30.10.2021 - 21:50
“Estimat Jaume […]. No t’oblidis de mi pels temes jurídics que puguin sortir.” Ho escrivia Enrique Arnaldo, el jurista i candidat del PP (pactat amb el PSOE) a magistrat del Tribunal Constitucional espanyol, en un correu electrònic enviat a Jaume Matas el 2008. L’ha fet públic ara El País. Matas feia poc que ja no era el president del govern de les Illes Balears, però encara tenia un enorme poder sobre el PP balear. I Arnaldo ja feia temps que hi tenia negocis, amb l’empresa Estudios Jurídicos y Procesales. Va arribar a facturar un milió d’euros en contractes amb administracions governades pel PP, no tan sols el govern de les Illes, sinó també la Generalitat valenciana que governava Francisco Camps, i el govern espanyol de José María Aznar. A causa dels tractes amb l’executiu de Jaume Matas, Arnaldo fou investigat en el cas Palma Arena, per un presumpte cas de tracte de favor. Com que els delictes pels quals se l’investigava havien prescrit, i com que la fiscalia va dir que no hi havia prou indicis contra ell, el cas es va arxivar. “No t’oblidis de mi.”
Aquest futur magistrat del Tribunal Constitucional d’Espanya és un dels quatre nous noms que han pactat fa poc PSOE i PP per a renovar els quatre magistrats que designen el congrés i el senat i que tenien el mandat caducat. Arnaldo té molts més aspectes obscurs, relacionats amb la seva vinculació estreta amb alts dirigents del PP. Ja fou vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a proposta del PP. I ha estat col·laborador estret de la FAES, la fundació presidida per Aznar, articulista en mitjans afins a la dreta espanyola i especialment actiu i prolífic durant els mesos i setmanes previs al Primer d’Octubre. A El Español opinava el 8 de setembre de 2017 que a Catalunya hi havia hagut “un cop d’estat” o “un cop a l’estat”, tenia dubtes sobre la proposició; a l’ABC el març del mateix any ja justificava l’aplicació de l’article 155 contra l’autogovern i quan Mariano Rajoy va activar-ne el mecanisme, Arnaldo ho va aplaudir en aquest altre article, també a El Español.
El lligam amb el PP l’ha dut fins al fang, no tan sols pel cas Palma Arena, sinó també pel cas Lezo, perquè apareix en uns enregistraments telefònics amb l’ex-president madrileny Ignacio González, en què parlen de col·locar fiscals afins al PP. “Em moc perquè el nou que substitueixi a aquesta senyora [Consuelo Madrigal] sigui bo”, deia el 2016 en referència al nomenament de José Manuel Maza com a fiscal general de l’estat espanyol. El seu perfil escandalitza. Dimarts, com la resta de candidats, compareixerà en comissió al congrés, en un tràmit preceptiu abans de ser votat a les corts espanyoles. Però malgrat el seu historial, Arnaldo sortirà elegit, perquè forma part del pacte entre el PSOE i el PP; els uns s’han de votar amb els altres perquè cal que hi hagi una majoria qualificada al congrés i al senat.
Ara, el descarat posicionament d’Enrique Arnaldo, fins i tot hostil, contra l’independentisme a Catalunya i contra els seus dirigents polítics, l’invalida per a formar part de les deliberacions sobre tots els recursos que hi hagi al Tribunal Constitucional de presos i d’exiliats. No tan sols ell: també se n’haurà d’abstenir perquè l’altra magistrada proposada pel PP, Concepción Espejel, té una vinculació política tan gran com Arnaldo amb aquest partit. La “querida Concha”, com s’hi va referir l’ex-dirigent del PP i ex-ministra María Dolores de Cospedal, va haver de ser apartada del cas Gürtel precisament per aquestes afinitats. I als recursos sobre el procés sobretot queda afectada pel seu paper com a presidenta del tribunal que va jutjar el major Trapero i l’ex-cúpula d’Interior a l’Audiència espanyola, i pel seu vot particular furibund contra la sentència absolutòria.
Queden pendents els recursos contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol que van presentar Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Joaquim Forn. I els recursos que hi han presentat els exiliats contra el manteniment de les euroordres i les ordres de detenció estatals. Si Arnaldo i Espejel no se n’abstenen, les defenses de tots ells pensen recusar. Els precedents recents de recusació d’Antonio Narváez (per haver dit que l’1-O era pitjor que el 23-F) i de Cándido Conde-Pumpido (perquè havia desqualificat presos i exiliats) hi juguen a favor. L’un i l’altre, enmig d’una guerra interna de sectors del TC amb filtracions amunt i avall, van haver d’apartar-se dels recursos sobre el procés perquè podien incórrer en un dels supòsits de recusació que recull l’article 219 de la llei orgànica del poder judicial. Era una interpretació àmplia d’un d’aquests supòsits, el de “tenir un interès directe o indirecte en el plet o la causa”. Si el tribunal va acabar veient que no era presentable de mantenir Narváez i Conde-Pumpido a les deliberacions, amb més motiu hauria d’apartar Arnaldo i Espejel.
També és possible que se n’abstingui un altre dels nous magistrats, Juan Ramón Sáez Valcárcel, proposat pel PSOE, però que té més afinitat política amb Unides Podem. Fou vocald el CGPJ a proposta d’Izquierda Unida. Perquè Sáez Valcárcel fou el ponent de la sentència de l’Audiència espanyola que absolia Trapero. De manera que dels quatre nous magistrats només podrien mantenir-se a les deliberacions Inmaculada Montalbán, ex-magistrada del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia, ex-vocal del CGPJ i ex-presidenta de l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere.
Un plenari disminuït
Però com quedaria el plenari que ha de resoldre aquests recursos pendents? El següent plenari, en principi, ja serà amb els nous magistrats. Si se n’haguessin d’apartar aquests tres (no fer-ho seria un escàndol, vists els precedents), quedarien aquests: Santiago Martínez-Vares, ponent d’una de les sentències del Suprem contra la immersió lingüística. D’ell també es podria adduir que té alguna mena “d’interès directe o indirecte” en la causa, perquè el seu fill, Santiago Martínez-Vares Gigliotti, va ser durant anys un dels col·laboradors més pròxims de Juan Ignacio Zoido, primer quan era batlle de Sevilla i després quan fou nomenat ministre d’Interior espanyol. El cas és que el fill de Martínez-Vares fou designat per Zoido director del gabinet adjunt al capdavant del Ministeri d’Interior durant la repressió del Primer d’Octubre.
També hi romandria Juan Antonio Xiol Ríos, un dels dos magistrats que ha mantingut una posició crítica contra la sentència per sedició, i que va afirmar en un vot particular molt dur que les condemnes de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez no eren pròpies d’un estat democràtic. Xiol va arribar a explotar en un altre vot particular, contrari a la declaració d’inconstitucionalitat del primer estat d’alarma per la pandèmia, en què qüestionava de dalt a baix la doctrina del TC en la protecció dels drets fonamentals dels ciutadans. Alerta amb aquell vot particular, perquè Xiol hi deia que el TC s’allunyava cada vegada més de la doctrina europea.
Juntament amb Xiol, María Luisa Balaguer, que continua al plenari, ha fet vots particulars contra les condemnes per sedició als presos polítics. Tots dos advertien en aquells vots discrepants de les conseqüències d’avalar una sentència que no encaixava de cap manera amb el respecte als drets humans a Europa, i que posava en perill la garantia de l’exercici dels drets fonamentals de tots els ciutadans.
Però hi continuaran tenint més pes aquells que tenen un perfil més bel·ligerant contra l’independentisme. I alguns, com ara Pedro González-Trevijano, d’una manera declarada. Col·laborador de la FAES, és un dels jutges que es va oposar a la retirada de les restes del dictador Franco del Valle de los Caídos. Escrivia al diari ABC i en uns quants articles va expressar opinions que en comprometen la imparcialitat a l’hora de resoldre casos que tenen a veure amb l’independentisme català. Ara és el nom que sona amb més força als mitjans espanyols com a possible nou president del TC, en substitució de Juan José González Rivas, que tenia el mandat caducat.
I, a més de la nova magistrada Inmaculada Montalbán, hi haurà encara a les deliberacions Ricardo Enríquez, absolutament alineat amb la majoria afí al PP i a la dreta espanyola en totes les resolucions. De fet, Enríquez és un altre dels noms que el PP ha fet circular com a possible nou president del TC, amb l’avantatge, en el seu cas, que podria romandre al càrrec més temps, perquè a González-Trevijano se li acaba el mandat el mes de juny vinent. Hi hauria també el magistrat Alfredo Montoya, de vuitanta-quatre anys, afí al PP, però que està de baixa per un embassament cerebral. I tant Conde-Pumpido com Antonio Narváez haurien de continuar mantenint-se al marge de les deliberacions. De manera que només dos magistrats, Xiol i Balaguer, podrien tenir una posició crítica amb l’aval a la repressió, amb la incògnita d’Inmaculada Montalbán.
Incomplint la llei?
Però allò que és més significatiu és que seria un ple que, dels dotze jutges que té, quedaria en set, o sis si Montoya continués de baixa. Això vol dir que el plenari quedaria amb la meitat dels magistrats, quan la llei fixa que el quòrum ha de ser de dos terços dels magistrats, és a dir, vuit. I si el quòrum es perd, no hi ha més opcions, no es poden designar nous magistrats. Si els recursos dels presos i els exiliats els haguessin vist una de les dues sales del TC (sis magistrats cadascuna), en cas de recusacions encara haurien quedat magistrats de reserva a l’altra sala. Però ara no és el cas. Com es justificaria aleshores tirar endavant els recursos tot incomplint la llei del tribunal? Un altre llast, doncs, per al TC, un altre punt fosc en la legitimitat i validesa de les decisions que prengui.
Aquest Tribunal Constitucional tan agitat, i fracturat per les sentències recents contràries als estats d’alarma decretats pel govern espanyol durant la pandèmia, continuarà fixant doctrina sobre drets fonamentals, no tan sols aquells que van ser vulnerats pel Tribunal Suprem espanyol als presos i als exiliats, sinó sobre uns altres casos que romanen pendents, com és la llei de l’avortament. Una doctrina que, com deia Xiol, com més va més s’allunya d’Europa, en un moment en què Polònia fa valer de manera descarada la primacia del dret estatal per damunt l’europeu.
