Tribunal de Comptes: un govern incapacitat per a liderar el país

Tots els qui han optat per continuar l’autonomia són culpables. Sabent on som, els únics que haurien d’haver-se presentat a les eleccions són els qui estaven disposats a arribar a l’enfront. El poble s’ha d’alçar contra els dirigents confraternitzadors amb l’enemic. Si cap partit n’agafa la bandera caldrà crear una opció política nova. Què es això de distreure el personal amb Jocs d’hivern i altres mandangues!!!??? I lo dels dos anys amb les declaracions i les actuacions que fan des de Madrid??? Sembla que molts de suposats dirigents de partits suposadament independentistes, s’hagen proposat desanimar la gent, fer retre l’independentisme. Per què deixen parlar en Junqueras i en Jordi Sanchez en nom dels partits??? Que no saben que aqueixa gent ha decebut fortament el personal??? Convocar el poble al carrer és la única opció decent que els queda per fer als del govern català … i si no en són capaços, dimitir i convocar noves eleccions.

En aquesta situació tenim la disjuntiva de si hem de contribuir-hi econòmicament o no. Si no, aquesta gent patirà molt, i si sí, estem donant diners a l’estat ocupant que a més a més si veu que la cosa li surt bé no dubtarà a ficar més pressió.

És la mateixa disjuntiva en que es troba qui ha de pagar un segrestador o un xantatgista.

En qualsevol cas, la lliçó a extreure de tot això és que si desafies Espanya no t’hi pots quedar a mitges. Has d’anar fins al final peti qui peti. Si haguéssim tirat endavant amb la independència fins a les darreres conseqüències hauríem pogut guanyar o hauríem pogut perdre, però retirar-se a mitges davant d’un abusananos com Espanya és una crida a la venjança sense pietat contra qui ha gosat ferir la seva supèrbia.

Així que si ho tornem a fer ja ho sabem.

El govern Aragonès és una llufa, començant pel mateix president. En aquest tema estan fent un ridícul espantós des del primer dia. I no només el govern. També els encausats i els babaus que escuren les butxaques als ciutadans i van pagant fiances, per duplicat, que després ningú no els torna.

Ningú ha plantar cara, ni ha denunciat judicialment aquesta banda de lladres (excepte Puigdemont i espero que la resta d’encausats que resideixen fora), ni s’ha negat a pagar.

I ara ens trobem amb un govern que s’embruta els pantalons de la por que té i uns lladregots que cada dia més aniran estrenyent la corda.

De veritat que no se n’adonen de que estan políticaments acabats?. I els seus votants?.

Espanya mai no ens falla.

Ells ja es poden entestar en fer autonomisme que Espanya els anirà fotent garrotades cada vegada més fortes fins que no tinguin més remei que fer efectiva la República.

Llàstima que els costi tant d’adonar-se’n i calgui tant de temps i tantes garrotades.

Per cert que l’argument de que no volen presentar els avals per no posar en risc els funcionaris és un oximoron. Els funcionaris estan en risc pel fet que ells ni fan efectiva la república ni els defensen contra Espanya.

Senyor Partal, fa poc li vaig comentar que voste a voltes té una mirada estràbica, sobretot quant quant fa editorials que sembla que tenim la independència a tocar, tot i que el fil argumentari és pedagògic. Ara bé, avui centre la mirada com un laser d’altes prestacions sobre el GOVERN DE VICHY. I si aquesta expresió està molt gastada, fem servir paraules de la terra, són un grapat de caragols, “banyuts, babossos i rastrers” . Per cert, els caragols són molt apreciats a Catalunya.

Definitivament aquest és un govern de covards i incompetents. Es veia a venir fa estona; i em sembla lògic que s’entenguin amb el govern del PsoE de Sánchez, perquè també és un govern de covards i incompetents. “Dios los cria y ellos se juntan” !!! I van fent propaganda del president més jove de la Generalitat , quan els historiadors diuen que no és veritat… I així van i aniran fent. L’autonomia ja els va gran, tristament; imagineu-vos la independència! No saben ni el color que té!

O endeguen una resposta contundent a aquesta agressió flagrant, o la seva credibilitat té els dies i les hores comptades. Encara acabarem enyorant el “peix al cove” d’en Pujol; aquests ni peix ni cove!!! Al menys els de CiU eren més “putes”…., i més eficaços si més no pels seus interessos.

Patètic!

El que hem sorprèn, benvolgudes i benvolguts, és que encara tinguem capacitat per a la sorpresa de la gestió d’aquests titelletes dels grans capitals, bancs i Ibex. Que s’esperava d’un govern (és un escriure) que pacta una mordassa anomenada taula de diàleg, amb una ministra Rodriguez que diu més canya al mono fins que balli al nostre so del tambor?. Pels exiliats, es clar, els únics que no han abaixat el cap a canvi de quatre monedes (encara per arribar) a la taula de … baixat els pantalons i no gemeguis. Res de nou dins del corraalito. Salut!.

Tots aquests anants i venints estan prou malament però a mi el que realment em preocupa és la falta de suport a la caixa de solidaritat que és una cosa que depén de nosaltres.
Algun dia “descobrirem estorats” que Junts diu coses que no pot mantenir i que ERC els copia …o viceversa.
Parlar i elucubrar no costa diners però si hem de posar 5€ a la Caixa de Solidaritat ens ho fem a sobre. Això és el que pensa exactament el Tribunal d’Expolis de tots nosaltres i sembla que tenen raó.
I si, a aquestes alçades algú creia que el govern pagaria és que no entén res de res.

Està clar que no tenim un govern fort ni convincent. Ni convençut del què cal fer per seguir camí de la independència.
La política de la Generalitat és un clar retorn a l’autonomisme i la cega obediència a l’amo extorsionador, repressor, castigador, venjatiu que és l’estat espanyol.
Ens falten polítics de talla, valents i amb idees clares, començant pel líder. El president Aragonés ni té lideratge ni té la independència com a objectiu a curt i mitjà termini. Potser d’aquí 20 o 30 anys, seguint les directrius Junqueras. Consellers i demés alts càrrecs que envolten el MH no tenen un referent a qui seguir. Potser tampoc les ganes.
I tots perduts.
Més autonomia borbònica, engrunes i enganys als ciutadans.
I així, narinan, narinan.
Que pleguin!!!

Penso que intentar analitzar en profunditat el dia a dia social i polític és una tasca com a mínim equívoca. La raó és molt senzilla: malgrat l’acceleració experimentada durant els segles XX i XXI, l’evolució de les societats segueix sent més lenta que la dels individus i el dia a dia porta a exagerar la importància dels detalls i, sobretot, a patir una pèrdua de perspectiva.
Aquesta pèrdua de perspectiva afecta sobretot als nascuts després del final de la segona guerra mundial. Aquests, encara que visquessin a l’Espanya franquista, sabien que als països de l’Europa no comunista les coses eren diferents.
La perspectiva necessària la dóna Thomas Harrington en un article a VilaWeb l’agost de 2020.
https://www.vilaweb.cat/noticies/thomas-harrington-els-espectacles-de-la-proteccio-i-la-cura-de-la-gent/

Diu Thomas Harrington:
“La dècada dels setanta marca un punt d’inflexió important en la història de les democràcies occidentals. Després d’haver conduït les seves poblacions a la carnisseria obscena de la Segona Guerra Mundial en reacció a l’agressió nazi, les elits d’Amèrica del Nord i els seus súbdits de l’Europa no comunista entenien –per raons, sobretot, pragmàtiques vinculades a la necessitat de reconstruir mercats i indústries– que els convenia d’atorgar als ciutadans comuns de les seves societats proteccions socials i de drets democràtics mai vists en la història de la humanitat.”

La perspectiva la donen les últimes paraules del paràgraf: “…proteccions socials i drets democràtics MAI VISTS EN LA HISTÒRIA DE LA HUMANITAT. Però aquests drets democràtics no obeïen a un canvi real de la societat sinó a una tàctica fugissera de les elits europees i d’Amèrica del Nord.
Simplificant molt, aquesta tàctica fugissera es va acabar i la realitat és la continuació del conflicte permanent entre poble i elits tal com venia sent abans de l’anomenat estat del benestar i de la segona guerra mundial. És a dir, que cal estar alçats permamentment per conquerir cada dret i defensar-lo.

És des d’aquesta perspectiva que es poden entendre més bé els editorials d’ahir i el d’avui i veure quin és el seu marc comú:
– Internet està aquí i els estats el faran servir per a la seva conveniència, amb prohibició legal o sense.
– Al Principat tenim la Generalitat que tenim per que a les elits els ha sortit bé la maniobra. Catalunya probablement serà independent ja que aquí hi juguen altres factors, però la qualitat de la República no la tenim assegurada.

Avui he enviat aquest missatge a tots els meus coneguts:
ALERTA hem de posar diners a la Caixa de solidaritat. No pot ser que per la ineptitud de la Generalitat a enfrontar-se al Tribunal de Cuentas deixem aquestes famílies sense res, sense sostre, el cul a l’aire. Fes-ho córrer i col·labora. No ens ve de 50€. També si estigués en el seu cas m’agradaria que ho fessin per mi. Pel pagament només cal anar a la pàgina de la Caixa de solidaritat. Hi ha diverses possibilitats Gràcies.

Desolador, profundament trist, indignant i injustificable.
Els nostres governants són traïdors als seus!! Als que van fer la feina que la Generalitat els va encomanar.
Hi pot haver una traïció major??? Quin argument tenen? Perquè no em fotin a mi que fotin a aquests que els ha tocat primer??
A mi si em ve de 50 euros, i no he deixat mai d’aportar diners, els que puc, i aquesta vegada no ha estat diferent.
Quan poso el poquet que puc a la caixa, sempre m’he d’estar d’alguna cosa aquell mes. I ho faig a gust creient que és per una bona causa, en la que crec i per la que he cridat, cantat,,plorat, rigut, arruïnat, discutit, i m’he posat a un metre de les porres als meus 50 anys
Però no sé quan temps més podré aguantar que em prenguin el pèl dia a dia. Que mentre els meus fills entenen que no hi ha el sopar fora d’un cop al mes , perquè tornava a tocar posar diners a la caixa, el govern tingui por, i abandoni la seva gent, els seus principis, la seva obligació i la seva dignitat.
N’hi ha ben bé prou

Si entre tot Catalunya no recollim 5M, no cal parlar d’independencia, Estat , mes val que ho deixem correr. Jugar amb males cartes és anar al fracàs. Els que governen que utilitzin la Generalitat “per a fer carrera”, s’hauran de conformar en la “carrera” dels mitjons.
Si la generalitat no te 5 M, que plegui per miseria. Si els te i no vol pagar No és una Generalitat digna. Si és per por, poden comprar bolquers…..i anrs’en a casa a duchar-se. El problema son 2pors: la politica i la del futur, es adir la presó o la de no trobar feina, o no servir per a res més.

Teniu tota la raó Vicent. Estaven més que avisats ino han sapigut estar a l’alçada de les circumstàncies. Entre la negativa de l’Estat opresor a que els avions de Pepignyà donessin un cop de mà als nostres heroics bombers i tot això de l’aval, es veu ben clar que tenim uns governants cagadets de por, incapaços d’oposar-se a res. Només saben marejar la perdiu parlant d’una “taula de diàleg”, però de què cony m’esteu parlant?? Teniu tan poca talla moral que qualsevol votant del primer d’octubre de 2017 us passa la ma per la cara amb escreix!

Diumenge, a Tortosa, davant l’anomenada “Vergonya monumental” que representa, al mig del riu Ebre, l’escultura que va inaugurar Franco per commemorar els “25 años de paz”, hi eren les persones de sempre: les que acompanyen els repressaliats als jutjats, les que es reuneixen periòdicament per demanar llibertat, les que encara porten llaços grocs, i sostenen estelades i pancartes. Però el que havia de ser un acte festiu per celebrar l’enderroc del monument, es va convertir en un acte reivindicatiu, un més, en el que ni l’emoció dels parlaments ni el cant de L’estaca, no compensava la frustració dels assistents, una més. “Si no som capaços de tombar aquesta ferralla, deia una assistent habitual de les concentracions, com podrem aconseguir la independència?”.
Quan els presos polítics que ara han estat indultats, es varen traslladar a Madrid, es varen presentar a la Sra. Lamela i varen ser empresonats, els polítics que els varen acompanyar i posteriorment els varen rellevar en els seus llocs de treball, no varen moure ni un dit per impedir-ho. Davant l’Audiencia Nacional, es varen queixar molt i fins i tot varen plorar una mica, però allò de que “no hi hauria prou presons per tants independentistes”, res de res.
Quatre anys després, l’anomenat Tribunal de Cuentas ens fa un atracament en tota regla i els nostres representants pretenen que la ciutadania, a més de cornuts, paguem el beure, una vegada més.
Al qui digui que els més de tres mil perseguits per l’Estat espanyol, ni les seves famílies, ni els seus amics, no es mereixen tenir al cap davant del país persones tant poc competents i amb tant poc de coratge, que no són bons professionals de la política ni volen liderar el moviment d’emancipació nacional, algú li pot respondre que el poble els ha votat i que han estat escollits democràticament. Però jo afegiria que varen ser escollits perquè varen mentir, perquè varen enganyar els votants, dient que eren independentistes, que plantarien cara a les injustícies i humiliacions de l’Estat, que practicarien la desobediència civil i que construirien la república catalana.
La ciutadania els va donar la majoria al Parlament per fer exactament això i en canvi no han estat capaços ni de establir l’anomenat “òrgan de decisió col·legiada compartit pels partits i per les entitats socials i que havia de coordinar el Consell per la República”.
Quin desengany!. Un més!. Ni infraestructures d’estat, ni control del territori, ni reconeixement internacional, i ara, el mateix Conseller que calcula el dèficit fiscal en 20.000 milions d’euros, ens diu que no tenim solvència econòmica. Sort que havíem de ser un estat com Dinamarca, o com Suècia.
I encara sortirà algú, recriminant-me que el que dic dóna arguments als unionistes. Au va!. Ja n’hi ha prou de tanta comèdia. Al menys deixeu-nos dir les coses pel seu nom

Aquest és un Govern impotent. El que queda per aclarir és si també és un Govern que enganya el seu país, a consciència.
Realment, són TAN ingenus? TAN ineptes? O és que ja s’avenen amb el que estem patint i qui dia passa any empeny? I permetran que el país es cremi, que la gent que va servir la Generalitat sigui arruïnada, que el català s’estigui morint i que el país -en resum- se’ns desfaci a les mans, dia a dia, abans de desobeir l’estat tirà?

Com poden pretendre que esperem DOS ANYS, en aquestes circumstàncies, i amb la repressió desfermada, abans de mirar de buscar una alternativa a la decadència del país?
Quants joves com Marcel Vivet permetran que siguin condemnats a presó, mentrestant -i, a sobre, exercint el paper d’ACUSACIÓ!?

Per començar, “avenir-se” a una fantasmagòrica Taula de… del què sigui, sense EXIGIR que s’aturi la repressió és, ja de per si, d’una incapacitat tal que fa feredat.
A on volen portar-nos?
I, nosaltres, ens hi deixarem portar mansament?

Estic d’acord amb el comentari de Berta Carulla. Avants de las eleccions era el moment de fer campanya,per tallar el pas al partit que clarament ja es veia que hens estaba train. Ara ja es tard I aquet partit insisteix en la taula de dialec. I ahir un programa especial del gran Aragones en tv3,mare de deu fins a on estem arrivant. Girò un ex-caixabank,que es pot esperar de ell?doncs lo que va pasar ahir,vergonya.
En fì cuand arrivin las sentencias del TEDH pot ser estem tots ballan sevillanas. Quina merda de politics acojonits I venuts

Puc recomanar, d’entrada, que tothom contribueixi a la caixa de solidaritat. Realment, no crec que ens vingui de 50€ cada mig any.

No es tracta de salvar les prima dones del procés, moltes de les quals no s’ho mereixen perquè varen mentir descaradament i no varen aprofitar una finestra d’oportunitat que crec que trigarà anys a tornar a aparèixer, si és que ho fa.

Es tracta de salvar les persones que honestament varen contribuir a servir al país. Ja se que les sumes més elevades les demanen a l’Oriol Junqueras, Raül Romeva o l’Artur Mas, però és que també hi ha el Professor Mas Culell, el Sr. Albert Royo o Martí Anglada, per posar exemples, que no hi tenen cap mena de culpa i que varen salvar el país. Com que les fiances són solidàries, no es pot pagar una fiança a un i no als altres. O ho paguen tot, o els embarguen a tots. Cosa que estic veient que passarà.

Som tan avall, i tan desmobilitzats, que una cosa que hauria de comportar la indignació ciutadana, motivar manifestacions massives, trencar la majoria parlamentària a Madrid, tallar carreteres i un munt d’accions més, no resultarà en res. Tots ens arronsarem d’espatlles i la gent continuarà patint. El descrèdit de la política i dels polítics és tan gran, la cadena de despropòsits, el doble llenguatge tan evident, que tots plegats ja no veiem un motiu clar ni una direcció clara per mobilitzar-nos. És la impotència de tants anys protestant que no han. servit de res, no han estat canalitzats pels nostres representants, que simplement han fet servir les protestes per posicionar-se tàcticament i ser un o altre hegemònic dins el camp polític de la gestoria catalana.

I en això els incloc a tots. Des dels revolucionaris de pa sucat amb oli de la CUUUUP (amb la Gabriel apuntant-se a l'”exili” quan la imputaven d’un delicte que ni obligava a presó), fins els presumptes revolucionaris irredempts de JxCat (el conseller Giró el va proposar JxCat, i com diu el director, si tenia diners per avalar 100 milions pel Barça, sembla que 5,4 per la independència no li haurien de recar), o els possibilistes d’ERC.

A mi, de tot plegat, el que em sap més greu és el cinisme i l’oportunisme. El no voler dir les coses pel seu nom i pretendre presentar les coses com no són.

Sense entrar ara en si es van fer correctament les coses el 2017 (com he dit molts cops crec que no, però ara no ho discutiré), el que cap polític ha fet és parlar clarament a la ciutadania i, encara menys, dir les coses clares. Jo era a ERC el 2017 quan sorprenentment, just 1 o 2 mesos després de tots els fets, es va fer un viratge polític espectacular mentre es continuava parlant d’independència. Ja es veia que els dirigents estaven per tornar a l’autonomia. Crec que això, fins i tot hauria estat entès i acceptat per la gent si s’hagués donat una explicació honesta. Però en cap moment es va voler fer. Es va preferir continuar optant pel doble llenguatge, tan català: parlar de república, etc, mentre amb l’altra ma ho acataves tot. La raó era molt clara: JxCat estava fent el mateix.

I així no anem enlloc.

La primera norma de qualsevol país en què hi hagi ciutadans, i no súbdits, és que se’ls consideri adults i se’ls parli amb honestedat i franquesa. La segona és que els polítics siguin responsables davant els ciutadans. Es diu accountability. I si no ets responsable (per exemple perquè no apliques les lleis de desconnexió que vares aprovar, o el decret de les fiances que ells mateixos varen escriure), plegues, te’n vas a casa i no tornes a treure el nas mai més. I quan dic mai més, vull dir mai més.

Ahir, coincidint amb l’esgotament del termini per les fiances, TV3 va emetre en horari de màxima audiència, un publireportatge sobre Pere Aragonès. He de dir que s’assemblava moltíssim a aquells reportatges de TVE cada cop que canvia el president del govern on pretenen humanitzar el nou i presentar-lo com una mena de geni que ja despuntava des de petit. La sensació de degradació i de propaganda mal digerida em va fer realment mal. Evidentment no vaig aguantar ni un quart d’hora.

Vergonya, cavallers, vergonya !!

Tot va com estava previst, director. Quan abans del primer d’octubre li dèiem que els nostres polítics NO volien la independència, vostè ens responia que érem uns hiperventilats i que no ens podia entendre de cap manera.

Quan li dèiem que l’Estat NO era un tren desfrenat perquè tenia la Constitució feixista que la salvaria de tot mal al final del pendent.
Vostè ens responia que la seva experiència en els Països Bàltics (i altres llocs) li donava autoritat per dir-nos que la independència ja era a prop.

Una llàstima perquè si en lloc d’explicar-nos els seus somnis hagués reforçat el pobrissim corpus intel·lectual de l’independentisme ara ens aniria molt millor tot.

Contra la seva expressió de “Espanya caurà per les seves contradiccions i nosaltres tindrem un momentum lluminós”, seria millor haver dit “L’Estat ens ha conquerit i ocupat militarment diverses vegades, ens ha bombardejat cada cinquanta anys i ens ha triturat la nostra llengua i la nostra cultura mil·lenària, per tant els lectors de Vilaweb (I TOT L’INDEPENDENTISME) ho hem de fer saber a Europa si volem seguir existint”.

Espanya ha inventat una història falsa sobre Catalunya. Per ells sempre hem estat una part indissoluble d’Espanya (desde los romanos). A això nosaltres només responem que Espanya és venjativa i ha de treure els presos de la presó.

No. No és això companys.
Espanya és (i ha mostrat ser) assassina i genocida.
…però d’això ningú en vol parlar per por que ens titllint de ser uns talibans supremacistes.

LA VERITABLE HISTÒRIA DELS ÚLTIMS QUATRE-CENTS ANYS S’HA DE SABER… O desapareixerem com Nació.

Els nostres polítics només saben QUE ARA ens reprimeixen.
Cosa totalment insuficient per guanyar.

Que els actuals polítics en el govern de la colònia són autonomistes de facto i discapacitats per gestionar res, ni una comunitat d’escala, ho hem sabut sempre. Només cal llegir els currículums dels principals líders d’ERC començant pel mateix president del govern. Si amb això no en tenim prou, també que clar escoltant els seus relats curts plens de consignes recuinades i res més.

Tot i així tothom va presionar per fer president al més discapacitat de tots, més encara que en Montilla.

Costarà oblidar els comentaris d’en Barnils i l’Odei per aparentar que lo del “govern efectiu” no era broma.

No és perquè no aviséssim abans de les eleccions. La traïció només pot anar a més, mai a menys. Ara, tots els que els van votar a l’obès més bo del mon, el més bo de tots els humans, s’amaguen sota les pedres i miren capa una altra banda. Les eleccions no són un joc, i dels seus resultats en depèn tot un poble. Madrid s’ha apoderat de la Generalitat de Catalunya aquesta vegada sense disparar ni un sol tret, només amb la pastanaga podrida en forma de taula per la que ens van vendre.
Aquí continuem badant, perquè potser és l’únic que sabem fer, però allà estan en guerra contra Catalunya, i mentre no ens en vulguem adonar, anirem rebent el bombardeig de cada cinquanta anys que tenen com a preceptiu per a mantenir-nos amb el cap sota la seva bota i portar a Catalunya a la misèria perquè haguem de tornar a començar del res com cada vegada.

QUÈ SERIA DIFERENT SI ELS UNIONISTES HAGUESSIN GUANYAT LES ELECCIONS DEL 14-F?

la cronologia és significativa. Mentre a TV3 feien un reportatge maquillat sobre Aragonès, l’amenaça de l’embargament a desenes de funcionaris lleials del seu govern era a hores de acomplir-se…

Més que una incompetència estratosfèrica, un col·laboracionisme que esgarrifa incapaç de defensar els seus treballadors per fer la seva feina, aquest govern de l’Aragonès posa l’estora vermella a la repressió espanyola, acusant lluitadors independentistes enfront de les càrregues dels mossos; alimentant amb les nòmines dels funcionaris els bancs que els neguen avals; impotent en les situacions d’emergència: el foc de Llança, mesures contra la pandèmia; en treure els símbols franquistes com el de Tortosa, etc.

I que hem de dir de l’ANC i Òmnium, que com diu Jòdar, viuen de l’autocomplaença de l'”ho tornarem a fer”. Cap mobilització ciutadana a la vista. Sembla que “els pilars de la terra” sigui una realitat paral·lela. Tothom a casa i els togats sense fre…

Sense autonomia (potser) lluitaríem millor!

Plenament d’acord amb aquest editorial, com gairebé sempre.
Tan sols una apreciació a fer: portem tres anys i escaig dient que ha estat la ciutadania la que va empènyer els partits i sa la seus representants per tirar endavant la lluita per la nostra llibertat.
Si cada un dels dos milions i escaig que vàrem votar SI l’1O, vist el panorama repressor, haguérem posat 1€ mensual a la caixa de solidaritat com a partíceps del moviment no hauria cap necessitat d’avals ni cap altre tonteria.
Però es clar, ara és molt còmode evadir les que crec també són responsabilitats nostres amb l’argument que ens han traït.

Ho he dit força vegades.
Davant el fatxenda t’has de plantar, perquè no fer-ho l’esperona a ser més fatxenda i a humiliar més la víctima.

Ara estem pagant no haver mantingut la República.

Sobre tot ara estem pagant l’incompliment de la ER de Junqueras, el 30-G del 2018 de no haver fet el primer “plante” i no haver nomenat President de la Generalitat al MHP Carles Puigdemont. El dia abans estava acordat, però a darrera hora el President del Parlament, Roger Torrent d’ER, acòlit de l’Oriol Junqueras, és desdiu i cedeix davant espanya.
A això, com tots sabem, van seguir una sèrie més de baixades de pantalons davant un jutge impresentable com Llarena, permetent-li dir qui podia ser o no parlamentari.
La successió d’agressions d’espanya, crescuda davant la porugueria, ha anat a més i va sense aturador.

Si haguéssim mantingut la independència no crec que hagués anat pitjor, car Europa, la cínica Europa, la que no critica la justícia espanyola pel cas català dient que la solució va pel camí del diàleg obert pels indults, no hagués pogut tolerar una acció de força bruta en aquell moment i hagués estat forçada a intervenir.

Caixa de solidaritat, clar mes quin remei!!!

Però no per salvar la cara de l’Oriol Junqueras, si la dels altres, així pensem molts.

La lectura política de la qüestió és molt simple, i sobretot molt ben expressada en aquesta editorial: l’autonomisme no té camp per córrer. No el té, perquè res que s’assembli a la tercera via, que tant interessaria a Europa, no és possible a Espanya. Passar per l’adreçador els elements irreductibles del franquisme, necessitarà d’accions dures. Les mateixes que l’editorial ahir plantejava alhora de marcar uns límits ben establerts a activitats empresarials privades que aprofiten l’Estat en la seva qualitat de gestor del bé comú. Un dia de contrastos ben remarcats: mentrestant el senyor Bezos anava a la lluna fent ostentació del transvasament de coneixement de la NASA al sector privat escollit i proper; el mateix sector privat escollit i proper, ara a Madrid, mostrava com de privada és la gestió de l’Estat Espanyol. I el preu de la llum, també marcava un històric, no tant alt però, com l’alçada del coet de la vergonya.
Un joc ben esperpèntic, que dibuixa un final de cicle amb estira i afluixes que caldrà anar travessant.

Sense conèixer, no entens.

Sense entendre, no aprens.

Sense aprendre, no comprens.

Sense comprendre, repeteixes.

PD:
1. Per conèixer, suggereixo els manuals, a banda dels forans, els que tenim aquí: “La organización del desgobierno” A. Nieto, 1982 i “La traïció dels líders” Ll. M. Xirinacs, 1993.

2. Per entendre, cal conèixer als amics i enemics. I, als amics cal ajudar-los.

3. Per aprendre, cal entendre que cal preparar-se.

4. Per comprendre, cal aprendre, segons Lao Tzu, a comportar-se de manera: “senzilla, pacient i compassiva”.

No fa pas tant, a primers de juny, Sergi Sol. un dels cortesans d’ERC i hagiògraf de Junqueras, escrivia al Nacional.Cat: “Aragonès exhibeix rigor i criteri. Augura solvència en la Presidència”. Només sis setmanes després ja veiem en què han quedat aquest “rigor i criteri”. Abans de les eleccions vaig escriure a una altra banda (i no vaig ser pas jo sol a fer-ho) que qui no estigués disposat (com a independentista) a anar a la presó per defensar les seves conviccions i el país, no calia que es presentés a les eleccions. Ja veiem la realitat. Tan impensable és que el govern en ple i les tres fraccions parlamentàries signessin un document que legitimés la Generalitat per fer-se càrrec d’aquests avals sense tantes giragonses jurídiques? Vergonya!!!

No ens hem d’exclamar gens ni mica en veure com aquesta Generalitat autonòmica els deixa amb el cul a l’aire. Al cap i a la fi, aquesta oficina delegada de l’administració colonial espanyola al Nord-Est és la digna successora de la que s’afegeix com a acusació (igual com fa Vox, oi?) als judicis contra manifestants independentistes, o fa anar la seva policia indígena a executar els desnonaments. Mentre ens venen per avançat les bondats dels eventuals fruits d’un seràfic diàleg entre presoners i carcellers, que encara no sabem si mai tindrà lloc a la fantasmagòrica mesa de negociació que resta sense haver estat parada, els sipais encarregats de l’administració colonial s’han cagat les calces per una xifra (5 milions) que fa riure, i que no és gaire diferent del que es malbarata cada any, per posar un únic exemple, al circuit de Montmeló. No hi ha pebrots d’ajudar els seus predecessors, perquè no ho volen fer. Els ha costat molts anys de meritoriatge dins dels partits, i ara que ja hi són (a la Generalitat) no volen riscos: que es fotin els d’abans, que ens impedien manar a nosaltres!

Heu dit tantes coses tants comentaris que omplir el dipòsit sense aportar o intentar aportar algun pensament nou no ajudarà a entendre el procés català.
Gràcies Sr. Ramon Perera (ens cal agafar perspectiva)
Caixa de Solidaritat buida per poder cobrir aquest deuta o estorsio de l’Estat mafiós.
Si paguem en uns mesos tornaran a estorsionar-nos. I així no anem bé.
El que representa el actual govern de la Generalitat, millor aquest que no el del exministre de sanitat oi. I a més aquest que igual o pitjor que l’alternativa oferta per Madrid ens pot fer veure qui corre per casa si es que volem com a poble jugar-nos el físic i els diners amb qui no es mereix res de res per pobresa de interior i carcassa de bon independentista.
Necessitem aquest camí que vivim com necessitem entendre moltes altres, com potser i tot el COVID-19 – 20-21-22…..?.
LA REPÚBLICA CATALANA serà un fet a no trigar però cal prespectica per a no omplir-la amb quelcom cosa.

Era clar com anava a anar el tot plegat. Em voldria adreçar ací als militants dels partits que sustenten el Govern , i recordar-lis que son ells i ningú més els responsables de les accions dels seus líders. EL Poble els votà per a fer la Independència, però son els i les militants els que els mantenen als seus llocs, per tant són ells i ell els responsables de l’acció política diària, i tenen o haurien de tenir les vies per esmenar l’actual acció política dels seus líders. Si no ho feu, altres ho faran.

Avui l’editorial havia de parlar d’aquest nou episodi de l’enfrontament “estat espanyol – Poble Català”.
Crec que s’ha d’ampliar una mica la mirada, per entendre on som i pensar com podem arribar a on volem ser-hi i no hi som.
La Generalitat no és que no tingui lideratge (això només mostra una petita part del seu vergonyós comportament), el pitjor és que el govern català és obertament COL·LABORACIONISTA.

Igual que els mossos van passar de ser considerats “la nostra policia” (durant els episodis d’Agost a l’Octubre de 2017) a convertir-se en un membre executor destacat de la repressió espanyola a Catalunya, passa amb qualsevol “peça” del mecanisme del Sistema (govern, polítics, administració, organitzacions socials consolidades, etc.). Són humans, hi ha una selecció natural que filtra i promociona als “ambiciosos i obedients” (rarament acompanyats d’altres valors i mèrits). Són egoistes, individualistes i covards. Són uns farsants. En el cas de les “peces” de l’independentisme, ningú dimiteix per incapacitat de desenvolupar i activar un pla, tots segueixen malgrat l’evidència del seu fracàs.

Amplio el focus:

Des de l’enfonsament del Comunisme a finals del S.XX, les regnes de la humanitat van quedar en mans del Capitalisme, que sense el seu model antagonista es va treure de sobre ràpidament i amb males formes (perquè no hi creien) això de l’Estat del Benestar, que no era més que propaganda anticomunista amb data de caducitat que havia calgut implantar a una petita, però influent, part del Mon (l’Occidental).

Des de llavors, ens re-condueixen als models politico-social dels quals el Poder (ara Global) mai hagués volgut allunyar-se: societat industrial dels segles XVIII i XIX, sistemes feudals i de vassallatge… i tira d’història cap als orígens…. Un món en que uns pocs i poderosos abusen de la immensa majoria. Benvinguts novament al passat més fosc !!!

El “sistema capitalista neoliberal global” (sense contrapès ni aturador actual) exerceix un control ABSOLUT sobre els fonaments de la societat: política, justícia, macro-economia, banca, multinacionals, micro-economia, pymes, administracions, comunicació (grans mitjans de comunicació endeutats i, per tant, encadenats a l’amo), polítiques socials vergonyoses, empobriment cultural, formatiu i en valors de la població, precarització i privatització de la Salut, polítiques medio-ambientals insostenibles i auto-destructives,… Mentre intenta alienar la societat amb oferta massiva de “cultura escombraries” (acompanyada a l’estat espanyol amb un atur juvenil estructural i una facilitat d’accés a l’alcohol i les drogues que són campions al “meravellós Mon Desenvolupat”) i ens venen com progrés l’enganyifa alienadora de la tecnologia de consum, Internet i la globalització del lleure.

Com a exemple: cap banc vol avalar les multes del tribunal mafiós de cuentas, els “líders” indepes cada dia estan més amagats, la Generalitat denuncia indepes per causes al·lucinants, els mossos ens atonyinen, TV3 i Catradio fan pena (amb caiguda clara d’audiència) i així podríem omplir un llibre.

El que ens venen actualment com “Democràcia” no és més que el monstre que resulta d’incorporar tot l’aprenentatge històric en l’opressió i la injustícia, mentre “narcotitzen i paralitzen” al ciutadà per evitar aquelles “imperfeccions” del passat que portaven a revoltes socials (que minaven aquesta injustícia), narcotitzant el poble.

espanya és el perfecte exponent de la deriva autoritària dels nostres temps, aprofitant que el franquisme s’ha perpetuat com no ho ha fet en cap ex-dictadura moderna.

En fi, aquest rotllo es per posar en context el nostre “procés”. El moviment INDEPE està sol, de moment. No n’hi haurà de “Brigades Internacionals” amb un món narcotitzat, cap “poder fàctic” s’exposarà a represàlies recolzant Indepes, de moment.

Però els Indepes som molts. I nosaltres també podem estudiar el passat, intentar canviar el present per fer un futur millor. Ens cal una organització de RESISTENCIA i un divorci immediat i molt visible amb els COL·LABORACIONISTES, perquè aquells que realment no ho siguin (de col·laboracionista) faci el pas cap a la REISTISTENCIA per fer-la forta i passar a l’ACCIÓ (sempre no-violenta i justa).

Fora polítics i líders socials fake-indepes. Organitzem-nos com a Poble, com a Carrer i intentem crear un moviment polític no professional, no amic de l’opressor. Tenim davant una espanya en forma d’estat fallit.

La nostra independència ha d’arrossegar un canvi social, econòmic i polític més just, mes sostenible. Això ha de fer més fort el moviment Indepe a CAT. Això ha d’atreure aliats fora de CAT necessàriament.

No estem tan malament per canviar l’estratègia i GUANYAR !!!

Perquè no s’ha trobat cap banc que avali les finances imposades pel Tribunal de Comptes?, no us sona aquesta música?, a mi em sembla la mateixa partitura que va fer fugir tantes empreses i seus socials al 2017. Quina entitat financera avalarà aquestes sancions als dissidents catalans en contra de l’estat espanyol?. Fa mandra escriure i fer reflexions que ja hem fet tantes vegades. No serem mai un estat independent si això depèn de les nostres institucions, perquè ni els parlamentaris ni els consellers no tenen la valentia -bàsica i elemental- de plantar-se, d’aturar-ho tot, de dir ja n’hi ha prou, de parar el país per dalt -el poble ho farem per terra ferma- , de tancar totes les finestretes de l’administració. Prou, s’ha acabat, d’un dia per l’altre crisis profunda. . Si no ho fem davant d’aquesta agressió tan feridora és que efectivament som i assumim que som esclaus, lacais i això si que desanima i desmotiva. Em ve a la memòria el que em deia la gent molt gran al final del franquisme i a la transició: els catalans som uns covards, hem perdut totes les guerres, no val la pena posar-hi. Els que sentíem això abans d’anar a una manifestació ara som grans i potser pensem que tenien raó els nostres avis.

No estic d acord en absolut Vicent
Tots els escarafalls vers el Govern venen perquè creus q el Govern hauria d tirar pel dret i declarar la Independència la setmana tornant d vacances o ja ho hauria d haver fet.
A mi el Govern, des d un punt d vista nacional no em decep, ni aquest ni l anterior, per una senzilla raó, no tinc cap expectativa a curt termini
I des d un punt d vista d gestió tampoc em decep perquè crec q aquesta és bona
Clar q la taula d diàleg es una enganyifa total, però els partits catalans no han enganyat, hi ha una renúncia clara o aparcament si més no de la unilatetalitat com a mínim per dos anys, ens podrà agradar o no, però no demanem coses ara q sabem q no faran. Durant els propers dos anys pur autonomisme.
Al 23 poden passar coses, esperem a veure, però jo tinc cada cop més clar q el q sigui vindrà forçat per fora, per les institucions europees

Hi ha molts pecats originals en aquest procés.

Però un dels més vergonyosos és l’últim: quan l’ANC i Vilaweb i un munt de veus “reconegudes”, abans de formar aquest vergonyòs govern, varen fer pressiò ENORME a JuntsxCat perqué afluixés, perqué haviem de posar en valor el 52% dels vots… en comptes de posar-se de la seva banda, en comptes de desprestigiar el pacte INNOBLE que varen fer ERC i les CUP per arraconar Junts.

Aqui rau l’ennesima devallada del procès d’independència.

Quan molts dèiem que era millor noves eleccions o, fins i tot, un govern ERC-PSC-Comuns, simplement perqué ens hauria posat les piles…. èrem titllats de “fantasmes” o “eixelebrats” o…. vés a saber quines coses pitjors.

Aqui no es tracta de la traició de ERC, que ja es veia venir de fa temps.
Es tracta de la ceguesa dels liders de la societat civil. Com és possible que no s’entengui el que diu molt bé el Sr. Ortì:

“…la lliçó a extreure de tot això és que si desafies Espanya no t’hi pots quedar a mitges. Has d’anar fins al final peti qui peti. Si haguéssim tirat endavant amb la independència fins a les darreres conseqüències hauríem pogut guanyar o hauríem pogut perdre, però retirar-se a mitges davant d’un abusananos com Espanya és una crida a la venjança sense pietat contra qui ha gosat ferir la seva supèrbia.
Així que si ho tornem a fer ja ho sabem…”.

Però em fa l’efecte que, si tot continua aixì, Sr. Ortì, no ho tornarem a fer. Quina pena!

I comenceu a llegir els articles del Professor Cotarelo d’una punyetera vegada! Les ha encertades totes! I sabeu perqué? Perqué és castellà i ha mamat la cultura castellana (sap com les gasten). Ell seria un dels millors assessors per la independència.

I, en canvi, farà la fi del general Villarroel, abandonat pels mateixos catalans que volia defensar.

Sr. Camprubí,

Cal recordar que dins de Junts va haver- hi una forta discussió en què molts defensaven no entrar al govern autonòmic perquè ja temien el que està passant però no oblidem la presió del ” poble”, de l’ ANC i d’ Òmnium cultural per fer efectiu un govern del 52%. Resultava jaevident que el camí no és a través d’ un govern autonòmic sinó que aquest com a molt pot actuar com a portaveu de la veu del poble. Per tant, amb quin dret els ciutadans s’ espolsen totes les responsabilitats del damunt, inclosa la Caixa de solidaritat, i ho fien tot a un partit que ja ha demostrat que només vol autonomisme, és a dir, un lloc de treball al preu que sigui.

“Però l’episodi, sobretot, posa en relleu, al capdavall, que no hi ha ni un sol metre de camí polític transitable per la via de l’autonomisme i que el preu del no-enfrontament serà molt més car que qualsevol altra opció imaginable.”

Ni govern, ni institucions. Waterloo i ciutadans.
Fins quan tolerarem el que és intolerable? Què esperem per bastir el contrapoder fora de les urpes de l’estat repressiu? Tal com bé diuen alguns comentaristes, a Espanya no se la pot desafiar a mitges.
Confrontació a Europa i als carrers de Catalunya. No hi ha altra via.

L’ala religiosa del poder (el capital-bancs) deixa clar amb quina banda confia en aquests moments en que beneix l’espoli del Tribunal de Cuentas i no avala a ales víctimes Si això no aporta comprensió a que les víctimes de retruc (el govern de Catalunya) navegui en els seus dubtes, sobretot plantant finalment cara a la situació. Hi ha una cosa més important que el ser valent o covard, que és ela participació en la consciència social d’anhel alliberador. D’aquesta manera es pot entendre la gestió del govern i l’activisme, amb les funcions pertinents. També del govern legítim i del pseudo-autonòmic votat per complir un mandat del poble que no és el mateix que pot rebre el consell de la República quan tingui els suficients afiliats. Val la pena fixar-se en que la funcionalitat sigui efectiva, però cada actor té el seu paper i la comprensió mútua és bàsica. Es tracta de l’objectiu sigui, no pas de qui se n’apunta el mèrit. És un ensenyament que ens han donat els indultats que cal que sigui aprenentatge per tothom. I el Tribunal de Comptes ben segur que no podrà aguantar anys la corrupció humanista dels seus actes.

Catalanets i catalenetes: Ara és hora, no d’estar alerta, sinó, de pagar, ompliu Caixa de Solidaritat. S’han acabat les manis d’1 milió de banderetes i Visca Catalunya. L’enemic a donat un pas més, ara ataca fisicament. Louis Alliot a fet penjar la bandera francaise al cim del Castellet al costat de la quadribarrada catalana. Tenen por!!.
Aquí un tal Bramón, virrei de l’imperi a la provincia de gerona ha negat la posta en marxa del protocol entre Rosselló i Al Empordà perquè els dos hidroavions en seu a Perpinyà poguesin actuar a la serra de Vedera. La Vall de Santa Creu ha cremat per l’ànim de cremar i aniquilar de les forces de l’imperi. El misatge és senzill. Catalanets, catalanetes, Europa no us fa ni cas, agunalleu-vos.!!

Suposo que deu ser potestat del govern triar amb quina o quines entitats bancàries treballa, és a dir, amb quines es paguen les nòmines, les multes, les taxes del que sigui.
Potser ja va sent hora de deixar de treballar amb depèn de quins bancs o caixes i pensar a treballar amb altres, del país (com Caixa d’Enginyers) o de fora, amb seu a la UE, que no depenguin en res de les decisions del govern central, o que no siguin a l’IBEX-35. Potser tractaran la Generalitat com un client més, però no pitjor.

Es massa tard per demanar la demissió d’aquest govern. Que ERC fos autonomista era conegut de llarga data, que Aragonès havia estat menys qu’inùtil al President Torra es sabia també i que ERC i Junts tenien projectes que no havien res a compartir els uns amb els altres no era misteri per a ningù . Qué? La majorìa que s’anomena independentista, la majoria d’aquel magnìfic 52% que al fí no significa res, no ho veìa? Desprès de tres anys i mig de presos, d’exiliats, de milers de represaliats i de repressió contìnua? No s’havìa de votar ERC. Punt. I Junts no havia de facilitar la formació de un govern que posava dos anys més de diàleg amb l’Estat al centre de la seva estrategìa cap a la independencia! Havìa de quedar-se a l’oposició on pertanyìa. Peró molt poquets – per por de noves eleccions que haurien pogut anar bé per Junts com Junqueras venia de parlar dels 20 anys que caldrìa esperar per ampliar la base i els del PDeCAT es possible que no haurien votat com abans – van avalar aquesta opció: gairebé tots (inclòs la molt valenta Pilar Rahola) van cridar escandol i que era inacceptable que no formessin govern. I ara ho tenim.

No veig clar si la Generalitat pot fer quelcom trencador en un pais on la judicatura pot determinar en qualsevol moment encausar persones o institucions , segurament manca de capacitat i valentia Penso que la societat civil i les seves organitzacions podian haber fet mes , si no de que serveixen o el problema es que els encausats no tenen carnet de FAI o CGT o CNT o Izquierda Unida etc etc
El projecte de pais està plena de historietes d’aquestes ,de metodologia profunda per dividir la societat de forma maniquea.
Quina realitat !

Hi ha una dita una mica barroera que diu “Costera avall la merda corre”. Quan s’ha mamprés la política de la submissió, de l’obediència, cada dia és més difícil frenar i canviar de rumb. Aquest pobre govern va costera avall i no sap què fer…a banda del ridícul. I el problema és que esperaran 2 anys de costera avall, fins on pensen arribar? Fins la confiscació dels béns de quantes persones? De quanta presó? De quantes multes? És una colla d’inútils, el trio ERC-Junts-CUP. Només queda reaccionar des del carrer i dir-los el nom del porc.

No m’atreveixo a dir res que sigui positiu.
Efectivament el desastre es veia venir des de feia temps.
Com volem fer la independència votant un partit que hi mana un dels traïdors mes patètics que ens ha deparat la història?.
Un personatge que havent dir el que ha dit, ara te la barra d’afirmar que el 52% de vot independentista no té rellevància ?.
De que serveix fer cas de les reclamacions del Tribunal de Comptes, si tots sabem que la pròxima multiplicaran per dos, per tres o pel que sigui, la quantitat de les seves demandes?.
Em convertit un òrgan com TV3, una televisió que abans la teníem com si fos de casa nostra, amb una cosa hostil, amb gent antipàtica, poc preparada, amiga d’Espanya i amb una urgència obsessiva per tal d’alliçonar-nos de les excel·lències del “partit únic” com sembla ser, el seu partit d’ERC .
És veritat. Alguns acusen al Vicent d’un excés d’ambigüitat o de massa comprensió, amb el partit que a al final, l’únic que ens ha demostrat, és que ens porta directament al caos.
Però a el mateix temps em pregunto: quin altre ha estat el mitjà que hem tingut a ma , per tal d’assabentar-nos de la trista realitat que ens envoltava?.
Crec que en Vicent es un gran periodista, un home honest que ha mantingut una neutralitat en condicions molt difícils. Que quan ha vist que era necessari trencar-la, també ho ha fet, com avui ens demostra en el present article.
Vull acabar dient que no estic d’acord -tal com es fa molt darrerament- en posar al mateix nivell a JUNTS, amb el partit que avui te la responsabilitat de gobernar-nos.
Passats aquests dos anys que s’han establert de termini (la societat en el seu conjunt reclamava l’acord des de tots els àmbits) crec que tots ens haurem de mullar, per tal de donar fi a aquesta situació tant angoixant i insostenible, com es la que estem vivint ara.

Alguns ben intencionats es lamenten de que entre molts no aportem diners a la Caixa de Solidaritat per poder pagar les MACRO MULTES ROBATORI ESPANYOLES, la República Catalana Independent no ha de tractar amb terroristes econòmics com ho són els espanyols, a més de lladres, imperialistes, repressors, extorsionadors, xantagistes, genocides, i un llarg etzètera. Ni un euro pels enemics de Catalunya! ni un euro! L’extorsionador no en té mai prou i cada volta apreta la rosca del garrot fins escanyar l’extorsionat. Tinguem-ho clar: ni un euro!

El clam d’un govern veritablement independentista i valent només pot ser un: NO PAGAREM !

Així ho expressava Santiago Espot, quan ell i el seu equip de Catalunya Acció van destapar la vergonya de l’espoliació que cada dia, any rere any, Espanya roba a Catalunya, i els nostres polítics, àdhuc Mas Colell, des del primer al darrer li ho permeten.

Quin Santiago Espot? -Doncs aquell que precisament, cada dia, el podeu trobar al Twitter defensant la seva aposta política en nom de Força Catalunya per a la Independència de Catalunya.

És una mica llarg, però l’ocasió s’ho mereix i li escau com l’anell al dit!
Als catalans si volem sobreviure ens cal entomar i fer realitat un sonor: NO PAGAREM !

El President Torra va saber defensar la dignitat dels presos amb una senzilla i respectuosa pancarta, davant d’un muntatge espanyol nomenat Junta electoral que es feia la injustícia a la seva mida. El MHP Torra va assumir la seva responsabilitat de plantar cara. Ara l’esperpent es diu “Tribunal de Cuentas” res més també que l’Espanya de sempre, la que ens convé treure’ns de sobre. Tan de bo aquest enrenou d’ara s’emboliqui força i ens empenyi una mica més cap el divorci entre Catalunya i Espanya.

Ací el teniu:

Conferència “NO PAGAREM”, la crua realitat de l’espoliació i el robatori comés contra Catalunya per l’estat espanyol i consentit pels partits polítics catalans encaixistes.

Llocs i dates on es va fer aquesta conferència:

(Sala d’actes Casal d’Europa, Berga, 14 d’octubre de 2004)
(Casal Jaume I, Elx, 4 de març de 2005)
(Sala Biblioteca Municipal, Sant Feliu de Guíxols, 14 d’abril de 2005)
(Sala Biblioteca Municipal, Premià de Dalt, 17 d’abril de 2005)
(Centre Comarcal Lleidatà, Barcelona, 19 d’abril de 2005)
(Sala Biblioteca Pública, Cabrils, 4 de juny de 2005)
(Casal Pere III, Balaguer, 10 de juny de 2005)
(Sala de Cultura, Almoster, 14 d’octubre de 2005)
(Ateneu de Cultura Popular, L’Hospitalet de Llobregat, 11 de novembre de 2005)
Conferència NO PAGAREM,
a càrrec de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i
promotor de Força Catalunya

—————————————-

Senyores, senyors,
.
Fa 2.200 anys, el gran polític grec Demòstenes, famós per les seves filípiques, que el van portar a ser considerat, segurament, el més gran orador de la història clàssica, advertia els seus connacionals, el poble d’Atenes, amb les paraules següents:
.
“No voler ni escoltar el que cal escoltar ni els punts sobre els quals convé deliberar és cosa que ja admet totes les acusacions, i justament vosaltres, atenesos, ni voleu escoltar res fins que el perill és imminent, com ara, ni teniu costum de discutir res en temps de calma, no, quan ell es prepara, l’enemic, en comptes de preocupar-vos de fer el mateix i d’oposar els vostres preparatius als seus. Viviu tan feliços i, si ningú no us diu res, l’expulseu, però quan us assabenteu que alguna posició s’ha perdut o està assetjada, llavors escolteu i preneu disposicions. L’hora d’escoltar i de deliberar, però, atenesos, era quan vosaltres no ho volíeu i ara que és la d’actuar i de posar en obra el que tenim preparat, tot just escolteu.”
.
Segurament perquè Grècia i Catalunya són pobles mediterranis, i perquè Catalunya també és filla de la Grècia clàssica en certa manera, aquesta situació que plantejava Demòstenes als seus connacionals no ens hauria de resultar estranya a casa nostra.
.
Vostès han estat testimonis abans de la meva intervenció de com en Josep Castany ens ha presentat aquí la forma com ens roben quaranta milions d’euros cada dia. Aquestes dades no tenen només la facultat d’advertir-nos d’un greu perill, sinó que són el senyal que cal actuar i de posar en obra el que tenim preparat. Però ara, tal com feien els atenesos, hem de reconèixer que tot just comencem a escoltar. I sincerament cal preguntar-nos: Què és el que tenim organitzat per evitar la nostra ruïna com a poble? Per on cal començar?
.
Abans de res, haurem de reconèixer que als pobles sotmesos per la força de les armes, com és el cas de Catalunya, se’ls escura tot el que es pot. Les xifres de l’espoliació econòmica que patim són un prova més de la nostra condició de colònia. Ara bé, també ens volen espoliar anímicament. I si convenim que l’ànima d’una nació com Catalunya és la seva llengua, a ningú no li ha d’estranyar l’afany que tenen de voler-nos matar l’idioma. A base d’esclafar-nos-el, l’idioma, li hem anat reduint la contundència i la claredat necessària. El mal, naturalment, ja està fet, però si volem esmenar aquesta tara que ens corseca l’esperit ens cal, sobretot, recuperar un llenguatge rotund que aixequi la nostra moral de victòria. S’ha de dir definitivament prou al to lànguid i derrotista al qual ens han acostumat els darrers vint-i-tres anys quan es tracta de defensar els nostres drets.
.
No podem continuar parlant amb eufemismes si ens estan robant no només la cartera, sinó, i això és el més greu, ens estan robant el futur dels nostres fills. Ara, doncs, hem d’enterrar definitivament, quan parlem del nostre present econòmic com a poble, paraules com ara desequilibri, dèficit fiscal, manca d’infraestructures… Ens caldrà substituir-les pels autèntics adjectius que descriuen aquesta situació: robatori i atracament. O és que per ventura les xifres que anteriorment ha exposat en Josep Castany tenen una altra definició que no siguin aquestes?
.
Tot això, però, no és pas nou. Així, per exemple, si agafem el llibre Revolució i guerra a Espanya. 1931-1939, escrit per l’historiador anglès Norman Jones, podem llegir el següent:
.
“La proclamació de la Segona República va oferir als catalans una oportunitat per distraure els entrebancs del predomini ineficaç i poc comprensiu de Madrid. El ressentiment cap al govern central es basava en un fet econòmic. Catalunya era la regió més pròspera d’Espanya, els catalans sumaven només la vuitena part de la població espanyola i el seu raonament era que, amb una contribució a la hisenda nacional de gairebé el vint-i-cinc per cent, només el vint revertia a la regió en forma de despesa pública.”
.
D’aquestes frase es desprèn que els catalans fa com a mínim setanta-tres anys que practiquem aquesta mena d’esport per al qual semblem tan ben dotats, i que és “la solidaridad con los otros pueblos de España”. Però, seixanta anys més tard, concretament l’1 de setembre del 1992, l’expresident Pujol, un home poc radical i gens partidari de les solucions dràstiques, no tenia més remei que reconèixer al diari El Observador això:
.
“Uun catalán paga al Estado un 25% más que cualquier otro habitante del resto de España y recibe aproximadamente, un 20% menos.”
.
Aquí, doncs, en comparació amb els anys trenta, la situació ja comença a assolir uns termes, diguem-ne, de pel·lícula de gàngsters.
.
A tall d’exemple, només cal dir que, fa uns mesos, els indicadors econòmics assenyalaven que Catalunya era l’economia més endeutada d’Europa. Aquí, per tant, a part del que ens furten, com han pogut veure, ho devem pràcticament tot: el pis, el cotxe, la rentadora i, fins i tot, les vacances que ja hem fet. I d’això n’hem de dir progressar? Sembla que el nostre destí sigui donar el menjar a l’Estat espanyol i a les seves respectives oligarquies bancàries. Sense oblidar que tenim una classe política obsessionada de manera malaltissa a apuntalar Espanya per tal de garantir la seva menjadora, que nosaltres mantenim amb caritat cristiana (veient segons quins personatges que dóna la classe política catalana hem de parlar en termes de caritat). El cert és que no tenim dirigents que denunciïn aquest escanyament col·lectiu que ara ningú no pot amagar.
.
D’altra banda, veiem com la rapinya practicada amb nosaltres ens fa perdre tots els trens econòmics: l’industrial, el tecnològic i també, ai las!, el del turisme. I aquí també hem de fer els catalans una certa autocrítica, perquè potser a nosaltres autodestruir-nos el paisatge no ens fa fàstic, però la gent que ens visita, i que provenen majoritàriament de llocs on tot ho tenen més o menys endreçat, han acabat per fugir de la lletjor del nostre malmès entorn.
.
No podem ser gaire optimistes ni podem presentar, ara per ara, un país atractiu a inversors o a turistes. Moltes coses no les tenim en condicions, tot començant per nosaltres mateixos. Reconeguem que qui accepta resignadament un atracament col·lectiu com el que patim no pot inspirar confiança a ningú. Quines garanties poden oferir aquells que no protesten quan els roben el present i el futur dels seus fills?
.
Fa uns mesos, un soci d’un dels bufets legals i tributaris més importants de Barcelona em confessava les mínimes possibilitats de competitivitat de la nostra economia. De manera realista, i amb coneixement de causa, afirmava que el repte de la nostra generació és aprofitar els vint-i-cinc propers anys per poder donar a Catalunya el màxim poder econòmic i polític. Si ho aconseguim, em deia, podrem possiblement establir les bases per evitar que els nostres fills, que ara tenen cinc, sis o set anys, no hagin d’emigrar en un futur. Ara bé, si no reeixim, va continuar dient, només els quedarà la possibilitat de muntar una botiga de souvenirs o un simple restaurant.
.
Aquests diagnòstics, malauradament, no sorprenen si mirem el panorama general del país. Però la pregunta que també ens hem de fer és com ens hem pogut empobrir tant ràpidament si, per exemple, l’any 1990 el diari alemany Frankfurter Rundschan pronosticava per als inicis del segle xxi un Estat català líder europeu per la seva indústria i el turisme. Mentrestant, què hem fet i què ha fet la nostra classe política en els darrers catorze anys? Cal confessar que podent construir un Estat català líder europeu, aquí ens han intentat encaixar en un Estat que aquell mateix 1990 gastava diàriament 5.500 milions de pessetes més del que recaptava. Així, l’endeutament institucional a l’Estat espanyol l’any 1985 era de 10,9 bilions de pessetes, i cinc anys més tard era de 22,5 bilions de pessetes. Voler formar part d’una entitat política com aquesta és pròpia de mentalitats desequilibrades.
.
Amb tot, si algú pensa que pinto la situació de colors alarmistes, primer que mediti si el pot haver començat a infantilitzar una política que ens ha volgut presentar la transició del franquisme a la nova restauració borbònica com si es tractés d’un conte de fades. Una mena de meravella que sembla un miracle. La veritat és que som ja massa grans perquè se’ns prohibeixi saber qui són els Reis d’Orient. Només cal constatar com ens parlen els nostres partits, siguin a l’oposició o al poder, per veure com ens poden amagar l’autèntica situació d’emergència que vivim. Però, què volen encobrir? Aquest empobriment que nosaltres patim pot tenir a veure amb el fet de voler tapar segons quines coses? Vegem-ho.
.
El juliol del 1999 la revista britànica Eurobusiness publicava una informació en la qual xifrava la fortuna de la família Borbó en més de 300.000 milions de pessetes. He de dir primer de tot que al cap d’aquesta família, que Franco va posar a dit com a màxima autoritat de l’Estat, un biògraf seu gens sospitós de republicanisme com és Jaime de Peñafiel, el descriu textualment així en la biografia Dios salve también al Rey:
.
“El que sea rey no es motivo para ocultar que don Juanito no era ninguna lumbrera, pero ni falta que hacía para alcanzar el trono, por suerte para él.”
.
En poques paraules, reconeix que és curt de gambals. Però, bé, continuem. Si aquesta publicació britànica reconeix els més de 300.000 milions de pessetes i sabem que l’assignació a la família reial espanyola, segons diuen els pressupostos generals de l’Estat, és de mil milions de pessetes l’any aproximadament (amb els quals, a més, han de mantenir totes les seves despeses), aquí han passat dues coses. O aquest subjecte porta regnant tres-cents anys o s’ha embutxacat diners per alguna altra banda.
.
Vegem, però, com ho detalla Eurobusiness, atès que fa una mena de rànquing de la mateixa família Borbó i divideix la fortuna en quatre apartats. El primer és diners i inversions. Ho direm en pessetes per copsar millor la magnitud del fet. Així, en diners i inversions, la família Borbó tenia l’any 1999 uns 141.355 milions de pessetes. El segon fa referència a la seva col·lecció d’art, la qual està valorada en 83.150 milions. Després ve l’apartat de les joies, que puja fins a 2.663 milions, i, finalment, el darrer és el de les propietats immobiliàries, que ascendeix fins als 74.835 milions. Aquest és el total de fa sis anys, encara que imaginem que s’haurà incrementat.
.
Amb tot, els redactors de la informació van més enllà i es permeten fer una classificació familiar. Una mena de lliga borbònica de la riquesa en la qual la posició de fanalet vermell l’ocupa la infanta Maria, la mare de Juan Carlos, aquella del coll tort i que va morir fa poc. Aquesta és la més “desgraciada” de tots, perquè “només” té, o tenia, 831 milions de pessetes. Res, xavalla, una misèria. El que ve seguidament és el comte de Barcelona, el pare del Borbó i que també va morir, amb 3.159 milions de pessetes. Després passem a la noia, que és el prodigi d’intel·ligència que té la família Borbó: la Infanta Elena. Aquesta mossa que vostès veuran que és una noia espavilada i de mirada sagaç, amb una intel·ligència que tota ella desprèn… Una cosa fantàstica! Doncs bé, la Infanta Elena, per ser tòtila, perquè es una tòtila, acumula 1.496 milions de pessetes. Déu n’hi do, com es paguen segons quins atributs! Més endavant segueix la Infanta Cristina, la “nostra”. I dic la “nostra” perquè viu a Pedralbes i treballa a “La Caixa”, cosa que fa que alguns catalans passerells la vegin totalment integrada al país. Es veu que l’entitat bancària li deu pagar un sou estratosfèric, perquè ha acumulat una fortuna de 2.660 milions de pessetes. Caram amb les gratificacions de “La Caixa”! I després ve el noi, al qual es veu que l’han de deixar ben col·locat. S’ha casat fa poc i es veu que ara possiblement complirà les mínimes funcions reproductores que li reclamen. No serà per diners, que no ho faci, perquè té un patrimoni de 5.654 de pessetes. Continuem. El segon lloc de la classificació l’ocupa Sofia de Borbó, com no podia ser d’una altra manera. En els seu cas hem de dir que aquesta potser és l’única que s’ha guanyat algun milionet, perquè aguantar durant quaranta anys el sòmines de marit que té… En fi, vull dir que com a mínim algun caleret se l’ha guanyat. Però en absolut els 7.649 milions de pessetes que acumula. I finalment, el campió, el “campechano”, Juan Carlos I. L’home que, si escoltem els polítics espanyols i la majoria de catalans, és una mena de reencarnació de Winston Churchill, com a mínim. Un home amb un talent polític que ha salvat Espanya de no se sap quantes misèries i que, segons la revista britànica Eurobusiness, té una fortuna acumulada de 90.633 milions de pessetes.
.
Així, ja poden veure com mentre un curt de gambals, com li reconeix el seu mateix biògraf, pot acumular una fortuna de més de 90.000 milions de pessetes, a vostès, com a mi, per la quota impagada d’un mes d’autònoms podem rebre una carta que ens digui que “en el plazo máximo de 24 horas se persone en las oficinas recaudatorias citadas en el encabezamiento del presente escrito para solventar el pago de la deuda reclamada y que en caso contrario se procedera sin más demora ni trámite a solicitar del señor juez competente la autorización de entrada forzosa en el domicilio comercial indicado”. Un Estat que permet que la seva màxima autoritat s’enriqueixi com un dictador africà qualsevol mentre tracta com a delinqüents els seus ciutadans per retardar-se en el pagament de 200 euros, és un Estat corrupte i feudal.
.
Però, tot i la informació d’Eurobusiness, aquesta actitud de la família Borbó és una cosa històricament prou coneguda. Així, l’any 1925, l’escriptor valencià Blasco Ibáñez, des del seu exili parisenc, escrivia coses com aquestes de l’avi de Juan Carlos I:
.
“Alfonso XIII está a sueldo de la empresa Krupp , y de todas las empresas alemanas que quieran darle una buena propina.”
.
Pel que es veu, aquí no canvia res. Abans era Alfonso XIII i ara és Juan Carlos I, abans eren les “contribuciones” i ara és la declaració de la renda o l’impost de societats, abans era el preu abusiu del bitllet del tramvia de Barcelona i ara és aquesta mena de refugi de bandolers que hi ha a les autopistes que s’anomenen peatges. La situació és exactament la mateixa, però la gran diferència és que abans hi podia haver homes de lletres com en Blasco Ibáñez que es jugaven la pell per denunciar la injustícia i ara no. Ara, una gran majoria mira de poder cobrar la subvenció.
.
És normal, doncs, que dins un context com aquest, en les darreres dècades i salvant honroses excepcions com podrien ser un Trias Fargas o un Heribert Barrera, hem tingut uns dirigents incapaços d’infondre als catalans una moral apta per superar els inconvenients de competitivitat que genera l’actual ritme econòmic. Perquè tret del conegut i fastigosament repetit “anem bé”, sense concretar mai ni cap a on anem ni provar que efectivament anem bé, s’han anat limitant a acceptar totes i cadascuna de les lleis dictades des de Madrid que perjudiquen directament l’economia catalana. És així com el català, cada vegada més, ha anat reduint la iniciativa empresarial i les il·lusions d’un futur pròsper. La confiança en ell mateix es va enxiquint en veure’s desprotegit d’uns institucions que sintonitzin per tarannà amb la seva creativitat i operativitat professional.
.
Caldria, sense cap mena de dubte, repetir aquella frase d’en Carles Pi i Sunyer que deia:
.
“L’estudi dels fets de la raça ens ensenya que en qüestions de comerç i quant a iniciativa i empenta, un català no acovardit pot arribar allà on arribi qualsevol altre home.”
.
Veuen ara vostès per què el més gran delicte dels homes que ens governen no ha estat pas l’espoli econòmic? El pitjor delicte és consentir que es mati l’esperit de Catalunya. Aquest és el màxim delicte d’aquesta gent, que matin aquell esperit que deia en Pi i Sunyer.
.
Per tant, què fer davant d’una situació que sincerament hem de qualificar d’emergència? No ens hem de quedar només amb la denúncia i amb la teoria, hem d’intentar donar respostes i passar a l’acció. I en primer lloc ens cal rebutjar les situacions que comporten el pas de la tortuga. Perquè és inconcebible plantejar rebaixar parcialment l’espoli practicat amb Catalunya en deu o dotze anys, com algun aprenent de parlamentari afirma tranquil·lament. Més que res perquè d’aquí a dotze anys no hi haurà res per espoliar. I si no mireu la revista The Economist de fa un parell de mesos, on es deia que del 1999 al 2004 Catalunya havia perdut el 20% de la seva competitivitat respecte a Alemanya. D’aquí a dotze anys, la nostra competitivitat econòmica l’haurem de comparar amb la de Guinea Equatorial.
.
En una època on tot va a una velocitat supersònica, des de les comunicacions fins a la mobilitat de les persones, ens cal reconèixer que resulta grotesc parlar d’aquests terminis com fan els nostres polítics. Tots exigim solucions ràpides en la nostra vida del dia a dia. Volem la immediatesa en tot. Algú s’imagina la nova directiva del Barça dient que el pròxim títol l’obtindríem d’aquí a dotze anys? Els exigeixen èxits immediats com passa avui en tots els ordres de la vida. Això és el que hem de fer nosaltres també.
.
D’altra banda, també ha arribat el moment de nous plantejaments i de noves interpretacions sobre el país. La setmana passada m’entrevistaven a la ràdio de Sant Boi de Llobregat, i jo parlava de la situació política en general del país quan l’entrevistador, un català nascut a Beas de Segura (Jaén) i de nom Manuel Olivas, va dir-me que aquests trenta anys de pseudodemocràcia eren trenta anys d’unes idees fracassades. Això perquè després, molts dels nostres polítics, amb la boca petita i en privat, vagin infravalorant la capacitat política d’aquests nous catalans vinguts d’altres terres peninsulars. Doncs bé, quan Manuel Olivas va fer aquesta afirmació no vaig poder evitar pensar en un llibre d’en Jordi Pujol publicat l’any 1958. I vostès ara segurament pensaran: “I què té a veure un locutor de radio Sant Boi fill de Beas de Segura amb el que estem parlant avui i els trenta anys de les idees fracassades?” Ho entendrem si sentim el que deia aleshores Jordi Pujol per encarar la nova situació de Catalunya després de la mort de Franco:
.
“Si aquesta missió fos realitzable dins d’Espanya però a base d’una organització federal de l’Estat, a base d’una autonomia que garantís les llibertats col·lectives essencials de Catalunya, aquesta podria ser una bona solució.”
.
Però, després, més avall, afirma:
.
“Si aquesta missió només fos realitzable en una situació d’Estat nacional separat d’Espanya aquesta seria l’única bona solució.”
.
Tots sabem prou bé quin va ser el camí triat per l’expresident, tots el coneixem de forma clara. Veuen ara per què diem que són trenta anys idees fracassades? Perquè ha fracassat l’autonomisme, el plurinacionalisme o el suposat federalisme que han conreat des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Està abocat al desastre tot allò que no sigui trencar amb Espanya i França. Ara, més que mai, caldria repetir una frase del president Kennedy de l’any 1960:
.
“El que més necessita una nació és un corrent constant d’idees noves.”
.
I a Catalunya estem encara, com a mínim, amb les mateixes idees de fa mig segle.
.
Sens dubte, a Catalunya Acció, aquest projecte polític que té com a objectiu innegociable portar Catalunya a la seva independència, intentem aplicar-nos aquesta màxima d’en Kennedy. Som conscients que per guanyar-nos la voluntat dels catalans i salvar les dificultats i obstacles per arribar al final del camí no podrem fer-ho amb discursos i estils passats de rosca com els que hem viscut fins ara. La nostra és una acció de futur perquè no pensem en termes de legislatura, perquè no necessitem renovar la nostra menjadora cada quatre anys, perquè vivim del nostre ofici i del nostre benefici. Nosaltres anem més enllà i pensem en les futures generacions de catalans i quina mena de llegat els deixarem. I com que tenim dignitat nacional i humana no consentirem deixar als nostres fills una Catalunya arruïnada econòmicament i espiritualment i de la qual hagin d’emigrar. La responsabilitat, doncs, és tota nostra. Prenguem la consciència necessària per tal de saber que del nostre encert, o del nostre desencert, en depèn el futur de Catalunya.
.
Moltes gràcies.

Santiago Espot