“Això és pitjor que Lloret”: el Poblenou de Barcelona demana auxili

No són ni les dotze d’un dijous laborable en aquest tram del carrer de Pere IV entre els de Pamplona i d’Àlaba en què s’acumulen diversos locals de lleure de renom, però pel so ambient i l’afluència de vianants podríem parlar perfectament d’un vespre a la Rambla en plena temporada alta. El públic és extremadament jove –fa l’efecte que l’assistent més vell no supera la vintena, a tot estirar–, i molts ni tan sols arriben a entrar mai a cap dels bars que els envolten: compren alcohol d’alta graduació en el supermercat de 24 hores més pròxim, el barregen amb algun refresc isotònic per a produir un combinat de qualitat dubtosa i procedeixen a acampar a la vorera, on deglutiran el beuratge durant les hores següents (sovint, amb efectes imprevisibles).

“Estem desesperats”: els veïns, al límit

Cap a dos quarts d’onze de la nit no hi ha més d’una desena de persones al carrer, i la placidesa que desprèn l’escena fa difícil de creure que aquest indret sigui el mateix que els veïns han convingut a batejar com a “Triangle Golfo”: la gent arriba als locals en grup petits, fa cua sense alçar la veu i hi entra amb ordre i celeritat. Però a mesura que la nit avança es comença a repetir un fenomen curiós: gent que es planta davant els bars, aparentment amb la intenció d’entrar-hi, però que mai acaba posant-hi un peu. Al principi són pocs i relativament discrets, però a mesura que el rellotge s’acosta a mitjanit l’eufòria comença a desfermar-se, i allò que havia començat com a remor imperceptible acaba transmutant en un rebombori aclaparador, capaç de filtrar-se per qualsevol paret, porta o finestra. Poc després de la una de la nit, prop d’un centenar de persones ocupen el tram de no més de cent metres en què es concentren els grans bars del carrer, cosa que crea un bullici que ressona carrers més enllà.

No és, ni de bon tros, el pitjor que han sofert els veïns. El soroll és l’arrel de tots els mals, però els poblemes del carrer Pere IV no acaben aquí: evacuacions de tota mena a la via pública –en donem fe–, actes sexuals a plena vista i quantitats ingents d’escombraries que apareixen cada matí als vorals. En alguns casos, l’entrompada adquireix proporcions de veritable aldarull, amb cremes espontànies de contenidors i, fins i tot, de vehicles. “Jo he hagut de vendre la meva moto perquè no en pots tenir, cada setmana em punxaven la roda”, lamentaNeus Curto, veïna del carrer.

“Per molt que us ho expliquin, jo no m’ho vaig creure fins que ho vaig veure amb aquests dos ulls”, diu Mercè Lasurt, veïna del barri. “Se’ls ha escapat de les mans. Els veïns estan desesperats. Això afecta la nostra salut mental, física, econòmica.” Jero Lorenzo, veí del carrer, afegeix: “No és el mateix venir aquí a la una de la nit, o a les dues o a les tres, a veure aquesta bogeria que ser a casa dormint i haver-ho de patir. Quan ja dorms, la sensació d’impotència i bogeria no és pas la mateixa que quan estàs despert i lúcid.”

El sentiment general és d’indignació i abatiment, de camí que fa costa amunt. “Si a la nit algú vol cardar o defecar i no fa soroll, endavant. Jo tan sols vull dormir, a la nit, vull anar a treballar amb forces. El soroll mata“, diu Lorenzo. L’enrenou constant, explica, significa que “deixes de tenir sobirania, no pots decidir on vols dormir. Jo ahir a la nit no vaig poder dormir a la meva habitació de matrimoni, per exemple.”

Pitjor d’ençà de la pandèmia

Els episodis de soroll nocturn en aquest espai del carrer no són pas nous, però la pandèmia ha magnificat considerablement un problema que abans era més esporàdic. L’origen de tots els mals no és tant la presència de locals de lleure al carrer –anteriorment n’hi havia més, de fet, però segons els veïns el soroll era més suportable– sinó la concentració al carrer de Pere IV de gent que abans solia repartir-se per altres àrees de la ciutat. “Van tancar tots els bars del Port Olímpic amb la pandèmia, i ara han pujat cap aquí”, explica Curto.

De la mà d’aquests canvis quantitatius han arribat, també, canvis qualitatius en el lleure del carrer. “Abans l’activitat era de divendres i dissabte, dins el local. Ara comença dimecres, dura fins alguns diumenges i es fa al carrer”, afegeix Jero Lorenzo. La manca de control en les entrades i sortides, expliquen, no fa sinó agreujar el problema: molta gent surt a fumar, per exemple, i en comptes de tornar a entrar ja opta per continuar la festa a la via pública.

Un altre agreujant és el cost de la multa per beure a la via pública, que els veïns consideren irrisori. “A l’Hospitalet són 300 euros, a Badalona són 200, a Mallorca són 500; aquí són quinze. Per quinze euros, passes una nit de conya, els compensa fer l’entrompada […] Et fan el bizum i encara riuen”, explica Curto. La policia i els serveis d’emergència, afegeixen, tampoc són de gran ajuda: s’hi presenten molt de tant en tant, i quan hi van tenen l’ordre de no intervenir per evitar conflictes amb els vianants. “Estem farts de trucar: no vénen, i si vénen no intervenen o bé intervenen tan poc com és possible”, lamenta Lorenzo.

Inoperància i menysteniment: els veïns, molt crítics amb l’ajuntament

Tots els veïns amb qui parlem són membres de la plataforma ciutadana SOS Triangle Golfo, constituïda l’any passat per residents del carrer per plantar cara a un problema que, si bé ha desclòs ara, fa dècades que els afecta. Amb una seixantena de membres i un nucli dur d’una desena, la plataforma organitza cada setmana reunions ciutadanes en què els veïns debaten el problema del soroll i tracen un full de ruta en què s’expliciten els passos a seguir.

Són especialment crítics amb les autoritats municipals, les quals acusen d’inoperància i menysteniment. “Hem participat en tots els espais que ofereix l’Ajuntament de Barcelona –sigui l’audiència pública, sigui el plenari, sigui el consell de barri, sigui la taula de convivència– però cap dels acords a què hem arribat s’ha complert“, lamenta Lorenzo.

La plataforma es reuní a mitjan febrer amb el tinent de batllia de Seguretat de Barcelona, Albert Batlle, i s’hi havia de tornar a reunir a l’abril, però aquesta segona trobada no es va arribar a fer mai. Què va passar? Lorenzo explica que no ho saben, que l’ajuntament la cancel·là, tot al·legant problemes d’agenda, i no els va oferir cap data alternativa.

Certament, la sintonia amb el consistori dista de ser òptima. No és difícil veure per què: tant David Escudé, regidor del districte de Sant Martí, com Batlle mateix, a qui els veïns titllen de molt prepotent, han incomplert repetidament compromisos com ara el d’aturar l’obertura de nous bars musicals a la zona. “Ens van dir que no donarien permís a cap local més, i des de la pandèmia se n’han obert dos tan sols al carrer de Sardenya”, denuncien. “Ada Colau s’omple la boca parlant de polítiques valentes i també diu que s’han de pacificar els carrers de fum. Molt bé, ho aplaudeixo. Però i pacificar-los d’entrompades? Volem que apliquin d’una santíssima vegada les polítiques valentes de què presumeixen, però quan els ho demanem no sembla que els faci gaire gràcia“, diu Lorenzo.

Per si amb els incompliments constants no n’hi hagués prou, els veïns també denuncien una actitud generalitzada de desatenció, negligència i, fins i tot, ofuscament per part de l’Ajuntament de Barcelona, que alguna vegada s’ha referit a la zona amb el nom de “Triangle Lúdic“. “No volem els eufemismes que fan servir en alguns lloc: ‘lúdic’ no és pixar, defecar i cremar contenidors, cotxes i motos”, denuncia Curto.

En una ocasió, afegeix Lasurt amb ostensible indignació, els representants de l’ajuntament van acabar una reunió abans d’hora tot adduint qüestions de conciliació familiar. “I nosaltres què?”, exclama. “Que no en tenim, de conciliació familiar?” Un altre episodi sonat s’esdevingué fa un parell de mesos, quan el grup municipal d’ERC va demanar informació sobre el registre de trucades al 112 dels set mesos anteriors. L’operador respongué que els veïns solament havien fet divuit trucades per aldarulls al carrer durant aquest període. “Jo vaig mirar el meu rebut de telèfon i només al març vaig fer-hi deu trucades, i ens diuen que en set mesos tots junts n’hem fet divuit”, explica Lorenzo.

Tot això ha generat un clima palpable de desconfiança envers l’ajuntament entre els veïns de la zona. “Estem farts de reunir-nos amb el districte”, explica Lorenzo. “No hi ha hagut cap solució, cap gest, cap iniciativa. Tot han estat vaguetats, no hi ha hagut res concret. L’única cosa que han fet ha estat afegir un torn de neteja.” La setmana passada, l’ajuntament anuncià que instal·laria sonòmetres per a mesurar el xivarri al carrer, però els veïns ni tan sols es refien d’aquesta proposta, i suggereixen la possibilitat que estiguin adulterats. Sigui com sigui, demana Lorenzo, “tu creus que cal posar sonòmetres per a veure si realment hi ha xivarri?”

Si més no, la inacció municipal ha empès l’associació a refermar-se en les seves reivindicacions i perfilar amb més detall el seu projecte. SOS Triangle Golfo ja ha interposat una queixa al Síndic de Greuges pels aldarulls constants a la zona, i ara han obert un procés de recollida de signatures per a presentar una denúncia contra l’ajuntament per violar l’article 43 de la constitució espanyola –dret de la salut–, un procés que preveuen formalitzar passat l’estiu. A més curt termini, ha ajudat a organitzar la manifestació d’entitats veïnals que es farà divendres vinent a la plaça de Sant Jaume per a fer front comú contra el problema del soroll a la ciutat.

L’espectre del barri de la Barceloneta, zona zero de la devastació turística a la capital catalana, plana ominosament sobre la imaginació dels veïns. “Volen fer com a la Barceloneta, anar matant”, explica Curto. “Mira que els veïns sortien a protestar, lluitaven… I què han acabat fent? Doncs comprar-se un pis en un altre lloc. La gent jove, el motor social, ha marxat. Han quedat els quatre avis que no poden sortir. Ara són tot pisos turístics, és el caos“, afegeix. Lasurt assenteix: “És molt trist. A mi em fa gràcia quan diuen que volen una altra mena de turisme. Quina altra mena de turisme? Això és pitjor que Lloret!”

Solucions a curt i llarg termini

A curt termini, expliquen, les solucions són evidents i relativament fàcils d’implementar: més multes (amb un import més alt), més efectius i més àrees per a fumar dins els locals, que en principi haurien de pal·liar la necessitat de sortir al carrer per fumar. Així i tot, els veïns són conscients que aquestes propostes són pedaços que a llarg termini no poden remeiar un problema estructural: “No es pot resoldre tot amb policia”, diuen.

Els membres de l’associació s’esforcen a remarcar que no són contraris al lleure nocturn, i que són conscients de com n’és, d’important, esbargir-se per als joves. “No anem en contra dels bars: res millor que sortir i anar a prendre alguna cosa”, diu Lasurt. “Però cal que segueixin la normativa: que no deixin sortir clients amb gots i que compleixin la cabuda establerta”, afegeix.

Abans de la pandèmia hi havia un programa d’agents cívics, implementat en col·laboració amb els locals de la zona, que va ajudar a redreçar lleugerament la situació. Però aquests agents, expliquen, tenien un marge de maniobra estret: podien acompanyar els assistents cap al metro i poca cosa més, i aviat s’evidencià que el seu únic efecte era desplaçar el focus de soroll uns metres més enllà, a la boca del metro.

Una proposta alternativa, plantejada amb col·laboració amb el Síndic de Greuges, és crear punts controlats d’entrompada en què els joves puguin beure lliurement. Es tracta d’una proposta que, en paraules de Lorenzo, reconeix que “la societat ha canviat i la forma d’oci també i, per tant, cal canviar l’ambient socialment.” Explica que el pla fou refusat immediatament per l’ajuntament, però sense oferir cap alternativa. “Ens consideren ciutadans de segona, o pitjor. No demanem res forassenyat: volem dormir i que s’apliqui la normativa”, sospira. I alerta: “Algun dia passarà una desgràcia.”