05.04.2019 - 21:50
|
Actualització: 06.04.2019 - 12:13
Justament quan va fer quaranta anys de l’accident nuclear de Three Mile Island (28.03.1979), el Tribunal de Justícia de la UE va fer pública una sentència històrica per la qual anul·lava la decisió de la Comissió Europea que indicava que la llei d’energies renovables alemanya (anomenada EEG 2012) implicava ajudes d’estat (o altrament dites subvencions d’estat).
Segons el Tribunal de Justícia de la UE, ‘el Tribunal General es va equivocar en considerar que els fons generats pel recàrrec de la Llei EEG constituïen recursos d’estat. D’això se’n dedueix que hi manca el factor necessari per a classificar de “ajut” els avantatges resultants dels mecanismes establerts per la Llei EEG del 2012’.
Aquest veredicte no és res més que la reafirmació de la decisió presa ja l’any 2001, que deixa clar que els governs tenen la llibertat de triar els plans de suport a les tecnologies que permetin d’aprofitar les energies renovables, tal com va fer Alemanya, introduint i aplicant la política de feed-in tariff durant molts anys. L’any 2000 el parlament alemany va adoptar la llei d’energies renovables, coneguda per les sigles en alemany, EEG, que va crear les bases d’un boom de les energies renovables mai vist, cosa que va permetre que els costs de moltes tecnologies renovables (eòlica, solar, biogàs, geotèrmica, etc.) davallessin de tal manera que avui són internacionalment competitives en termes de costs econòmics, fins i tot sense tenir en compte els costs externs (ecològics i socials) de les tecnologies nuclear i fòssils, els deguts al canvi climàtic, a la pol·lució atmosfèrica, a la contaminació radioactiva o als accidents nuclears.
Molts països d’arreu del món van copiar la legislació alemanya de les feed-in tariffs, que la principal cosa que fa és garantir per llei a qui inverteix en tecnologies per captar, transformar i usar l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics una remuneració de l’electricitat produïda en un preu fixat durant un període de temps ben definit. Això va fer possible que una gran varietat d’inversors, especialment particulars, petites i mitjanes empreses i comunitats, poguessin participar en el mercat de generació d’electricitat tot invertint en tecnologies per aprofitar les energies renovables i, per tant, impulsar-ne el mercat i fer-ne caure dràsticament els preus.
El gran èxit d’aquesta legislació va generar una gran pressió del sector de les energies convencionals, fòssil i nuclear, sobre el govern alemany i, també, sobre la Comissió Europea. El resultat d’aquesta pressió, i en base a supòsits legals equivocats, la Comissió Europea va pressionar Alemanya i més governs perquè notifiquessin, de manera incorrecta, la legislació feed-in tariff com a ajut estatal. Tot plegat va empènyer a Alemanya i més països (com ara el mateix estat espanyol) a abolir la molt eficaç legislació feed-in tariff i a substituir-la pel sistema de les anomenades ‘subhastes’ que, si per alguna cosa es caracteritza, és que demostra molta menys eficàcia que no pas les polítiques feed-in tariff a l’hora de materialitzar el capgirament energètic requerit a l’hora de fer front a l’emergència climàtica que vivim. I, sobretot, no ofereix als petits inversors, com ara la ciutadania, les petites empreses i els grups comunitaris, les mateixes oportunitats de participació en el mercat de la generació d’electricitat, que legalment és liberalitzat.
La decisió històrica del Tribunal de Justícia Europeu revela que no hi ha hagut cap fonament legal per a fer aquest canvi fonamental (eliminar les polítiques de feed-in tariff i establir els mecanismes de subhastes) que posa en perill la transició necessària cap a una economia basada en les energies renovables.
Aquesta decisió del Tribunal de Justícia Europeu arriba en un moment crític quant a les polítiques climàtiques, quan constatem que els compromisos dels països de la UE no són a l’altura del desafiament que tenim davant: reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, pel cap baix, d’un 50% l’any 2030 per arribar a una reducció del 100% l’any 2050.
Tal com va manifestar Stefan Gsänger, secretari general de l’Associació Mundial del Vent (WWEA en anglès): ‘La legislació relacionada amb les energies renovables hauria de basar-se en els principis d’èxit ben coneguts, incloent tarifes feed-in que permeten una participació àmplia i no-discriminatòria de tots els inversors potencials. Tenint en compte la quantitat enorme de la inversió necessària per a allunyar-se del subministrament energètic mundial amb recursos fòssils i nuclears i avançar vers un subministrament d’energia renovable, és de gran importància que la inversió sigui en mans de tantes persones com sigui possible. Els nous marcs de regulació que tenen com a objectiu donar suport a un enfocament integrat també haurien de prendre com a base una àmplia participació i una àmplia distribució dels beneficis. S’han d’evitar tot els obstacles burocràtics, com ara establert pels sistemes de subhastes actualment utilitzats perquè no proveeixen allò que es necessita urgentment: no acceleren el desplegament de les renovables, però condueixen a retardar, excloure les parts importants de la societat i augmentar el cost per als nostres països.’
Algú reclamarà judicialment els ministres, secretaris i directors generals dels diferents governs del Regne d’Espanya pels danys ecològics, econòmics i socials que van causar a la societat quan van suprimir els mecanismes de suport al desenvolupament tecnològic dels artefactes que permeten de captar, transformar i utilitzar l’energia continguda en els fluxos biosfèrics?
Algú reclamarà, per danys i perjudicis, els portaveus de les indústries fòssils i nuclears, que van repetir, una vegada i una altra, que els mecanismes de retribució de les tecnologies renovables, que establia la legislació espanyola i copiats de les feed-in tariff alemanyes, eren ajudes d’estat i subvencions?
El dany que els personatges en qüestió han fet a la societat haurà de ser restituït algun dia, encara que dubto que el sistema judicial vigent avui a l’estat espanyol en sigui capaç… Jo mateix ho vaig denunciar, ja el febrer del 2014, arran dels enganyosos anuncis d’Iberdrola i Endesa, escandalosament publicitats a la premsa espanyola, acusant les tecnologies renovables de rebre ‘subvencions’.
Si alguna cosa demostra aquesta sentència és que la persistència de la societat alemanya i del seu govern ha fet possible el capgirament d’una situació d’abús de poder dels grups de pressió de la indústria fòssil i els seus mercenaris a Brussel·les.
