. Però, en el meu cas, penso que com més transparent sigui la meva forma física, millor. De fet, crec que és un error pensar que només per la cuirassa o pel teu codi estètic ja tens un valor.

—Presentareu FOMO del 17 al 20 de gener a l’Ideal de Barcelona. Per què a aquest lloc?
—Per casualitats de la vida vaig conèixer en Jordi Sellas, que és qui ho porta, i vaig fer el doblatge de l’exposició de Tutankamon. Un dia, parlant, li vaig comentar que em faria molta il·lusió que a l’espai de concert no recaigués tota la importància visual en la persona sinó també en l’entorn. Ara, els concerts són pensats amb una mirada lineal cap a l’artista i que, com més a prop siguis de l’escenari, més bé ho sentiràs. I jo no volia això. En aquesta sala de l’Ideal es genera un espai general i una narrativa visual que fa que sigui una experiència immersiva. Miris on miris i siguis on siguis estàs connectat al concert. Pots renunciar a mirar el paio que canta per mirar les projeccions, per exemple. I això em sembla interessant perquè és una concepció diferent d’allò que entenem per concert. I també perquè m’agrada renunciar a l’ego.

—Ara que ja fa uns quants anys que sou dins la indústria, quin diríeu que és el vostre lloc? Què sentiu que s’espera de vós?
—No ho tinc clar. El meu lloc és el lloc que ocupi la meva proposta musical. Tinc ganes de transgredir i trencar concepcions pre-definides d’allò que és l’experiència musical. També m’agradaria que el meu lloc fos de col·lectivitzar i fer un gremi a través de la música. El meu lloc serà on em vulguin posar. La indústria t’ubica a tu, i jo intentaré conviure-hi i entendre-la amb el rol que em toqui.

—Tot i que durant molts anys vau fer música en anglès, quan us heu professionalitzat, ho heu fet en català. Heu fet el procés a la inversa.
—Sí, i no va ser gens premeditat. Va ser per inèrcia. Fa anys vaig tenir la gran sort de poder viatjar molt i em comunicava molt en anglès. La meva forma d’expressió era en anglès perquè és molt més monosil·làbic, les paraules són més curtes, etc. El català és més complex i, per tant, per mi, és un repte més gran.

—Ara que faran Eufòria 3, m’agradaria parlar sobre la poca repercussió que han tingut els concursants d’Eufòria 2. Per què creieu que ha passat? És un programa que ha de deixar més espai entre temporades per donar projecció als concursants?
—Això passa perquè es ven una utopia i es posiciona les persones en un lloc gens natural. De sobte corones gent a dalt de tot i li dónes uns recursos, un espai i una sensació de poder i d’influència social que és només momentània. I això té efectes que personalment acaben afectant molt.

—El circuit català és massa petit per a absorbir tants talents nous?
—Sí. No sé si hi ha tant de mercat per a tanta gent ni tampoc si la tele és a un nivell tan mediàtic per a promocionar setze carreres musicals. I, tot plegat, forma part d’un barem en què hi ha uns supervivents i uns damnificats. És un format ambiciós, i prorrogar-lo significa prorrogar l’ambició. I això no és gaire ètic.

—N’esteu ressentit?
—Sempre ho dic: em vaig inscriure a Eufòria per donar projecció al meu projecte musical. I no vaig donar projecció al meu projecte sinó a un personatge i un repertori que no vaig crear jo sinó que em va venir donat. Vaig ser objecte d’un experiment social amb l’objectiu de tenir audiència televisiva.

—I ara, vist amb perspectiva, com ho viviu?
—De tant en tant, si hi penso, m’afecta. Ara, també ho agraeixo. Sóc molt conscient per on he passat i a qui haig d’estar agraït. Però això no vol dir que no pugui ser crític amb el format. Si el programa es dediqués a orientar la carrera de setze artistes, potser seria útil, però, en canvi, és només una eina d’entreteniment. Encara ara vaig a teràpia per això. I per això també ara tinc projectes com FOMO, en què jo faig un pas enrere per fer un pas endavant amb l’obra. Que l’experiència no només sigui centrada en mi. No vull ser el centre de tot ni alimentar el narcisisme que, en el fons, em condemna.

—Per acabar: el 2024 serà l’últim any de molts grups dels Països Catalans, com ara Smoking Souls, Xavi Sarrià, Da Souza, Zoo… És el moment perquè els que fins ara éreu “emergents” us consolideu. Com es presenta aquest canvi generacional?
—És que si a petita escala, aquí a Catalunya, ja sento que tinc una càrrega i pressió increïble, no em vull imaginar els grups que tenen projectes més grans i que fan rondes arreu. Entenc que hi ha un moment a la vida en què has de començar a viure-la.

—Quines són les vostres prioritats, a banda de la música?
—Mira, tinc un projecte de vida que és anar-me reformant la casa del meu avi. Ara la mantinc, l’arreglo i hi faig vida. És un lloc que em dóna molta pau mental. I, sincerament, també vull viure d’allò que no són expectatives ni metes. Vull poder tenir un dia per a fer una marató de pel·lícules, si vull. Viatjar també és un dels meus somnis, i no ho he pogut fer tant com m’hauria agradat. Treballo d’ençà que tinc setze anys, compaginant feina, estudis i música i, ara, a vint-i-tres, sento que he trotat molt. Tant de bo arribi un dia en què pugui estar connectat amb coses que no solament siguin productives per al sistema.