Tribus

En el vocabulari polític el concepte de “nacionalisme” ha estat degradat, i ha passat d’una valoració positiva a una de negativa, la qual cosa no lleva que el sentiment d’identitat s’hagi intensificat arreu, més i tot en aquelles societats que se’n consideren emancipades. Però aquest no és l’únic concepte maleït en l’actual context d’individualisme desfermat. Un altre d’aquests conceptes negativitzats és el de tribu, especialment en l’ús que en fa la sociologia quan parla pejorativament de tribus urbanes, o descriu la fragmentació de la categoria moderna de “masses” en grups circumstancials o aleatoris, com feia Michel Maffesoli a Le temps des tribus (1996). D’acord amb la seva anàlisi de la postmodernitat, més que entitats residuals que subsisteixen sota la superfície de la vida moderna, es tracta de la “tribalització” de la societat de masses. En aquesta línia, tot i que contraintuïtivament, car es refereix especialment a l’expansió supranacional de l’Islam, l’escriptor libanès Amin Maalouf parla de “tribus globals” com a nova realitat que fa perillar l’estabilitat mundial.

És sobretot per la unanimitat que hi ha a negativitzar el concepte de tribu que m’ha sorprès l’ús que en fa el periodista nord-americà Sebastian Junger a Tribe. On Homecoming and Belonging, un llibret informat per l’experiència de corresponsal de guerra de l’autor. L’atractiu del llibre rau en el coratge amb què Junger capgira axiològicament el concepte, atribuint-li les virtuts de lleialtat i sacrifici personal i, sobretot, la capacitat de vehicular la cerca de significat. Si la societat moderna “ha perfeccionat l’art de fer que la gent no se senti necessària”, el sentiment de pertinença a un grup determinat, a una tribu, és un sentiment “rar i preciós”, la manca del qual afecta tothom. El llibre comença repassant l’expansió dels colons europeus pel continent americà, recordant força casos de captius blancs que s’adaptaren a la vida indígena i refusaren de ser alliberats pels seus. Fins i tot hi hagué renegats de la civilització europea que canviaren voluntàriament de bàndol. Per contra, no se sap de cap cas de pellroja que abandonés la tribu per adscriure’s a la societat de l’home blanc. No pas perquè la vida indígena fos còmoda o pacífica, sinó perquè era més igualitària, les dones gaudien de més autonomia, la religió era menys estricta, i els costums sexuals més relaxats que entre els puritans. Les normes de convivència reforçaven la lleialtat al grup, fins al punt que la traïció era desconeguda.

En vista d’aital desigualtat entre el nombre d’europeus que es naturalitzaven indígenes i la nul·la atracció que els aborígens sentien per la vida colonial, Junger formula la pregunta òbvia: “La qüestió per a la societat occidental no és tant per què la vida tribal pot resultar tan atractiva … sinó per què la societat occidental és tan poc atractiva.” I ofereix per resposta que, a mesura que les societats esdevenen més riques, exigeixen més i no pas menys temps i més dedicació a l’individu, i en conseqüència més gent acaba sentint que l’augment de riquesa i seguretat no compensen la pèrdua de llibertat. Junger descriu un fenomen menystingut pels profetes de la globalització harmònica de la diversitat: l’atractiu de la guerra. La seva persistència i la impossibilitat de desterrar-la de les relacions humanes podria tenir una explicació més psicològica que no antropològica. S’ha escrit molt sobre el trauma de la guerra i menys sobre els efectes positius en la salut mental, però els observadors han registrat un descens abrupte de casos de depressió i suïcidi durant els conflictes armats, i més en les zones directament afectades que en les que no són objectiu d’acció militar. Per contra, les societats pacificades acostumen a tenir índexs superiors de depressió. I encara hi ha un fenomen poc comentat: la dificultat dels veterans de reintegrar-se a la societat civil i l’enyorança, en molts casos, de l’experiència d’afrontar el perill en comú.

L’explicació rau en el fet que els desastres a gran escala promouen la solidaritat i reforcen la resiliència social. Com diu Junger: “Les catàstrofes sembla que facin tornar el rellotge enrere deu mil anys d’evolució social –de vegades en qüestió de minuts. L’interès del grup passa davant de l’interès personal, perquè no hi ha supervivència fora de la supervivència del grup, i això crea un lligam social que molta gent troba a faltar.” La necessitat fa virtuós i és en el lliurament a un projecte de salvació col·lectiva que molta gent troba el sentit de la vida.

Ara, ni tots els col·lectius mereixen el sacrifici dels individus ni tenen tots la capacitat d’inspirar-lo. Diu Junger: “No té cap ni peus sacrificar-se per un grup que no està disposat a sacrificar-se per tu.” La frase aporta un matís important a l’apotegma de Kennedy: “No preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta què pots fer tu pel teu país.” Un país incapaç de respondre unit als desafiaments no té cap dret de demanar el sacrifici personal de ningú. Junger té presents els Estats Units actuals, menys units que mai d’ençà de la guerra civil i més trencats que llavors en bocins ètnics, de classe, raça, edat, sexe i ideologia. La divisió es materialitza en la paràlisi de les institucions i duu els partits a acusar-se mútuament de voler destruir el país, una acusació tan deletèria per a la unitat, diu Junger, que en una època i societat diferents s’hauria castigat com a traïció.

La insensatesa amb què els americans ens destrossem en una guerra freda intestina té un parió menor però en certa manera més dramàtic a Catalunya. Més dramàtic perquè el problema de la supervivència col·lectiva és més urgent. Em sembla que ningú no discutirà que amb el procés reviscolà la solidaritat i un sentiment de dignitat que atenyí màxims històrics sota les porres del Primer d’Octubre. Després la presó aportà categoria sacrificial a unes persones que havien acceptat el risc i a unes altres a qui potser no els havia mai passat pel cap de sacrificar-se per una causa comuna. Tanmateix, amb el suport als presos polítics es restituí la solidaritat durant un temps abans d’enterbolir-se amb l’abandó de centenars d’encausats mentre alguns indultats refeien l’ambició personal i, alhora, la guerra civil independentista.

Una societat que no encoratja els seus membres a actuar abnegadament no és cap societat tribal, diu Junger; és simplement una entitat política que, per falta d’enemics, s’esmicolarà tota sola. A Catalunya la situació és encara més greu, perquè no mancant-li enemics optar per l’autodestrucció esdevé demencial. Podria posar-ne infinitud d’exemples, però n’hi ha prou amb un. Per raons que ara no són del cas, els catalans ja havien renunciat a criteris de pertinença i solidaritat que branden altres pobles. Criteris com la religió, la raça, l’origen genealògic, les tradicions, la filiació històrica i fins i tot el lloc de naixement. N’han prescindit sense recança, fins i tot orgullosament, com aquell que presumeix d’anar amb bicicleta sense mans, sense peus, etc. Però encara restava un referent d’identitat, factor d’integració i vincle social obert i accessible a tothom: la llengua. Però fins i tot aquest factor, que ja era residual i per aquesta raó havia d’erigir-se en plaça inexpugnable, ha estat subvertit per uns polítics sense escrúpols que van fer bandera del bilingüisme en un acte de pretesa autodeterminació, que en realitat era d’alta traïció.

Proclamant el dret dels immigrants a restar reclosos en les seves tribus respectives, aquests polítics han tancat la porta a la integració i han llençat la clau, que no era sinó la necessitat pràctica de l’idioma. Havent aconseguit l’estat la substitució lingüística que procurava d’ençà de segles, la societat en general i el govern en particular s’acluquen d’ulls quan es comet un atemptat contra l’esperit del poble i contra l’estatut mateix, mínima concessió de la legalitat espanyola de iure que ni així no es respecta de facto.

Quan passa això, i aquestes coses passen cada dia, els polítics s’endossen el mort els uns als altres, fent i desfent propostes legislatives sense cap efecte social. Estan convençuts que ells no són on són per a sacrificar-se pel país, i que el país no té cap més valor que el sacrifici que faci per ells. En el fons creuen que la víctima d’un atemptat lingüístic s’ha de sacrificar pel bé de tots, entenent aquest bé superior com a absència de conflicte. És més descansat sacrificar l’individu i desnonar la llengua que no pas exhortar la part tribalment viva de la societat a socórrer l’objecte de l’abús i dirigir-la en una lluita incruenta de supervivència o extinció.