23.07.2021 - 10:16
|
Actualització: 23.07.2021 - 18:21
El Tribunal de Comptes espanyol amaga les desavinences internes sobre la causa contra trenta-quatre ex-alts càrrecs per l’acció exterior de la Generalitat entre el 2011 i el 2017. No tan sols va mirar de fer passar inadvertit el vot discrepant de la consellera María Dolores Genaro, sinó que encara amaga dos vots concurrents de consellers que van avalar l’informe del 2019 que va engegar aquesta causa, els d’Enriqueta Chicano i Felipe García. Tots dos, designats a proposta del PSOE, van subscriure l’informe, però van voler expressar tot un seguit de desavinences sobre com s’havia fet el procediment i l’acusació. El vot discrepant de Genaro eren quatre fulls perduts, sense indexar ni referenciar, en l’informe de set-centes setze pàgines. Però els dos vots concurrents ni s’han fet públics ni s’han lliurat a cap dels advocats dels acusats malgrat haver arribat fins al termini del pagament de les fiances.
Per això l’advocat de Carles Puigdemont Gonzalo Boye ha presentat un escrit al Tribunal de Comptes en què demana de saber on són aquests vots i, si no s’han incorporat en la documentació que se’ls ha lliurat, que expliquin per què no hi són.
Al cap de poques hores, Boye ha obtingut una resposta de la delegada instructora d’aquestes actuacions, Esperanza García. Li diu que han lliurat tota la documentació de què disposen a les parts; que “desconeix l’existència d’aquesta documentació que demana” i que haurà de formular la petició “a l’òrgan corresponent d’aquest Tribunal de Comptes”, sense especificar pas quin.
El contingut dels vots concurrents se sap perquè es van filtrar a alguns mitjans espanyols. Per exemple, a Infolibre, que destaca que tant Chicano com García criticaven la pressa per a aprovar aquell informe, fins al punt que el document que es va lliurar als consellers abans de sotmetre’l a votació no era pas la versió completa. Tal com va fer Genaro en el vot discrepant, també qüestionaven que tot plegat es fonamentés majoritàriament en notes de premsa o notícies de diaris i no pas en documents oficials. I encara més, lamentaven que el tràmit d’al·legacions es limités a la Generalitat però no pas a entitats públiques amb personalitat jurídica pròpia.
Segons el mateix mitjà, Enriqueta Chicano deia que tot plegat originava incertesa i insegurerat jurídica i avisava que el fet d’haver restringit el tràmit de les al·legacions és contrari a la doctrina consolidada pel Tribunal de Justícia de la UE. És a dir, causava indefensió en els acusats. Però també criticava qüestions més de fons, com ara el fet que no s’hagués fet cap mena de comparació de la despesa en acció exterior entre diferents comunitats autònomes. Fins i tot deia que l’informe semblava un atestat policíac.
El vot discrepant incendiari
La consellera Dolores Genaro també formulava aquestes crítiques en el seu vot particular. En primer lloc, Genaro denunciava la pressa que hi havia per a aprovar l’informe: “No puc votar a favor d’un informe del qual, quan es va debatre en la reunió del ple, jo no en sabia la versió definitiva, amb els canvis d’última hora que s’hi van fer. Perquè aquesta versió no ens la van enviar. Això és resultat, probablement, de la incomprensible urgència per a aprovar el projecte d’informe”, es queixava.
Sobre el contingut definitiu de l’informe, la consellera diu que és ple de vaguetats, d’ambigüitats, d’inconcrecions i de consideracions que van més enllà del judici estrictament tècnic i d’eficàcia econòmica. És a dir, que van fer una avaluació política que no els pertocava. Ho deixava ben clar: “Amb les dades que s’hi indiquen no sembla que hi hagi una extralimitació de l’acció exterior exercida per la Generalitat en relació amb les competències que li corresponen.”
La consellera discrepant comptava cinquanta-dues activitats que, tot i que tenien a veure amb el procés d’independència, eren meres declaracions polítiques o ideològiques: “Expressen opinions, sense cap mena de transcendència econòmica ni comptable i, per tant, han de ser objecte de consideració en àmbits diferents del de l’exercici de la funció fiscalitzadora del Tribunal de Comptes, que s’ha de circumscriure estrictament a l’anàlisi de l’activitat econòmico-financera del sector públic”, reblava.
