Trio ser baula de l’entusiasme

Quan pujava al cotxe de mon pare, sempre em deia: “Va, posa una cinta de les teves”, i jo li anava posant totes les cançons que m’agradaven i explicant-li qui era cadascú i ell m’escoltava no tant per informar-se com per sentir-me en tots els sentits, perquè li encomanés l’entusiasme.

Amb un afany semblant, vam anar cap a Girona el passat 9 de març, a la gala dels premis Enderrock (la vint-i-cinquena!), amb dues adolescents emocionades de veure tantes cares conegudes del món de la música catalana al seu voltant, mentre els dos adults jugàvem al qui-és-qui amb un percentatge d’encerts més aviat discret, però tan contents com elles. I he de dir que des de la primera actuació de la nit, la de The Tyets fent ballar sardanes al miler de persones que sèiem a l’auditori gironí amb el seu “Coti x coti”, que l’entusiasme se’m va encomanar i, set dies després, encara el conservo i el cuido (“No en vull saber reees…”, canto cada dos per tres).

Perquè va d’entusiasme, d’entusiasmes, tot plegat. De trobar cadascú el seu però també de voler saber quina cara fa el dels altres, el dels que t’envolten, perquè tothom en té, d’entusiasme, en té o en pot tenir, només cal trobar-lo. I si els connectes, aquests entusiasmes, tot s’eixampla. Si pares l’orella. Si aprens a veure el que et poden oferir els que vénen darrere teu.

Pots enrocar-te en el teu any de naixement i la teva cronologia personal o pots intentar trenar la teva línia de vida amb la dels que et precedeixen i els que vénen darrere teu, tu tries. Jo trio ser baula de l’entusiasme, que em lliga, que no encadena, als que ja hi eren i també als que han arribat més tard. Hi ha coses que no entenc, ni dels d’abans ni dels de després, però em fixo en les que sí que entenc i sobretot en l’entusiasme que compartim, cadascú amb el seu ritme i els seus propis colors i traços, però en sintonia amb el que ens és essencial a tots, sigui quin sigui el nostre ritme, sigui quin sigui el nostre to.

Pots enrocar-te, també, en una torre d’ivori feta de rigor, exigència, perfecció, i mirar-t’ho tot des d’allà dalt, però allà dalt és lluny, no t’arriba l’olor de les ganes, el perfum de l’entusiasme, no hi ha baules que arribin tan amunt sense esquerdar-se.

Has de triar, si ser baula d’entusiasme o torre de perfecció. És clar que ens cal qui s’ho miri de lluny, qui n’observi el conjunt, qui vetlli exigint, però repartim-nos bé els papers i recordem que per pujar cal haver estat primer a baix, senyors i senyores, i que no hi ha torres sense terra, res no resisteix els embats, que sempre arriben, si no hi ha una pinya que el sostingui.

Si mai anem sobrats d’entusiasme, parlarem de la perfecció, si és que de debò n’hem de parlar, perquè confondre cabells blancs amb saviesa, confondre anys amb experiència, potser és el que ens ha dut a segons quins escenaris, en què tot el que ve de baix, de qui va néixer després, ens sembla imperfecte, perquè som incapaços de recordar que nosaltres també vam ser joves, i llavors molts dels nostres grans tampoc no ens entenien, i això no ens aturava. Llavors no ens aturava ningú i ningú no ha d’aturar els que ara empenyen, i si en comptes de barrar-los el pas empunyant lupes, fem servir la nostra mirada per empènyer, la baula de l’entusiasme s’engegarà i llavors ja no ens aturarà ningú, a cap de nosaltres.

Però abandono el to de sermó autoajúdic, per provar de ser més clara: una de les coses que m’ha empès a escriure aquestes ratlles han sigut les crítiques que reben les noves fornades de músics pel català que fan servir. Rellegiu-ho, si us plau: “pel català que fan servir”, perquè canten en català. Canten en català!

És allò del dit i la lluna, per entendre’ns. Des de quan la música popular s’ha escrit de bracet de la normativa? Des de quan ens hem tornat tan llepafils? Clamem al cel perquè en els entorns de lleure el català cada cop perd més presència, però després volem que els joves componguin peces musicals amb el català de Verdaguer? Els tallem les ales en lloc de fer-los volar quan el cel és ben buit de refilets? No havíem quedat que havia d’haver-hi de tot en català? No havíem quedat que perquè una llengua no mori hi ha d’haver nous parlants? Que potser no sabeu encara quin poder té la música?

I això ho podria traslladar al món literari, on fa temps que estem perdent la connexió amb el públic jove, m’he fet un tip de dir-ho. És veritat que no cal ser nen per escriure per a nens ni ser jove per escriure per a joves, però sí que convé viure connectat als infants i als joves actuals alhora que no perdem de vista la criatura i l’adolescent que vam ser, ens hem de mirar el seu món amb ulls semblants als seus, no amb una mirada adulta i encara menys amb una mirada alliçonadora. I això, no m’ho podeu negar, si no has arribat als trenta és més fàcil que si passes dels seixanta, poseu-vos-hi com vulgueu. Abans que algú es llanci a mal interpretar-me i a maleir-me: no dic que els de seixanta en amunt deixin d’escriure per a joves, dic que deixin una part del seu espai als autors més joves, com ho van fer els seus predecessors en el seu moment. Hi ha espai per a tots, sobretot si podem comptar amb l’entusiasme nou de trinca d’aquestes noves veus que el que aconseguiran no serà pas prendre’ns el lloc sinó eixamplar-nos-el perquè hi capiguem més gent.

Tenim dues opcions, doncs, els que ja no som joves, mirar-nos-ho tot (la música, la literatura que fan les noves generacions) de lluny i només veure-hi els “errors”, o acostar-nos-hi tant com puguem per fer-los de baula i encomanar-nos del seu entusiasme. Jo, ja ho he dit, trio ser baula de l’entusiasme.