Ha sonat el tret de sortida en la cursa dels tipus

La pujada d’un quart de punt del tipus dels fons federals anunciada abans-d’ahir a la nit per la Reserva Federal dels Estats Units (FED) era àmpliament esperada. En canvi, no s’esperava pas l’anunci que aquest primer enduriment aniria seguit de sis o set pujades més, enguany. És a dir, una pujada del tipus a cadascuna de les reunions previstes el 2022. I recordem que n’hi ha tres de previstes el 2023 i una més l’any següent. El president de la Reserva Federal, Jerome Powell, va insistir molt que l’economia nord-americana era prou forta per a absorbir aquestes pujades de tipus. I va afegir que no veia cap risc de recessió malgrat la pujada de preus. Aquest darrer comentari anava destinat a tots els qui li demanen prudència amb la moguda dels tipus, per les experiències d’augments passats de molt mal record.

La por de la inflació és forta. Vet aquí la contundència de la FED. Recordem que la taxa de variació anual de l’IPC als Estats Units el febrer del 2022 ha estat del 7,9%, quatre dècimes superior a la del mes anterior. També s’ha apuntat a la cursa dels tipus el Banc d’Anglaterra, que dijous els va apujar del 0,5% al 0,75%. A Londres van començar abans, és la tercera pujada en només quatre mesos, i la inflació se situa en el 5,5%. A la zona euro, el Banc Central Europeu (BCE) acaba d’elevar la previsió d’inflació per al 2022 fins al 5,1%, i els increments de preus van assolir al febrer el nivell del 5,8%, empès, evidentment, pels preus de l’energia i els colls d’ampolla en les cadenes de subministrament. Per comparar-ho: a Catalunya, l’IPC del febrer va pujar d’un 7,4%, i a tot l’estat, d’un 7,6%. És a dir, que els factors desencadenants més profunds ens afecten més a nosaltres que no a la resta de països europeus. Compte!

La pregunta que ens fem aquí és quan començarà el BCE a apujar els tipus. I ahir ens van arribar dos inputs diferents des de la mateixa institució. Per una banda, en una conferència a Frankfurt, la presidenta, Christine Lagarde, va reiterar que l’augment dels tipus de referència seria gradual i només arribaria un temps després d’haver acabat la compra de bons, prevista el tercer trimestre, llevat que hi hagi un deteriorament marcat de la situació als mercats. “Confirma la nostra lògica de seqüenciació tradicional, però també ens dóna marges addicionals, si calen, una vegada deixem de comprar bons i abans de fer el primer pas cap a la normalització [pujada]”, va dir.

Per altra banda, un “falcó” que té molt a la vora, Klaas Knot, membre del Consell del BCE i governador del Banc dels Països Baixos, es mostrava ahir molt més dur en l’apreciació. No va descartar que enguany hi pugui haver dues pujades de tipus si la inflació és encara més forta que no s’espera. No obstant això, va estimar que la hipòtesi més realista seria una pujada de tipus a partir del tercer trimestre.

És evident que el maldecap per als presidents i consells dels bancs centrals ha augmentat amb la guerra d’Ucraïna, perquè introdueix una quantitat addicional d’incertesa considerable. Hem de pensar que, fa tan sols un mes, l’economia mundial tenia la mirada posada en el final del túnel de la pandèmia. Amb la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, s’endinsa en un altre túnel d’incertesa amb riscs diferents. Una cosa és certa, en ambdós casos, el xoc és exogen; és a dir, no es deu a excessos financers ni a desequilibris macroeconòmics, però és probable que interrompi els fluxos comercials. Les restriccions destinades a reduir l’exposició al risc de covid-19 havien pertorbat molt les cadenes de subministrament, i n’havia afectat tant les quantitats comercialitzades com els preus. Ara la guerra ucraïnesa no fa sinó allargar i agreujar aquestes pertorbacions, començant pels mercats energètics.

Precisament, aquests mercats mostren ara una volatilitat excepcional, però el supòsit bàsic dels analistes és el d’un preu de l’energia permanentment més alt i una amenaça crònica de racionament, cosa que constitueix un xoc molt negatiu per al sector privat. Diversos països ja han anunciat mesures per a mitigar l’impacte, en forma de transferències a les llars o ajuts als sectors més exposats. A l’estat espanyol, s’espera que el president, Pedro Sánchez, expliqui el dia 29 com s’ho farà per materialitzar i reeixir en la seva promesa d’abaixar els preus energètics, sobre la qual no va donar cap pista.

Sí que sembla clar que, igual que durant la pandèmia, si bé en menor grau, els comptes públics es faran servir per esmorteir el cop. Però, a diferència del xoc de la covid-19, la política monetària promet ser menys cooperativa, aquesta vegada. El BCE, espantat per la inflació, té la intenció d’aturar sense demora les compres d’actius. Als Estats Units, on el mercat laboral es va sobreescalfant i l’economia no està tan exposada al xoc de la guerra, la FED ja ha començat un cicle de pujades dels tipus d’interès molt més ràpid que no s’esperava.

Les rebaixes en les previsions de creixement també han arribat a l’estat espanyol. El Panel de Funcas, que recull les opinions de dinou dels centres d’estudis econòmics més importants de l’estat, va publicar que l’economia espanyola creixeria enguany un 4,8%, vuit dècimes menys que no s’esperava, marcada per l’elevada incertesa respecte a l’evolució del conflicte d’Ucraïna, les noves sancions que es poden adoptar i la trajectòria que segueixin els preus dels productes energètics. El desgavell que travessem i les dificultats d’ajustar els models de previsió a una etapa tan convulsa i canviant queden registrats en la forta desviació que hi ha sobre la mitjana de previsió en les dades dels respectius serveis d’anàlisi. Així, el rang entre la previsió màxima de creixement per al 2022 (6%) i la mínima (2,9%) és molt ampli, perquè les previsions difereixen molt segons quines hipòtesis s’estableixin. O si ho voleu, en termes més planers, no hi ha una idea gaire clara de què pot passar.

Em fixo en el fet que el creixement més baix esperat del PIB coincideix amb una alça de la previsió d’inflació, perquè les tensions alcistes preexistents, derivades de l’encariment de les matèries primeres i els colls d’ampolla, s’han aguditzat després de la invasió d’Ucraïna. La previsió mitjana per a la taxa d’inflació el 2022 puja de 2,3 punts, fins al 5,8% per a la taxa general i fins al 3% per a la subjacent.

I tot això, amb una opinió pessimista sobre el context internacional –pràcticament tots els panelistes consideren que la situació es mantindrà els mesos vinents o, fins i tot, empitjorarà– per diversos motius: l’economia mundial s’enfronta a un xoc d’oferta a conseqüència de l’impacte de la guerra als mercats de l’energia i d’altres recursos naturals clau i a un agreujament de les tensions inflacionistes. També es vaticina un cicle alcista de tipus d’interès més acusat del previst.

En definitiva, sembla que hem sortit d’un túnel sanitari per entrar en un altre d’eminentment geopolític, però amb conseqüències econòmiques difícils de mesurar ara com ara. Som enmig d’un embolic enorme, el qual Christine Lagarde definia molt bé ahir en una sola frase: “L’economia de la Unió Europea es troba en un territori desconegut”. Té tota la raó. I sí, fa molta basarda. Des d’ara sentirem moltes paraules, però només els fets i les respostes que s’hi donin aniran marcant el camí.