Tretze qüestions decisives per a la nova etapa independentista

Les alegries de l’independentisme duren poc. Després dels bons moments, sempre en vénen de complicats. Tot i que hi hauríem d’estar acostumats, el nerviosisme s’apodera de tot i de tothom. I, tanmateix, sempre som capaços de remuntar la situació i tornar a creure que tot és possible. Després del 27-S hem entrat en un d’aquests sots amb l’afer de la presidència. No és una qüestió menor. Però no ens ha de fer perdre de vista moltes altres coses. Si us sembla bé, comentem-ne algunes:

1. La victòria independentista del 27-S és incontestable. S’ha passat de 24 diputats explícitament independentistes a 72. I ara aquests 72 tenen un mandat democràtic que s’han compromès a aplicar: aconseguir la independència de Catalunya.

2. L’unionisme ha posat tota la carn a la graella durant la campanya electoral. I se’ls ha socarrimat. Hi han posat tanta carn que fins i tot se’ls va socarrimar el president. ‘I la europea?’, va dir l’home. Que amb tots els mitjans, pressupost, guerra bruta, amenaces, discurs de la por i una participació del 77% no hagin passat del 40% dels vots és un fracàs estrepitós. És que ni sumant Ciutadans, PSC i PP no fan els vots de Junts pel Sí tot sol!

3. El mite que deia que l’augment de la participació beneficiava els partits espanyols s’ha esmicolat completament. S’ha trencat el sostre de participació en unes eleccions al Parlament de Catalunya i l’independentisme ha guanyat per majoria absoluta per primera vegada. La majoria silenciosa s’ha mort. Al cel sia.

4. Fa molt temps que dèiem que el procés obligava tothom a expressar-se amb claredat i a abandonar les putes i Ramonetes. I el 27-S va castigar amb duresa els que hi arribaven sense haver fet els deures: Unió i Catalunya Sí que es Pot. Quan un estat prova de doblegar una nació amb la crueltat i voluntat d’humiliació que ho fa Espanya, no hi ha mitges tintes: o ets amb els qui defensen la nació o amb els qui defensen l’estat.

5. A Catalunya, no hi ha cap projecte alternatiu ni viable a la independència. No hi ha cap combinació que pugui governar ni bastir una majoria social sòlida. Tanmateix, l’independentisme encara ha d’incorporar un gruix de població que pensa que una Espanya diferent és possible. Potser cal que Podem passi per unes eleccions espanyoles i que es faci encara més evident que no hi ha cap majoria possible a Espanya que pugui canviar l’estat de l’estat. Com Catalunya, l’independentisme ha de ser sempre un espai d’acollida.

6. La generositat és la clau que obre tots els panys. I la generositat de molts va fer possible una plataforma que ha evitat una patacada sideral de l’independentisme el 27-S. En els pitjors moments d’aquest procés sempre s’ha acabat imposant una solució imaginativa i basada en la generositat que desencallava la situació. Va passar amb la data i pregunta, amb el 9-N, amb la data del 27-S, amb la guerra de les llistes, i ara pot tornar passar amb la investidura del president Mas. Calma i confiança. Ni els uns ni els altres no volen rebentar la il·lusió i l’esforç de tot un poble.

7. La demostració de fracàs renovat de les enquestes hauria de servir perquè quan tornem a votar no els donem la importància que els donem cada vegada. Els diaris no publiquen les enquestes per fer un retrat de l’opinió, sinó per influir-hi. En aquest cas, totes les enquestes cercaven que els independentistes es confiessin i que els unionistes es mobilitzessin. Continuarem fent-ne cas?

8. Podem estar contents per moltes raons, però hi ha algunes qüestions que ens han de fer reflexionar de valent. Per exemple, no és gens gratificant que un partit que no ha fet cap proposta concreta aconsegueixi mig milió de vots després d’haver-se dedicat a ballar en campanya per a cridar l’atenció. Algun problema tenim si fer l’indi no és motiu de penalització electoral.

9. Ciutadans va fer una campanya molt fluixa quant a assistència de gent als seus actes. Però als seus votants no els cal anar a veure’ls en cap pavelló ni teatre perquè podien veure els candidats dia sí dia també a l’hora punta de les televisions espanyoles. Algun dia algú haurà d’escriure un llibre sobre l’operació Ciutadans. Qui hi ha darrere? Qui la finança? Quins aparells de l’estat hi participen? Em fa l’efecte que alguns que es fan passar per neutrals quedaran ben retratats.

10. No crec que la campanya que hem deixat enrere s’hagi d’oblidar així com així. El govern de la Generalitat i els eurodiputats demòcrates han de preparar un informe exhaustiu sobre l’actuació de la junta electoral, les ambaixades i consolats i els aparells de l’estat implicats en el bon funcionament d’unes eleccions (correus, funcionaris…). La victòria no ha de fer oblidar que s’ha jugat el partit amb l’àrbitre absolutament venut a un dels dos equips. En aquesta campanya han passat coses molt gruixudes i n’hem de servar bona memòria.

11. El full de ruta de l’independentisme (amb els matisos i aportacions que pugui fer-hi cadascú) es pot aplicar amb normalitat absoluta. Aquells que fan bandera del respecte a les regles del joc haurien d’acceptar totes les conseqüències d’aquestes regles. I la majoria parlamentària concedeix a qui la té la possibilitat (i l’obligació) d’aplicar el projecte polític que ha promès als seus electors.

12. El ritme de l’execució d’aquest full de ruta pot ressentir-se del resultat del 27-S. Una majoria de vot encara més àmplia hauria facilitat algunes de les passes que caldrà fer d’ara endavant. La comunitat internacional no hauria tingut cap excusa amb un 50,1% dels vots. Però tampoc no pot pretendre que s’imposi el camí que tan sols vol el 39%. La sort de tot plegat és que el 48% de l’independentisme explícit és ara el nou punt de partida. El 50% és a tocar. Ells el tenen molt lluny.

13. A més, sembla que estan decidits a empènyer-nos amb força perquè ho aconseguim més aviat. L’encausament judicial de Mas tan sols pot respondre a una voluntat sorprenent de presentar-se al món com un estat que persegueix els qui posen urnes perquè la gent s’expressi lliurement. I, per a acabar-ho d’adobar, ho fan de manera que tothom recordi que l’estat espanyol és l’únic que en tot el segle XX va afusellar un president democràtic i encara no ha demanat perdó als catalans. Quines ganes que tenen d’animar-nos a marxar!