18.06.2018 - 22:00
|
Actualització: 19.06.2018 - 08:32
L’altre dia, a Brussel·les, el conseller Ernest Maragall va fer un anunci que a mi em va semblar interessant i que pocs mitjans van recollir o destacar. Va dir que el govern elegiria els nous delegats a l’exterior per concurs públic i d’acord amb els mèrits i l’experiència. ‘Hauria de ser un tret de construcció d’estat’, va afegir, en referència a aquest model de designació.
Com que em va semblar interessant, en vaig fer una piulada i de seguida vaig comprovar que era una qüestió que suscitava debat i controvèrsia. A banda els qui posaven un m’agrada o ho repiulaven, que suposo que també ho trobaven interessant, i alguns que deien que ‘ja era hora’, també n’hi va haver molts que ho van considerar un error, una renúncia, una estafa o directament una ‘maragallada’.
Molts d’aquests comentaris crítics passaven per alt que a les oficines de Washington, Londres, Roma, Berlín i Ginebra sembla que es restituiran els delegats que hi havia abans de la ‘cacicada’ del 155. No hi ha renúncia, per tant. En tot cas, la incògnita és per què no es restitueix també Martí Anglada a París. Però els comentaris que em van interessar més van ser els que deien que una decisió com aquesta és perfecta quan tens un estat, que no és encara el nostre cas, i que el govern necessita gent republicana i compromesa al capdavant de les delegacions.
He de confessar que jo vaig escriure ‘notícia interessant’ i no ‘bona notícia’ perquè també en tinc dubtes. Uns dubtes semblants als que apareixen quan es designa el director de TV3 o el cap d’informatius. És evident que en un país normal em decantaria per la meritocràcia i per limitar al mínim indispensable els càrrecs polítics i de confiança, però també és evident que no vivim ni en un país normal ni en una situació de normalitat. Sempre explico que a Alemanya, quan hi ha canvis de govern, de persones que canviïn i facin caixes als ministeris n’hi ha molt poques, i que de fet cada ministeri té una mena de ministre tècnic de carrera que és qui en garanteix la continuïtat i està al servei dels ministres polítics, els de veritat, que van passant.
Tornant a les delegacions exteriors catalanes, la pregunta del milió és què fem quan al concurs públic per a anar a la delegació de Hong Kong se’ns presenti un català amb la carrera diplomàtica espanyola i una llarga i brillant experiència? Què fem quan, a més, ens consti que s’hi presenta instigat pel Ministeri d’Afers Estrangers espanyol? El deixarem fora? Perquè si fem concursos públics, els hauríem de fer bé. Per fer un nyap, val més continuar designant a dit amics i gent del partit més o menys ben preparats, que també hem fet de tot, aquests darrers anys, no ho negarem pas.
Em consolo pensant que no deixa de ser un motiu més per a consolidar la República i disposar de l’anhelada sobirania. Aleshores ho veuré clar i defensaré al cent per cent la meritocràcia i que els més ben preparats representin Catalunya al món, independentment de la ideologia que tinguin. Estic segur que entre les diverses promocions del Màster en Diplomàcia i Acció Exterior que organitzava Diplocat hi trobarem candidats excel·lents. No cal dir que, si depengués de mi, no serien buròcrates ni funcionaris, sinó persones amb contracte laboral, que treballarien per objectius i n’haurien de retre compte. Algun dia, esperem que no gaire llunyà, serà així. De moment, però, la proposta d’Ernest Maragall i el debat que implica em semblen molt interessants.