El 19 de juliol es publicava una notícia important: el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) declarava il·legal l’ocupació israeliana de Palestina i l’explotació dels seus recursos naturals. En la declaració que, malauradament, no és vinculant, però sí que es té en compte en la interpretació del dret internacional, el màxim tribunal considera que els assentaments de Cisjordània i Jerusalem Est violen la legislació internacional i que les polítiques israelianes impliquen una annexió de facto de gran part dels territoris palestins ocupats.

La conclusió del Tribunal, que s’ha pronunciat a petició de l’Assemblea General de les Nacions Unides, és ben clara i rotunda: “Israel és una potència ocupant tant a Gaza com a Jerusalem Est i Cisjordània, i no respecta el dret d’autodeterminació dels palestins.”

Cal remarcar la transcendència d’aquesta declaració, ja que és la primera vegada en quasi seixanta anys que el TIJ dóna la seva opinió sobre l’ocupació de Palestina, una reflexió que ha fet després d’escoltar els arguments i les proves de la cinquantena d’estats i tres organitzacions internacionals incloses en el procediment.

En la seva decisió, els jutges insten Israel a “revocar les lleis i mesures que creen o mantenen la situació il·legal de les seves colònies, les pràctiques discriminatòries contra els palestins i els intents de modificar la composició demogràfica de Palestina”. En concret, exigeixen una “reparació completa pels danys causats” per l’ocupació d’ençà del 1967, entre més: retornar la terra i altres propietats immobles, l’evacuació de tots els colons, el desmantellament de les parts del mur construït per Israel que es troben en territori ocupat i permetre el retorn dels palestins desplaçats.

Com que la declaració, encara que provingui del més alt tribunal internacional, no és vinculant, el genocidi i l’apartheid dels palestins i la impunitat d’Israel continuaran. El que podem fer des d’aquesta secció és mantenir-nos al dia i informar de les millors produccions culturals recents, i dels bons testimonis periodístics sobre el terreny per intentar saber què passa en realitat.

Un llibre i un documentari recents i imprescindibles

Fa un parell de setmanes parlava aquí de la Palestina empresonada en els laberints de l’apartheid, a partir de la lectura del que em sembla que és el millor llibre de tots els que he llegit sobre Palestina. Es tracta d’Un dia a la vida de l’Abed Salama (Edicions del Periscopi), del periodista Nathan Thrall, premiat amb el Pulitzer.

És un treball imprescindible, de gran actualitat, per a conèixer la microhistòria quotidiana dels ciutadans palestins sotmesos a l’apartheid israelià, fet de barreres legals i físiques com ara murs, filferrades, permisos de circulació limitats per a uns i oberts per als altres. Carnets de ciutadà de primera o de segona, depenent de si has estat detingut alguna vegada. Panorama que cal sumar als infinits greuges i abusos històrics acumulats per les famílies, amb l’estat israelià i entre elles, o amb les autoritats palestines, d’ençà del 1967.

També he tingut l’oportunitat, aquests dies, de veure el documentari “No other land”, de l’israelià Yuval Abraham i el palestí Basel Adra, guardonat a la Berlinale amb el Premi de Cinema Documental i el Premi del Públic Panorama a la millor Pel·lícula Documental. És un retrat devastador, molt necessari informativament per a combatre la desinformació generalitzada i veure de prop la crua realitat dels palestins. Fa poc que s’ha estrenat a l’Atlàntida Mallorca Film Fest. Ara fa un recorregut per festivals i el més segur és que Filmin l’estreni el 2025.Dos amics contra la destrucció d’una pàtria

Basel Adra (At-Tuwani, Cisjordània) té vint-i-set anys i des que era un nen, ha patit i enregistrat la destrucció gradual de la seva pàtria. Ell és de Masafer Yatta, a Cisjordània, i el primer record d’infantesa que diu que té és la detenció del seu pare per les Forces de Defensa d’Israel. Des que tenia set anys, Adra ha participat en totes les manifestacions contra el desplaçament forçós del seu poble obligat per l’exèrcit d’Israel. Ell i els seus familiars han enregistrat durant vint anys el dia a dia de l’actitud repressiva i destructiva dels soldats israelians, molt sovint ajudats per colons ultranacionalistes jueus encaputxats.

La idea del film es va anar gestant fa anys. Basel Adra es va fer amic de Yuval Abraham, un periodista israelià d’investigació que l’ajudà en la seva lluita. Entre tots dos van formar un equip de quatre activistes periodístics, càmeres i fotògrafs palestino-israelians per documentar i denunciar què passa a Cisjordània. I així, en el decurs dels anys, va fer-se realitat aquest impactant i rigorós documentari, del qual en podeu veure el tràiler aquí:

Aquest material filmat ara, i durant anys, és un tresor documental perquè permet de veure en viu i en directe moltes de les coses que llegim des de fa anys. Es veu el patiment i la fermesa dels palestins resistint valents als avenços amenaçadors dels soldats armats i els seus buldòzers. Hi ha trets i morts en directe. Gent desesperada defensant-se com poden dels crits i la violència dels soldats, que els tracten amb un menyspreu i una manca de respecte que il·lustra perfectament l’actitud assassina i d’apartheid del poder israelià contra els palestins que es produeix d’ençà del 1967.

Així és com l’exèrcit i els colons ho fan. Així és com expulsen brutalment els palestins de les terres on vivien des de temps immemorials, amb l’excusa, en aquest cas, que hi ha una ordre oficial de demolició per a destinar aquelles terres a una zona d’entrenament militar. Els soldats derroquen les cases sense miraments i cedeixen els terrenys als colons ultres. Els palestins que no volen marxar lluny es veuen obligats a viure en coves. És impressionant, corprenedor. A la vegada el film és també un exercici per a la memòria del futur, una prova que el poble va existir i la gent el va defensar fins on va poder.

A banda de totes les escenes reals de violència que els autors han pogut filmar, no sense viure situacions de risc, m’ha afectat la bonhomia i la immensa voluntat i capacitat de resistència dels vilatans palestins, per contrast amb el menyspreu i el maltractament dels soldats i els colons israelians. Hi ha escenes en què aquests, encaputxats (m’han recordat al Ku Klux Klan) col·laboren de bracet amb els militars per destruir les cases i reprimir la gent. I una, en concret, que posa els pèls de punta. Un camió cisterna protegit pels militars aboca quilos i quilos de ciment en un pou arran de terra fins a taponar-lo completament. Els vilatans, impotents, ploren i protesten. Un vell crida: “L’aigua és un dret humà!”.

Polèmica a la Berlinale

Les paraules que tots dos van dir quan van pujar a l’estrada per recollir els premis van causar molt polèmica a la Berlinale. Entre més coses, Abraham va dir: “Basel i jo tenim la mateixa edat. Jo sóc israelià, Basel és palestí. Ara som davant vostre, però d’aquí a dos dies tornarem a una terra on no som iguals. Jo visc sota una llei civil i Basel sota la llei militar. Vivim a 30 minuts l’un de l’altre. Jo tinc dret de vot. Basel, no. Jo sóc lliure de moure’m per on vull en aquella terra. Basel està, com milions de palestins, tancat a la Cisjordània ocupada. Aquesta situació d’apartheid entre nosaltres, aquesta desigualtat, s’ha d’acabar.”

I Basel va dir: “És el nostre primer film. Des de fa molts anys, la meva família ha filmat com la nostra comunitat era esborrada per aquesta ocupació brutal. Sóc aquí celebrant el premi, però també em costa molt de celebrar-ho quan hi ha desenes de milers de la meva gent massacrada i massacrada per Israel a Gaza. Masafer Yatta, la meva comunitat, també és arrasada per excavadores israelianes. Ja que sóc aquí a Berlín, demano una cosa: que Alemanya respecti les demandes de l’ONU i deixi d’enviar armes a Israel.”

La polèmica va ser sonada. El batlle de Berlín va dir que la ciutat estava “fermament” a favor d’Israel. Ell i més polítics, seguint la línia habitual a tota crítica o demanda humanitària, van qualificar els discursos de Yuval i Basel d’antisemites, paraules que van excitar els ultranacionalistes jueus a Cisjordània en contra d’ells, amb amenaces de mort a ells i les seves famílies.

En el documentari es poden veure, també, el risc que corren com a periodistes, amb “xivatassos” en directe de tipus vestits de civil que pugen fotos incriminatòries a Facebook i els amenacen. Basel Adra és activista, periodista i fotògraf voluntari de B’Tselem, el Centre d’Informació Israelià pels Drets Humans als Territoris Ocupats. A més de ser víctima de la repressió i la violència com qualsevol palestí, ha estat acusat falsament, a causa del seu ofici de periodista, d’incendiar un edifici per incriminar-ne les Forces de Defensa d’Israel i ha estat colpejat per haver filmat les demolicions de l’exèrcit, tot i anar proveït de les acreditacions corresponents de periodista.

El seu documentari i la seva experiència ens donen peu a informar sobre la situació dels periodistes a Gaza i Cisjordània i recordar, també, un important informe de fa poc de B’Tselem sobre l’infern de les presons, que compara amb camps de concentració.

Sobre els periodistes

Fa uns quants dies, Shuruq Assad, la responsable del Sindicat de Periodistes Palestins, entrevistada per Ricard González a La Directa, informava per telèfon de Gaza estant de la dura situació dels periodistes palestins. D’ençà dels atacs del 7 d’octubre, més de cent cinquanta periodistes han estat assassinats. La repressió sistemàtica contra els informadors no és nova. Entre el 2000 i el 7 d’octubre, ja havien mort cinquanta-cinc periodistes i s’havien registrat més de deu mil atacs de tota mena contra ells.

Els periodistes que treballen a Gaza són un dels objectius dels israelians, afirma Shuruq Assad, perquè totes les seus dels mitjans de comunicació, un total de 88, han estat bombardades, incloses seus d’agències internacionals com ara Reuters i Associated Press. Hi ha amenaces telefòniques contra periodistes, atacs a les seves cases, amb ferits i pèrdua de familiars i, fins i tot, atacs a les ambulàncies que anaven a socórrer-los. Actualment, hi ha un centenar de detinguts en condicions molt extremes. Set són dones i estan en una presó al desert del Neguev que les organitzacions de drets humans diuen que és pitjor que Guantánamo.

Sobre les presons

La major part dels mitjans internacionals i organitzacions humanitàries han denunciat l’infern de les presons. Estan saturades. D’ençà del 7 d’octubre els israelians han detingut 9.800 palestins a la Cisjordània ocupada. Sobre els detinguts a Gaza no hi ha dades exactes. Moltes detencions es fan sense justificació i per temps il·limitat. Almenys 54 presoners palestins han mort. Vuit soldats israelians de reserva tenen càrrecs de sodomia agreujada, equivalents a violació, o de causar lesions corporals i abusos en circumstàncies agreujades i conducta impròpia d’un soldat.

B’Tselem, el Centre d’Informació Israelià pels Drets Humans als Territoris Ocupats, ha qualificat en l’informe “Welcome to Hell” el sistema de presons israelià com una xarxa de camps de concentració on són habituals la violència, la fam extrema, la humiliació i tota mena d’abusos inhumans, com ara pallisses, violència sexual, racions alimentàries d’inanició, denegació d’atenció mèdica i privació de les necessitats més bàsiques: aigua, llum del sol, electricitat i productes sanitaris, des de sabó fins a compreses i tampons per a les dones. És una política “d’abús institucionalitzat”, segons B’Tselem.

Davant el debat legal al Tribunal Suprem sobre la conveniència de tancar la presó de Sde Teiman, a causa de l’acumulació de denúncies de tortures als interns, els grups d’extrema dreta israelians s’han alçat amb total impunitat en defensa dels militars acusats de greus abusos a les presons. I han arribat a defensar públicament la violació com a mesura de seguretat.

Fa uns anys el món sencer es va escandalitzar en saber (i veure) les tortures i vexacions que militars americans i agents de la CIA infligien als interns de la presó iraquiana d’Abu Ghraib. Quan això ho fan als palestins els militars jueus a les presons d’Israel, mig món decideix mirar cap a una altra banda. Mentre els periodistes i les organitzacions humanitàries sobre el terreny ho investiguen i ho denuncien, la gran majoria, callen. I els països occidentals continuen venent armes a Netanyahu.

… I ja van quaranta mil morts

Mentrestant, a Palestina la massacre genocida continua amb tota la seva crueltat. El 5 d’agost, Al Jazeera informava que l’exèrcit israelià havia bombardat dues escoles a Gaza City on van morir almenys 30 palestins desplaçats, el 80% dels morts eren nens. En els tres-cents tres dies d’ocupació, ja hi havia 39.583 morts i 91.398 ferits.

Dissabte vam saber que un atac israelià a una escola de Gaza ha causat més de 100 morts.