19.06.2023 - 21:40
El cas més evident és el d’ERC: Ernest Maragall serà el número dos d’ERC al senat espanyol en les eleccions del 23-J. No hi pot haver una imatge més gràfica. Oriol Junqueras ja va intentar de confeccionar una candidatura que mobilitzés el seu electorat per frenar l’abstencionisme que el va castigar en les municipals i ara prova de reconvertir en vots la indignació dels seus pel desenllaç de l’Ajuntament de Barcelona. “Del vet al vot”, diuen. I és que Barcelona va ser, i serà, una peça fonamental en l’escaquer espanyol amb vista a les eleccions vinents. Ho va ser perquè la maniobra de Jaume Collboni i els vots favorables dels comuns i del PP a Barcelona no s’explicarien sense les necessitats de tots els actors amb motiu del 23-J, i ho serà perquè d’ençà del primer minut tots els partits han intentat d’utilitzar-la per als seus propis interessos electorals.
L’altre principal damnificat per l’entesa del PSC amb el PP i els comuns a Barcelona, Xavier Trias, ha descartat d’anar a la llista de les espanyoles, ja ratificades pels òrgans del partit. Però podria afegir-se a la campanya, i el cas de Trias ha nodrit l’argumentari de la seva cap de files, Míriam Nogueras, que intenta de trencar el marc majoritari del vot útil contra l’extrema dreta i limitar el pactisme amb el PSOE: “Som els únics que sempre escollim Catalunya i que defensem un projecte de país que està seriosament en risc”, deia Nogueras diumenge davant el consell nacional. Junts podrà esgrimir amb Barcelona que els socialistes espanyols no són de fiar. El mateix que va dir Trias de Collboni. Tanmateix, l’ex-batlle de Barcelona va defensar igualment que Junts tanqui un acord amb el PSC per a continuar governant la Diputació de Barcelona. Un pacte que ERC ha descartat tot assegurant que no farà presidenta Núria Marín. Els vots de Junts, en qualsevol cas, poden arribar a ser decisius després del 23-J perquè Pedro Sánchez es mantingui a la Moncloa. És per això que el candidat d’ERC per Barcelona, Gabriel Rufián, ha instat Junts i la CUP a pactar el preu d’una hipotètica investidura. “Aquesta vegada ha de ser més alt i consensuat”, va dir en una entrevista a RTVE.
Sánchez ja s’ha penjat l’Ajuntament de Barcelona com un galó. Després de la desfeta generalitzada del 28-M, la capital del Principat és la ciutat més important de l’estat espanyol amb un batlle socialista. A la llista d’onze capitals de província on han aconseguit de governar –davant la trentena d’ajuntaments capitals que ostenta el PP– també hi ha Lleida i Tarragona. Per això l’electorat català serà clau per al PSOE en les pròximes eleccions i el president espanyol no dubta a vanagloriar-se d’haver pacificat el conflicte polític amb els resultats obtinguts. Diu que aquest és “un dels principals actius” de la seva obra de govern. En aquests termes s’expressava en una entrevista a Onda Cero.
A Alberto Núñez Feijóo, en canvi, els quatre vots de Daniel Sirera a Collboni li han permès d’intentar de contrarestar la imatge de radicalització que li podrien donar els pactes de govern amb Vox, especialment al País Valencià. Feijóo justifica el vot dels populars a Barcelona pel “sentit d’estat” del seu partit, que també va evitar que EH Bildu tingués la batllia de Vitòria, votant el candidat socialista, i de cinc municipis més, votant els alcaldables del PNB. I és que el PP va penjar a Trias l’etiqueta d’independentista, encara que Trias optés per aparcar l’independentisme en la campanya electoral per mirar de capitalitzar el vot anti-Colau de sectors que en són llunyans, com ara antics votants de Manuel Valls.
A ulls de Madrid, Trias i el pacte amb Maragall era independentista. Però per a Yolanda Díaz, Trias també és la dreta. I que els comuns no haguessin intentat d’impedir que esdevingués batlle s’hauria pogut convertir en un argument fàcil de Sánchez per a desgastar-la, encara que a Catalunya pugui pesar la contradicció que Barcelona en Comú acabés votant al ple de Barcelona igual com el PP. Així que el vot dels comuns també responia –entre més raons– a la necessitat de respondre a aquesta lògica electoral. Un marc ideològic amb què s’han sentit sempre còmodes perquè és, de fet, el seu marc natural. Encara que, en les eleccions espanyoles que vénen, també ho sigui per un dels seus principals adversaris: el PSC.
