Trevor Ó Clochartaigh: ‘Haureu d’agafar el camí de la desobediència civil’

Trevor Ó Clochartaigh (1968) és un senador irlandès, nascut a Anglaterra, que primer va passar pel partit laborista però que actualment és membre del Sinn Féin. Ó Clochartaigh va ser un dels observadors internacionals que va acudir al referèndum d’autodeterminació català del primer d’octubre. També és membre de l’Oireachtas Friends of Catalonia, el grup d’amistat amb Catalunya que s’ha creat al parlament irlandès. En aquesta entrevista es manifesta amb molta contundència sobre la realitat espanyola. Creu que Rajoy i el PP no acceptaran els resultats del 21 de desembre i que voldran mantenir el control directe des de Madrid que l’article 155 els permet. Per això pronostica situacions de desobediència civil.

—Des del vostre punt de vista què passa en aquests moments a Catalunya?
—Si m’ho demanessin explicaria que hi ha serioses violacions de drets humans i civils. Que teniu polítics democràticament elegits a la presó i a l’exili. O sota perill de presó o exili. I que són membres del govern o del parlament i també la presidenta de la cambra. Tot perquè l’estat espanyol els acusa de sedició, que és l’equivalent de traïció. Es basen en un referèndum fet i organitzat pel govern i el parlament catalans. Es va demanar que els catalans exercissin el seu dret de vot sobre la possibilitat d’una Catalunya independent. Això explicaria a qui no en sabés res.

—Quin consell donaríeu als polítics catalans? Declarem la independència i, al cap de poc, control directe de Madrid. Mig govern a l’exili i l’altre mig a la presó. Hem d’anar a les eleccions? Què fem després?
—Crec que això que feu és correcte. I crec que és important un consens internacional. Cal convèncer més governs, partits i figures internacionals que això no és una qüestió exclusiva de l’estat espanyol, sinó que afecta molta més gent. La iniciativa internacional és molt i molt important. Nosaltres continuarem amb el nostre compromís i el nostre suport. Això és crucial. Crec que heu de superar les eleccions i assegurar-vos de tenir el mandat popular més ampli possible a favor de l’autodeterminació. Això fóra un missatge potent. Diria que haureu d’agafar el camí de la desobediència civil. Vagues, vagues generals, etcètera. També haureu d’emprendre iniciatives diplomàtiques dins Espanya i aconseguir més suport d’espanyols. Espanyols que no formin part de l’estructura estatal i que condemnin la violència de la Guàrdia Civil. Gent amb la ment oberta. Aquest consens també s’ha de construir a Espanya. I arribarà un dia que veureu més gent dins el parlament espanyol que entendran les qüestions que plantegeu.

—Per què creieu que haurem d’agafar el camí de la desobediència? Què us ho fa dir?
—L’estat espanyol té una història que demostra que es vol mantenir intacte i que és capaç de fer qualsevol cosa per assegurar-se’n. Encara que tingueu una victòria contundent a les eleccions no la reconeixeran. Des de Madrid voldran mantenir el control directe. Faran servir qualsevol mecanisme per fer caure del poder tots els favorables a l’autodeterminació o la independència. Faran servir mesures legals i econòmiques. Mantindran la tàctica actual. Als observadors ens va fer un impacte enorme que el vostre moviment es liderés des de la base. Era un poble, uns ciutadans. Doncs aquesta és la vostra gran força. Però serà una campanya molt dura. Molt. L’estat espanyol no cedirà terreny fàcilment. Serà una campanya llarga i complicada.

—Us esperàveu un conflicte com aquest, amb mig govern a la presó, en ple 2017 al cor d’Europa?
—No n’estic gaire sorprès, no. Suposo que hi té a veure la nostra història amb l’estat britànic i saber com es va comportar. Nosaltres, com a partit, històricament hem tingut contactes amb els bascs, i hem vist com els tractaven. I quines dificultats tenien. Per això dic que, sincerament, no m’ha sorprès. Però crec que la clau és que tot això qüestiona la democràcia a la UE. Per una banda, la UE defensa els drets civils i els drets humans, però quan els dubtes es formulen dins el marc europeu i dins un dels estats de la UE, aleshores l’actitud no és la mateixa. Fora de la UE són ràpids a condemnar, però quan han de condemnar el govern espanyol els ve la timidesa. Si ho fa un govern i un parlament europeus no actuen igual. Avui dia hi ha un gran interrogant. Molts europeus, i molts partits també,  encara que no tinguin el poder, es pregunten què passa. I els preocupa molt això que veuen. I crec que aquest cas debilita el projecte europeu.

—L’1-O vau venir d’observador internacional. Podeu explicar la vostra experiència?
—Formava part d’una delegació, bàsicament polítics, per observar el referèndum. Ens va ser permès d’anar a qualsevol lloc i de parlar amb qui calgués. Vam anar a uns quants punts de votació. I personalment vaig poder ser testimoni de primera mà de la violència policíaca contra civils. Vaig parlar amb ferits greus, especialment un home de setanta anys llargs. Tots vam veure l’ús excessiu de la força, com s’enduien les urnes i la gent d’una manera agressiva. En una altra escola vam veure com es comptaven els vots. Aquesta va ser la nostra feina: observar, parlar i prendre apunts. Finalment vam emetre un comunicat oficial.

—Dastis, ministre d’Afers Estrangers espanyol, diu que la violència són ‘fake news’.
—No sé si el senyor Dastis era a Catalunya. Jo sí. I jo vaig veure violència. S’equivoca, Dastis. S’equivoca de mig a mig. Membres de la delegació d’observadors, de fet, van rebre l’impacte de bales de goma. I un ens va ensenyar una bala que s’havia endut. Per tant, uns quants de nosaltres vam ser testimonis de la violència de la policia espanyola en carn pròpia. El ministre d’Afers Estrangers espanyol s’equivoca. Si més no, en aquest punt. I ho afirmo categòricament perquè ho vaig veure amb els meus ulls. En tinc fotografies i vídeos propis. I he vist més vídeos enregistrats per companys i periodistes. He vist gent colpejada al cap. Afirmo categòricament que la violència la vaig veure directament. I que va ser la Guàrdia Civil qui l’exercia. I cap dels membres de la delegació no va veure incidents de cap mena per part dels catalans. Ni un sol dit, no van aixecar. En cap moment no van provocar la Guàrdia Civil. Tot era molt pacífic, civilitzat i digne.

—M’agradaria saber quines iniciatives s’han pres a Irlanda per parlar del cas català.
—Hem debatut a les dues cambres sobre la situació present a Catalunya. Tots els partits en van parlar. I es van palesar les preocupacions. Nosaltres, el Sinn Féin, vam ser un dels únics partits que vam condemnar les accions del govern espanyol i de l’estat espanyol. La resta més aviat deien que era un ‘afer intern’ espanyol. També hem tingut reunions dins les cambres, de formals i d’informals.

—I la premsa irlandesa, com ho veu?
—Diria que la majoria de la premsa hegemònica a Irlanda s’empassa la visió del cas que reben de Madrid. Jo mateix vaig poder-ho comprovar quan feia d’observador. La premsa podia estar molt esbiaixada. Vaig comentar-ho. Al final agafen la mateixa posició que la UE, i la majoria de caps d’estat, que és favorable a Madrid i a l’estat espanyol. Els parlamentaris, i el nostre partit en particular, també hem de contrarestar aquesta situació. Per això organitzem reunions públiques a diverses ciutats del país. I a la conferència nacional del Sinn Féin vam tenir a Dublín un orador invitat: Jordi Solé, eurodiputat d’ERC a Brussel·les. Volem assegurar-nos d’estar ben informats sobre la qüestió.

—Mig govern a la presó, mig a l’exili. Per al govern irlandès això no ha estat un punt d’inflexió?
—No. Som molt crítics amb el nostre govern. Nosaltres creiem que hi ha hagut una vulneració fonamental de drets humans, civils i democràtics.

—Quins?
—Dret d’expressió, impedit fins i tot durant les eleccions, que pretenen que alguns no puguin parlar sobre la independència. O els professors d’escola, acusats de permetre debats sobre l’1-O. Subratllem tots aquests casos. També subratllem que Amnistia  Internacional  va condemnar l’empresonament dels dos Jordis. I això és una altra violació dels drets civils. Però l’hegemonia política, aquí, sembla estar sota el paraigua del govern espanyol. Sincerament, crec que tenen por de parlar sobre aquesta qüestió perquè trencaria el discurs que han defensat fins ara.

—També és xocant, sabent la força de l’independentisme en la història irlandesa.
—Teniu tota la raó. El problema és que el nostre govern és de Fine Gael, molt afí al PP. Tenen aliances fortes i de fa anys. I això els connecta amb Angela Merkel i els tories. No és sorprenent que els partits conservadors que treballen plegats en l’àmbit europeu també ho facin en el cas català. Tot i això, crec que s’equivoquen. S’equivoquen del tot. És una desgràcia.

—Cap esquerda dins el govern irlandès? No preveieu cap condemna?
—No hi ha res que els freni. Però crec que políticament no ho faran, no. Són aliats massa propers. Veig important que Nicola Sturgeon, a Escòcia, hagi alçat la veu i hagi condemnat la situació. I el dirigent del nostre partit, Gerry Adams, que ha fet una condemna claríssima de les accions del govern. Com més condemnes tinguem, millor. També foren importants les declaracions de The Elders, Kofi Annan i Amnistia. Finalment, serà crucial el resultat del cas judicial obert a Bèlgica. És important de veure si les autoritats belgues permeten que el president Puigdemont i més membres es quedin o els extradeixen. Serà clau per a la campanya present.

—Per què?
—Si els extradeixen cap a Espanya tindran un camí molt difícil, però si es poden quedar a Bèlgica podran presentar la seva qüestió molt més fàcilment.

—Voldríeu afegir-hi res?
—Només dir que per mi va ser un gran honor ser un observador i comprovar la bona fusta dels catalans que vaig trobar. I la dignitat, el pacifisme i l’obertura de mires que vaig trobar-me. Espero que la resolució que es trobi sigui pacífica i que la comunitat internacional faci allò que ha de fer i que intervingui perquè el conflicte es resolgui d’una manera justa.