La darrera setmana, una bona notícia em va passar desapercebuda, com succeeix sovint amb les bones notícies. Resulta que un sabadellenc va ser guardonat a Dinamarca amb el premi Docència 2024 que atorga el Ministeri d’Educació Superior i Recerca d’aquell país, en una cerimònia que va presidir la reina Maria Elisabet Donaldson. És Jaume Castan Pinos, de quaranta anys, professor associat de la Universitat del Sud de Dinamarca, que va ser considerat millor professor universitari de l’any. No pas ell tot sol. Ell i sis col·legues més, tots distingits pel fet de ser innovadors i d’incloure i potenciar la part pràctica a les seves classes.

En el seu cas, la distinció té un mèrit especial. Nascut al barri de la Creu Alta de Sabadell, Castan pertany a una família de classe treballadora, que sospito que a casa tenia més roba apedaçada que no pas llibres de filosofia. Per anunciar el premi a les seves xarxes socials, Castan va penjar una doble foto: a la de l’esquerra es veu rebent el premi amb la reina i la ministra, i a la dreta amb el seu pare venent fruita en un mercat de carrer a Canovelles. L’institut on estudiava és l’Arraona, que tenia fama de perillós, i Castan va agrair als mestres que hi va tenir i que el van motivar el fet d’haver-lo ajudat a arribar on és ara. Fins i tot recordava el mestre de llengua castellana, que els deia mig de broma que el seu objectiu és que arribessin més alumnes a la universitat que no a la presó.

És el cinquè any en què es lliuren uns guardons que volen reconèixer aquells professors que, a banda de saber-ne un niu, són capaços de transmetre aquests coneixements i motivar els estudiants per adquirir-los, assimilar-los i incorporar-los al seu univers particular. Tots n’hem conegut, de professors universitaris que, malgrat ser uns bons professionals, eren uns professors mediocres. Només superats, és clar, per aquells que no són ni bons professionals ni bons professors, i que es dediquen a fer la viu-viu a la universitat, avorrir fins i tot les mosques de l’aula i qui dia passa, dia empeny.

Castan se’n va anar de Catalunya el 2004, quan tenia vint anys. Va anar a fer un Erasmus a Belfast hi va acabar fent el doctorat. D’allà va saltar a Dinamarca, on fa de professor de Política Europea i Relacions Internacionals a la Universitat del Sud de Dinamarca, una de les universitats públiques del país. Apassionat per la docència, és dels qui incorporen les noves tecnologies a l’aula i convida els seus estudiants a jugar amb el ChatGPT o analitzar els vídeos de TikTok en les campanyes polítiques. També fa servir jocs de rol i simulació per obligar els estudiants a fer una aproximació tan realista com sigui possible a situacions habituals de la política internacional.

L’objectiu final i prioritari és, tal com va explicar en una entrevista al Més 324, no ser avorrits. I aquí, segurament, hi ha la clau que obre tots els panys. Un professor avorrit és sinònim d’alumnes i estudiants avorrits, i per tant és sinònim de procés d’aprenentatge fallit. A tots els nivells: a primària, a secundària i a la universitat. A la pública i a la privada. Castan mateix aclaria, perquè ningú no tingui temptacions de convertir les aules en envelats del Circ Cric, que no ser avorrits no vol dir ser divertits. No, no ser avorrits vol dir que els professors han de ser motivadors, inspiradors, sorprenents. Han de despertar l’interès, captivar, seduir. Aconseguir-ho és més fàcil de dir que de fer, és clar, sobretot quan ens allunyem del respecte i els valors que imperen en una aula universitària danesa.

El debat sobre l’ensenyament és un debat que no s’acaba mai, també (o tampoc) a Catalunya. Repte immens, debat etern. Aquest començament de curs és Damià Bardera qui l’ha animat, un escriptor, professor de secundària i doctor en filosofia que acaba de publicar Incompetències bàsiques. Hi explica els motius del malestar perenne a les aules i també hi apunta alguns dels problemes que ell detecta, des de l’accés sense filtres a la carrera de magisteri fins a les noves metodologies docents. Ot Bou l’entrevistava no fa gaire i, sense jo saber-ne gaire, tot el que hi deia em va semblar assenyat.

Ara m’agradaria que els experts i els polítics del nostre país, o països, s’ho prenguessin seriosament d’una vegada, perquè després d’anys de posar l’alumne al centre del procés d’aprenentatge (molt millor que no pas el cuiner o la conserge, certament), fer rotllanes i treballar per projectes, que ja m’agrada, em temo que si ens quedem aquí i no anem més enllà, la nostra canalla no triomfarà mai a Dinamarca. Entre més motius, perquè no la sabran situar sobre el mapa ni dir-ne la capital.