Triar Barrabàs

Fa molts anys, va venir Ángel Pavlovsky a la Festa Major de Masquefa. Crec que l’espectacle que presentava aleshores era Orquesta de señoritas, però parlo de memòria. Pavlovsky va passar tot el dia a Masquefa, va al·lucinar amb l’envelat i, sobretot, va anar cercant els nostres referents, que, després, van formar part de l’espectacle. Ja sabem que era un artista elegant, però era sobretot empàtic. Dient (dient-nos) els disbarats més grans se’ns posava tots a la butxaca i, tret d’algunes excepcions, s’anava guanyant tothom, des dels que li seguien el joc de bon començament fins als més reticents. A Pavlovsky li van sortir molts imitadors i l’any següent en va venir un també a la Festa Major. No sé com s’ho va fer, però va aconseguir que el públic se’n distanciés totalment. Allò que Pavlovsky deia amb tanta gràcia, en boca d’aquell es convertia en un simple insult i la gent el va rebutjar. No va caldre fer res. Simplement amb no participar li van ensorrar l’espectacle. Amb la perspectiva dels anys, aquell em sembla un bon exercici de llibertat.

Aquestes –i altres– coses que passaven aquells anys em feien creure que només podíem millorar, potser per això els episodis cada vegada més freqüents d’intent de censura són una mena de clatellot que em fa veure que no, que no hem millorat. Els anatemes es reparteixen a tort i a dret, arriben a tot arreu, tots els temem tant que ja intentem no complicar-nos la vida abans de començar i, sobretot, callem. Callem quan veiem que les fúries s’adrecen a algú. El deixem sol, no fos cas que també ens toqués a nosaltres, i, mentrestant, ens furtem aquell privilegi de ser nosaltres els que diem no.

És prou sabut que ser humorista és una professió de risc. Els humoristes acostumen a fer-nos veure allò que volem ignorar de nosaltres mateixos. Estrafan la realitat per mostrar-la amb més cruesa i no deixar-nos fugir. Distorsionen els fets per presentar-los de maneres que no volem veure. Ens fan riure però ens fan riure de tot, també de nosaltres, i això es veu que és difícil de pair. De tots els episodis amb humoristes com a víctimes que hem viscut últimament, el que més m’ha colpit, però, no ha estat ni un gag ni un acudit. Ha estat l’exercici de dignitat que ha significat renunciar a la feina quan veus que la censura t’atropella. A veure si serà veritat que, quan tots nadem i guardem la roba, només queden una colla d’eixelebrats que volen fer riure per recordar-nos que, quan els fan callar, ens furten a tots la possibilitat de dir no. De ser nosaltres els que decidim si els seus acudits ens fan gràcia o no ens en fan.

Però l’afany censor no es limita a allò que se’n diu els poders fàctics o, en fi, tots els que vetllen per la nostra moral. Ara la voluntat de censura es filtra pertot arreu de manera que, sovint, ja no cal que sigui el poder el que es posa en evidència sinó que som nosaltres mateixos els que exigim que desaparegui l’adversari. Ja no som aquell públic que, sense fer res, deia que no. Ara formem part d’aquelles masses enfervorides que, quan els demanen si han d’alliberar Jesús o Barrabàs, criden amb tot el convenciment que volen la llibertat de Barrabàs. Ens fem còmplices del poder i ni ens adonem que, acatant-lo, ens quedem més sols.

Com és que acceptem que ens dictin què podem veure i què no? Per què deixem que els benpensants de torn s’interposin entre nosaltres i els creadors? Per què fem el joc als que decideixen per nosaltres? Pensem que, en aquesta suposada protecció, faran desaparèixer tots els Pavlovsky que ens qüestionen i ens interpel·len, però sobretot ens anorrearan la possibilitat de dir no quan qualsevol impostor ens vulgui fer creure que és millor que nosaltres. Perquè la llibertat no s’esmicola en trossets digeribles. La llibertat és arriscada perquè ens fa responsables, ja ho sabem, però és imprescindible per a saber qui aplaudim i qui no. Que no ens furtin aquest aprenentatge.