Joan Manuel Tresserras: “L’esquerra té marcs ideològics vells”

Joan Manuel Tresserras (1955), doctor en Ciències de la Informació, va ser conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació per ERC durant el segon tripartit (2006-2010), i és un dels principals ideòlegs del partit. És partidari d’eixamplar la base de l’independentisme, autor amb Enric Marín d’Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme (Pòrtic) i president de la Fundació Irla, el centre d’idees i pensament dels republicans que acaba de celebrar els vint-i-cinc anys. Per fer-ne balanç, VilaWeb va visitar abans-d’ahir Tresserras a casa seva, una de les Cases Sert que es troben dins el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra. Cases clavades a la que es va fer l’arquitecte Josep Lluís Sert als Estats Units. “Veus, aquella n’és una altra, i hi viu l’Anna Cabré. Allà, l’Enric Marin”, diu Tresserras durant una conversa en què fa balanç de la fundació, però també d’una legislatura que va començar amb el 52% de vot independentista, va seguir amb trencadissa i ara governa ERC tota sola.

—La Fundació Irla fa vint-i-cinc anys. Balanç?
—Un balanç positiu des de la modèstia. Hi ha unes deu persones treballant-hi, set amb dedicació exclusiva. Tenim biblioteca, arxiu, fem la revista Eines, que arriba a 2.500 persones. Tenim un pressupost per a activitats de 220.000 euros l’any 2022. I per al 2023, 275.000 pressupostats. La fundació surt com una fundació de partit a través d’ERC, i en aquests últims anys agafa velocitat de creuer, es planteja seriosament el rescat de la memòria del partit i del republicanisme. Recuperem alcaldes afusellats, primeres dones regidores. Busquem arxius familiars de l’exili català. El món d’ERC ha estat un món que va evolucionar de ser el partit dels avis al dels joves, amb Colom i Carod, però a les lleixes de llibreries no hi trobaven el pensament republicà. Hi havia el dèficit de construcció de discurs polític autònom. Sumada a una tradició de sans-culottes. Quan vas als grans cercles ciutadans de Barcelona, allà no hi ha la gent d’ERC.

—Ara sí: Ernest Maragall.
—Sí, ara ha canviat una mica. Era una qüestió de classe social. Hi havia formacions polítiques en què estaven convençuts que, pels col·legis on havien anat, estaven destinats a governar el país. I els d’ERC havien de demanar perdó. En paraules de Puigcercós: el fill de la minyona no pot parlar, o què? I això ha començat a canviar. Ara segurament és el partit amb més quadres formats, amb doctorats a altres països. El partit s’ha feminitzat i s’ha qualificat molt. I en això la fundació segur que ha ajudat molt.

—Pere Aragonès i els consellers us llegeixen, els influïu?
—La producció de material de la fundació hauria de servir per als quadres de l’independentisme d’esquerres. Nosaltres també formem quadres del partit. A la vegada, bona part dels encàrrecs es fan a la universitat, i no tothom és d’ERC, o donem beques de postgrau molt potents, que no han d’anar lligades al republicanisme. Són 35.000 euros en un contracte a un investigador postdoctoral per mitjà de la universitat. Ells fan el contracte, nosaltres paguem. No marquem ni el tema, que és per concurs. L’actual, en marxa, és sobre intel·ligència artificial.

—Per què canvieu el logo?
—Per feminitzar-lo.

—Coses que la Fundació Irla podria fer millor?
—Encara no té l’envergadura ni la disposició de donar una resposta immediata als debats conjunturals. La fundació no té la capacitat de passar papers a tres dies o quatre per intervenir en el debat del pressupost sobre el quart cinturó, per exemple. Pensava que podríem, i he vist que els organismes tenen les seves inèrcies. I de moment, la fundació es mou còmoda no estant lligada a l’actualitat política. Sí que penso que totes les formacions polítiques reaccionen a l’actualitat amb massa poc bagatge de coneixement. Hi ha manca d’informació qualificada i frivolitat en les declaracions i contradeclaracions. Fa una mica de por. La fundació, al seu torn, fa coses molt interessants que no arriben. I això és una mica frustrant. A vegades als mitjans hi ha opinadors que troben un bon registre entre posar en circulació autors, idees i la intervenció directa en un debat. Però és molt poca gent. Nosaltres volem influir en els debats d’actualitat, sobretot de sobirania, en l’eix social i en qualitat democràtica. Parlem de salaris mínims, o posem en circulació intel·lectuals com Richard Wilkinson o Katharina Pistor, que va fer una intervenció molt brillant sobre desigualtat. Molt. En qualitat democràtica estem molt preocupats amb la caiguda de la reputació pública de la política, i la degradació de les formes en les relacions polítiques.

—Per cert, això del quart cinturó, com ho veieu? [entrevista feta abans de saber-se el sí final d’ERC al projecte]
—Dins ERC, hi ha posicions molt diferents.

—I la vostra quina és?
—Jo no t’ho diré. Sí que qualsevol projecte s’ha de posar al dia, ateses les noves situacions. Depèn de cada tram, i com el facin. Això és un debat obert, i la meva posició el distorsionaria. M’agradaria veure un projecte per poder-m’hi pronunciar.

—Tornem a l’Irla. Què més feu?
—Hem començat a fer coses en el camp de l’art. Art per tu, o el Club Irla. Per exemple, en l’estrena d’Incerta glòria, vam llogar un cinema i vam fer una taula de debat després del film. També vam contractar l’assaig general de Bodas de sangre. Pels vint-i-cinc anys vam arribar a un acord amb la Fundació Pau Casals, i en els jardins de la vil·la Casals vam muntar un concert amb l’orquestra Virgili i vam estrenar les suites Rovira Virgili de la compositora Carlota Baldrís. Creem situacions perquè la gent de primera línia política es trobi amb gent del món cultural i intel·lectual.

—Com veieu el futur?
—D’aquí a un any acabaré, quan faci vuit anys de president. Ara segurament tocaria un relleu femení. Es busca un perfil que en els entorns acadèmics sigui acceptat. L’Irla, en l’horitzó immediat, ha de continuar fent el que fa, i aprofundir en l’estudi de la desigualtat i les relacions entre economia i política en el món que es configura. Hi ha el canvi tecnològic i el dilema si anem cap a una nova humanitat que haurà de resoldre el tema de la governança. Segurament, s’ha de treballar, perquè no té repercussió immediata, perquè al final l’esquerra, a Europa i al món, no és la seva política i prou, sinó la seva ideologia. L’esquerra té marcs ideològics vells. I valors que s’han d’actualitzar.

—Alguna esquerra del nord d’Europa actualitza la manera com parla de la immigració. I ara alguns diuen: l’entrada de la immigració fa abaixar els sous a la classe obrera. Com hi reaccionem?
—Jo et diria que la immigració és conseqüència del model econòmic. I aquí hem tingut el llibre de Miquel Puig, Els salaris de la ira (la Campana), que és extremadament interessant. Alguns els incomoda. I Puig diu que hi ha una part de les classes treballadores que havien votat esquerres que acaba votant dreta i extrema esquerra perquè s’ha sentit abandonada. La fundació, en qüestions com aquesta, pot convocar gent amb punts de vista diferents.

—Passem, si us sembla bé, a fer balanç del govern i d’ERC, partit que té com a motor la frase “eixamplar la base”. Creieu que el govern Aragonès eixampla la base?
—Crec que intenta de ser el govern del conjunt de la població.

—Però eixampla la base independentista? Perquè les enquestes diuen que no. Hi ha menys independentistes ara que abans, segons el CEO.
—Aquest govern és de fa quatre dies. És molt difícil incorporar gent nova si no parteixes d’una descripció de situació freda i objectiva. Una cosa és que en un moment de creixement l’emotivitat t’ajudi a créixer. I vas de cavall guanyador. Però ara et…

—S’ha crescut quan hi ha hagut xoc. Amb el PP al govern, fent un referèndum com el del 2017, etc. Confrontació i eixamplament van junts. I va i m’ho separen.
—És possible. Però, a veure, aquí la repressió a costa de l’estat ha estat molt dura. I ens ha descol·locat. Ingenuïtat? Probablement. Jo, per exemple, no pensava que la repressió de l’estat tingués tant de suport. Que el 155 tingués el suport del PSC, hòstia, no m’ho esperava. De fet, la meitat del PSC va marxar. I ara el creixement del PSC serà amb Ciutadans. Hi ha hagut uns arrengleraments molt notables.

—Al llibre Obertura republicana dieu que ERC, l’independentisme, s’ha d’obrir cap a l’esquerra, fer polítiques socials, i així atraurà gent. El govern Aragonès, i abans amb Junts, ha pogut fer polítiques socials, o Madrid ho ha tallat tot? La tesi de fer polítiques socials dins Espanya, i que així l’independentisme creix, s’aguanta?
—És molt difícil de fer-les. Per dues raons. La primera, pel dèficit fiscal. Són molts diners. La dimensió és injustificable i és una discriminació sobre la població catalana. I l’altra raó és el model fiscal. A Catalunya paguem pocs imposts. Poc progressivament. Hi ha gent que paga menys imposts que no els que hauria de pagar. I d’altres que no n’haurien de pagar, gairebé. I el model fiscal té límits. En els debats parlamentaris tothom reclama el que s’ha de fer, i ningú diu d’on es treuen els diners. Això no és d’esquerres. Ser d’esquerres vol dir que ets extremadament escrupolós en la utilització de recursos públics. Has de dir d’on surt cada euro.

—Frase vostra: “L’estat no té projecte a Catalunya, el seu projecte és destruir el nostre.” Se n’ha sortit?
—Se n’ha sortit una mica.

—L’independentisme està dividit, no es poden fer polítiques socials, no hi ha estratègia conjunta. Han guanyat.
—Han guanyat, però… En el govern de coalició ERC i Junts hi havia molta interferència, molt de soroll. I el govern d’ara funciona molt cohesionadament, no hi ha interferències. Però necessita un temps.

—Frase vostra: “Guanyarem quan tinguem el 60% del vot.” Amb el 52% i aquesta trencadissa, dic: doncs potser no.
—Potser no. Igual que el gran creixement es va haver de pair, la trencadissa encara s’ha de pair. Aquests processos volen una mica de temps. Aquí hi ha gent que les ha dites molt grosses, i que si se n’ha de penedir, ha de passar temps. De fet, han estat uns anys molt durs. Els més valents han parlat molt, i els més porucs, o prudents, han parlat poc, i ho tenen més fàcil.

—Els porucs ho tenen millor?
—És possible. Encara que sigui per la por de no caure en gràcia, la gent que s’ha retirat està menys atrapada per allò que ha dit. Passa que hi ha projectes polítics molt diferents, dins l’independentisme. L’independentisme s’ha fet molt gran, i ara dins el ventall hi ha moltes posicions diferents. No sempre coincidiran totes. En una situació en què el torcebraç amb l’estat és evident que el guanya l’estat, que no t’han respost a Europa, ni el món empresarial, que els suports han quedat minimitzats després de l’eufòria del Primer d’Octubre, en aquesta situació és molt difícil que apareguin oportunitats que permetin de forjar una nova unitat. L’oportunitat s’ha de crear, i el terreny també. Perquè en el moment que hi hagi una crisi d’estat s’estigui a punt. Amb la situació actual de picabaralles, si hi hagués una oportunitat, probablement no l’aprofitaríem.

—Paradoxa: els independentistes són tan diferents, que ERC fa obertura republicana fora, buscant aliances amb gent d’esquerres, i us trobeu reunint-vos pel quart cinturó amb un partit com el PSC, que qualifiqueu de conservador. Fora teniu els mateixos problemes que dins, o més greus.
—La situació és prou complexa. Tu et desentens de la política espanyola? L’embat amb l’estat vol dir que prefereixes que a l’estat mani una coalició del PP amb Vox? I tornem pràcticament al punt del franquisme. O què has de fer?

—El PSOE marca gols a l’independentisme. Amb el PP, és l’independentisme qui els marca.
—Entenc que, en termes conjunturals, el fet que mani la dreta pot acabar cohesionant. Ara, el cost en termes de repressió, arrenglerament dels aparells de l’estat en contra nostre…

—Això també hi és ara, i a sobre, no es veu tant, per la cara bonica de Sánchez.
—No és exactament igual. Ara, és extremadament decebedor. Parlem de mal menor. I una cosa, més enllà del govern. La relació amb Podem no ha estat igual que amb el PSOE. Passa que la negociació s’acaba fent amb el PSOE, que és el teu interlocutor. Ara, hem de tenir aliances sempre que sigui possible en altres territoris de l’estat o no? Perquè nosaltres, si volem que algun dia hi hagi alguna mena d’acord, hem de fer veure a la gent espanyola que no els fotrem. No volem fotre’ls. Nosaltres reivindiquem la possibilitat d’organitzar-nos pel nostre compte. No en contra d’ells. Solidàriament amb ells. Els ajudarem a proclamar la república, si és possible. I com més aviat millor. Per fer l’embat has de tenir un paper de subjecte polític rellevant, allà. Aquest subjecte polític et porta a terrenys contradictoris. I a triar el mal menor. A no fer el que vols. I pot tenir costs electorals. Per això la gent es crema i hi deixa la pell. I alguns s’incineren, queden devastats.

—I si resulta que, com a partit, esteu més bé que Junts, però que el moviment independentista, en canvi, no? Més feble que abans. I ells, més forts.
—Sánchez ha anat al límit, també. Ell ha d’aguantar un tracte de la premsa madrilenya majoritàriament advers de manera brutal. I s’ha trobat amb fiascos.

—Si haguéssiu de posar una nota a la legislatura, quina seria?
—És molt aviat.

—I al president?
—Li posaria una nota força alta. Un notable. Crec que és una persona molt jove. No ve del nucli de l’escena. No era un líder de l’escenari. Però de seguida fa la sensació de persona seriosa, discreta. Treballadora, estable.

—A ERC esteu contents amb Aragonès perquè n’heu fitxat un de l’elit.
—No.

—Mani qui mani a Catalunya, hi ha un Aragonès. D’ençà del seu besavi, passa. Mana la República? El besavi Aragonès, militant de les Joventuts Socialistes Unificades. Mana Franco? L’avi Aragonès, batlle franquista de Pineda de Mar. Guanya el pujolisme? El pare Aragonès, regidor de CiU a Pineda. Mana ERC? Pere Aragonès, president de la Generalitat. Un cas familiar increïble.
—Ell de petit era a les joventuts d’ERC. És un president que ha demostrat tenir el centre de gravetat baix. L’entorn atmosfèric l’altera poc. No perd la compostura. Encaixa bé. Crec que és una persona de fons i de recorregut que necessita una mica de temps per a consolidar el lideratge. Hi ha lideratges volcànics, i el seu cas no ho és. És de rigor, treball, continuïtat. Crec que el govern és força qualificat, no és gaire d’aparador. I potser això penalitza.

—Gairebé no escriviu articles, ni doneu entrevistes, ni aneu a tertúlies.
—Jo vaig deixar d’anar a tertúlies i de fer articles perquè notava que al final feia el mateix article. Sense voler-ho. I és curiós: quan passes uns anys en silenci i tornes a dir, tens moltes més coses a dir. Hi ha etapes que tens una idea clara del món. Si no ho pots dir, rebentes. I hi ha moments que dius “m’he quedat sense pensament original”. Jo he tingut etapes de tot. Ara llegeixo, i rellegeixo molt. Aquest Nadal he rellegit Hauser. La història social de la literatura i l’art m’ha continuat semblant una cosa sensacional. Que un paio, als anys cinquanta, venent entrades de cinema a la tarda, anés a la British Library als matins i arribés a aquesta concepció de l’evolució de la història de la cultura i de l’art amb una perspicàcia brutal. I mira que jo m’he passat la vida ensenyant història de la cultura. N’he tret plaer i idees.