Un incendiari vot discrepant al TC esbomba les maniobres d’una condemna per ultratge a Espanya

El Tribunal Constitucional (TC) espanyol va sentenciar fa unes setmanes que el sindicalista gallec Pablo Fragoso no estava emparat per la llibertat d’expressió per uns suposats insults contra la bandera d’Espanya, i que la condemna que havia rebut pel delicte d’ultratge a Espanya estava justificada. La decisió del TC de denegar-li l’empara va comptar amb una gran divisió interna, amb quatre vots discrepants de magistrats. Avui s’ha publicat tant la sentència com els vots particulars, que esbomben unes maniobres internes per a forçar la sentència contrària a Fragoso i l’aplicació d’una doctrina del tot contrària al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

A Fragoso, membre de la Confederació Intersindical Gallega, el van condemnar per ultratge a Espanya per uns fets del 30 d’octubre de 2014, en la protesta diària a les instal·lacions militars del Ferrol per l’impagament dels sous de les treballadores de la neteja. La protesta, com cada dia, es feia durant la hissada de la bandera espanyola a l’arsenal militar. Però aquell dia l’almirall va denunciar-lo perquè, segons ell, havia dit “aquí teniu el silenci de la bandera” i “cal cremar la puta bandera”. El van condemnar a pagar 1.200 euros pel delicte d’ultratge a Espanya, i Fragoso va recórrer fins a arribar al TC.

I ara s’ha sabut que el primer ponent de la sentència estava disposat a concedir-li l’empara pel dret de la llibertat d’expressió en connexió amb la llibertat ideològica. Ho explica el magistrat Andrés Ollero, que era qui va fer el primer esborrany, i que és un dels qui ha formulat un vot particular, segurament el més contundent i cridaner de tots. Ollero, de l’Opus Dei, és un dels magistrats amb un perfil més conservador dins del TC, però es duu les mans al cap per una condemna per ultratge a Espanya que no té ni cap ni peus.

Ollero explica: “L’esborrany de la ponència original, de la qual vaig ser ponent, va trigar més d’un any a veure’s inclòs en l’ordre del dia del ple, per raons per a mi no intel·ligibles. N’hi hauria hagut prou amb un mer sondatge per a constatar que l’esborrany de la meva ponència no comptaria amb el suport d’una majoria, sense cap més risc que la problemàtica necessitat de fer entrar en escena el vot de qualitat del president”. I afegeix: “Un cop declinada la meva ponència, per incapacitat per a elaborar-ne neutralment una nova versió, tot defensant el contrari d’allò ja exposat en el ple, fou encomanada una nova versió a un altre magistrat”.

I resulta que aquest magistrat és Antonio Narváez, un jutge vinculat a la FAES i que ha estat recusat pels nou presos polítics perquè no examini els seus recursos d’empara contra la sentència del Tribunal Suprem. Perquè Narváez, entre més declaracions, va dir que l’1-O fou molt més greu que no el cop d’estat de Tejero del 23 de febrer de 1981.

El cas és que Ollero estripa de dalt a baix la sentència escrita per Narváez i aprovada per una majoria molt justa dels membres del Tribunal Constitucional. D’entrada, per la sorpresa de veure que Narváez recicla, tot i que canviant-ne l’ordre, dos dels fonaments jurídics que ell havia exposat per a justificar l’empara i que es basen en la jurisprudència del TC i sobretot del Tribunal d’Estrasburg en matèria de llibertat d’expressió, uns precedents que són ni més ni menys que condemnes a l’estat espanyol per haver-la violat. Per exemple en el cas dels gironins Jaume Roura i Enric Stern, condemnats (amb l’aval del TC) per injúries a la corona espanyola per haver cremat unes fotografies del rei. El Tribunal d’Estrasburg els va donar la raó el 2018 i va condemnar l’estat espanyol.

“No deixa de ser significativa la doble al·lusió passatgera a la sentència del TEDH sobre Stern Taulats i Roura Capella contra Espanya sense aprofundir en el seu contingut, que és contrari a la sentència de desestimació [del recurs d’empara]”. I expressa la preocupació perquè l’estat espanyol s’allunyi del Tribunal Europeu dels Drets Humans amb decisions com aquesta: “Em creia amb l’obligació de tenir en compte el Conveni de Roma del Consell d’Europa, signat amb absoluta llibertat pel Regne d’Espanya i, en conseqüència, assumir la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Sense convertir-se en cànon constitucional, sí que és un criteri d’interpretació lliurement acceptat pel nostre país. I estalviava així a la meva estimada Espanya una nova condemna, com les ja col·leccionades sobre qüestions similars.” Com, per exemple, el cas de Roura i Stern.

Però sobretot, allò que més sorprèn el magistrat Ollero és “l’eclipsi del fiscal”. Perquè resulta que en aquest procediment la fiscalia estava d’acord amb el sindicalista Pablo Fragoso de concedir-li l’empara i anul·lar-li la condemna per ultratge a Espanya. La fiscalia deia: “Han estat vulnerats els drets del recurrent a la llibertat ideològica i la llibertat d’expressió i s’han de declarar nul·les les sentències impugnades. La condemna que li fou imposada com a autor d’un delicte d’ultratges a Espanya resultaria desproporcionada ateses les circumstàncies concurrents, que els òrgans judicials no van ponderar de manera correcta”.

Ollero destaca “l’eloqüent eclipsi del fiscal”, perquè després del primer fonament jurídic de la sentència, que diu que “el ministeri fiscal dóna suport a la pretensió del recurrent amb arguments substancialment coincidents amb els exposats per aquest”, passa això: “A partir d’aquest moment, el fiscal deixa d’existir”. És a dir, el TC acaba denegant una empara de drets fonamentals quan la fiscalia hi estava a favor, i l’afectat (és clar), també; quan no hi havia cap part que defensés la desestimació de l’empara. Són els magistrats (alguns) que s’erigeixen en part acusatòria. Perquè es tracta d’Espanya.

Ací podeu llegir el contundent vot particular d’Andrés Ollero: