10.05.2024 - 19:50
He de confessar que no havia vist mai formar-se una pinya defensiva al voltant d’una empresa, com passa ara amb el Banc Sabadell. Tots contra l’OPA del BBVA, sembla la consigna. Una consigna que puc entendre perfectament, en el cas de les patronals de pimes, perquè el Sabadell és fonamentalment un banc de pimes, però em resulta més difícil la pinya política que també s’ha creat, amb amenaces tan espectaculars com les del govern espanyol, que recorda que, en última instància, d’ells depèn l’aprovació de la fusió.
En l’editorial d’avui de Vicent Partal, s’hi defineix molt bé la situació i la mena de consigna esmentada com a “discurs sorprenentment homogeni”, atès que tots, de Junts fins el PP català i valencià, s’han posat d’acord en la crítica ferotge a l’OPA. La pregunta és: si l’OPA s’hagués anunciat fora de temps de campanya electoral catalana, hauria tingut el mateix front unitari advers? Honestament, crec que no.
Però això em fa pensar en una cosa que no acabo d’entendre. Per què el BBVA fa l’OPA precisament aquests dies? No podien esperar una mica? És que no podien preveure’n la reacció política? Recordeu que el govern espanyol ha passat d’una neutralitat total el dia de l’OPA amistosa a una posició molt agressiva contra el BBVA. Suposo que, amb la seva decisió, hi veuen més vots per al PSC. Com totes les frases que han dit la resta de partits, pensen que posar-se en aquesta direcció els afavorirà, o, si més no, no els farà perdre vots. De totes maneres, jo no m’acabo de creure tot el que es diu a Madrid.
També és curiós que tot això passi amb el Banc Sabadell. És una entitat que, amb profundes arrels vallesanes, es continua veient com a catalana, malgrat la fugida decidida pel consell el 2017 i amb proclames posteriors (gratuïtes) sobre la seva “alacantinitat”, encara que només hi facin les juntes. Però una cosa és la legalitat de l’emplaçament de la seu i, una altra, els anys de treball a Catalunya, on té una bona part del risc del grup. Dins l’estat espanyol era del 31%, quan va canviar de seu. Però és que, vuit anys abans, era del 53%. La baixada relativa té a veure amb el creixement a còpia d’absorcions, com la CAM valenciana el 2012. Bé, el cas és que malgrat la fuga decidida per Oliu (vegeu l’editorial d’avui de VilaWeb), aquests dies es continua veient com catalana.
Però anem al nucli de la protesta que han fet els representants de les empreses. L’oligopoli bancari s’ha anat trenant amb el pas dels anys amb una duresa superior a altres latituds. Així, Catalunya té actualment unes 2.150 oficines bancàries, un 73,4% menys que el 2008, quan va esclatar la crisi financera. Des d’aleshores, Catalunya és el territori de l’estat espanyol que ha perdut més oficines bancàries. I no oblidem que, a la dècada del 2000, hi havia deu caixes catalanes, però arran de la crisi financera, el Banc d’Espanya va obligar el sector de les caixes de l’estat a fusionar-se o a ser intervingudes per acabar essent absorbides o fusionades amb unes altres entitats. De deu caixes catalanes, ens hem quedat només amb una, que també va fugir de Catalunya i té la seu al País Valencià.
Feu comptes, amb una eventual absorció del Banc Sabadell per part del BBVA, el 85% de les oficines bancàries de Catalunya passarien a mans de només tres entitats: CaixaBank (831), BBVA-Sabadell (741) i Banco Santander (256). La concentració posa els pèls de punta a molts petits empresaris que encara recorden uns altres temps, quan podien escollir i treballar amb unes quantes entitats financeres.
Estic molt d’acord amb el comunicat que ha fet la consellera d’Economia, Natàlia Mas, en què argumenta que la unió dels dos bancs, el segon i tercer a Catalunya per quota de mercat, significaria un perjudici greu per a l’interès públic, en la mesura que implicaria la pèrdua potencial de llocs de feina i una reducció dràstica de la competència en l’ecosistema financer de Catalunya. Aquesta menor competència afectaria sobretot els ciutadans, que veurien reduïda l’oferta de serveis i percebrien una remuneració menor pels seus estalvis, en un moment en què la remuneració de dipòsits amb venciment superior als dos anys a l’estat espanyol ja és a la cua d’Europa.
I afegia que l’operació també significaria un perjudici greu per a les empreses catalanes i, de manera molt significativa, per a les pimes, que tindrien més dificultats per a accedir a préstecs. D’una banda, les limitacions en el nivell d’exposició de les entitats a les empreses limitaria el nombre de línies de crèdit a les quals podrien accedir; i, d’una altra, les condicions d’accés al crèdit serien pitjors per culpa de la manca de competència. I després de calcular a cada país d’Europa un índex que habitualment s’utilitza per a mesurar el nivell de concentració (Herfindahl), concloïa que “el nivell de concentració bancària a Catalunya seria el més alt d’Europa si l’operació es materialitzés”. “És per això que el govern de la Generalitat s’ha adreçat a les autoritats europees per demanar-los que evitin que aquesta operació s’efectuï”, va dir.
I deixo per al final els grans protagonistes de l’operació: els accionistes del Banc Sabadell. Un accionariat que, curiosament, està molt atomitzat. Això no vol dir que no hi hagi institucions que en siguin accionistes. El seu accionariat es divideix entre un 52% d’institucionals i un 48% de detallistes. Dins dels institucionals, destaca una trentena de grans gestores d’actius internacionals, que controlen entre tots un 25% del capital en circulació i el vot dels quals, per tant, serà decisiu per a saber si el BBVA i el Banc Sabadell emprenen un futur junts o no. En definitiva, és un nombre considerable d’accionistes de referència, si bé cap d’ells compta amb un percentatge superior al 4%. Són els primers accionistes als quals tant el Sabadell com el BBVA ja miren de convèncer perquè votin a favor seu.
Però, és clar, també caldrà atreure gran part dels detallistes a fi de superar l’acceptació del 50% al qual està condicionada l’oferta. I aquí pot passar de tot, perquè cada inversor té els seus propis criteris. No tots han entrat en el mateix moment, ni al mateix preu, ni volen ser accionistes del BBVA encara que ho siguin del Sabadell. A més, valorar l’oferta és complicat si es té en compte que tant les accions del BBVA com les de Banc Sabadell es mouen cada dia en el mercat. En aquest sentit, la prima del 30% que diu oferir el BBVA (respecte del tancament del 29 d’abril) ja s’ha reduït considerablement i podria convertir-se en un descompte, si el Sabadell continua pujant i el BBVA baixant a la borsa. Avui, sembla que s’han calmat ambdues accions, però al tancament, la prima era del 7,5%. Molt poc atractiva.
Els comentaris que han fet els analistes del Banco Santander sobre la qüestió em semblen interessants. Han escrit que s’inclinen “a pensar que una àmplia majoria de l’accionariat institucional acceptarà l’oferta”. No obstant això, aquests experts tenen més dubtes amb la base d’inversors detallistes, que representa el 48% del capital. “La proporció elevada de la base detallista és l’únic interrogant que veiem per a l’èxit de l’operació, tenim més dubtes sobre la seva acceptació”, han afegit.
Una altra complicació és el temps i com evolucionaran les accions. Som en una operació a llarg termini. Sobre aquest punt, el president del BBVA, Carlos Torres, va assenyalar ahir que esperava que l’acció de BBVA es recuperés durant els mesos vinents, atès que passaran uns sis mesos fins que no s’obtinguin tots els permisos i comenci el període d’acceptació de l’OPA, que durarà dos mesos més, aproximadament. “Els nostres resultats superaran les previsions del consens i creiem fermament en l’atractivitat de la nostra acció. El temps farà més atractiva aquesta oferta.” Què ha de dir, és clar. Però això no ho sap ningú.
I, per als detallistes, encara hi ha un punt cabdal que juga a favor del “no”. No oblidem que una bona part d’ells, a més d’accionistes, són clients i petits empresaris. Canviaran accions per perdre el banc amb què treballen? Jo crec que no. Perquè, que hi guanyen realment? Qui els pot assegurar que les accions del BBVA aniran més bé que les del Sabadell? És clar que ningú. Però la qüestió rau en la forma de l’OPA, amb bescanvi d’accions. A mi se’m fa difícil pensar que una OPA només sobre la base del “canvi de cromos” pugui triomfar, sobretot si l’entitat que rep l’OPA funciona bé, com és el cas actual. Si no s’hi aporten diners, a més dels cromos, crec que els al·licients per a acceptar l’oferta són molt pobres. Segurament, per aquest motiu, els analistes de Bloomberg Intelligence no han dubtat a dir que l’oferta tenia “poques possibilitats d’èxit”. Veurem com continuen els esdeveniments. Què fan els uns i els altres. Com deia ahir, això tot just ha començat.
