Mentre el tren avança de l’Arc de Triomf a Sant Adrià de Besòs, em ve al cap la mort l’any 1973 pels trets policíacs de l’obrer de la central tèrmica del Besòs (FECSA) Manuel Fernández Márquez, de vint-i-set anys, afiliat al sindicat clandestí CCOO, casat i amb un fill de dos anys. Era un dia de vaga. La policia va carregar i disparar contra els manifestants i en va causar la desbandada, els ferits i el mort. Fernández havia treballat a les mines de Fígols. Tot just feia tres mesos que treballava a la tèrmica, a Construcciones Pirenaicas S. A. (Copisa), una de les tres empreses que muntaven la nova planta elèctrica.

Anys més tard, vaig poder entrevistar el militant comunista Miguel Guerrero, membre del PSUC i CCOO en aquells anys de clandestinitat, que em va explicar com havien anat els fets. Quan els treballadors van arribar a la feina els esperava la policia armada amb la temuda Brigada Especial arribada de Valladolid, amb furgonetes i cavalls. També hi havia guàrdies civils situats a les torres de la tèrmica. Els obrers volien entrar a la fàbrica, però la direcció els va comunicar que solament hi podien entrar de cinc en cinc. S’hi van negar. Alguns van tallar la via del tren. I la policia carregà i disparà.

“No ens ho podíem imaginar que la policia disparés i matés”, em deia Miguel Guerrero. “Allò ens va indignar molt. Vam redactar una nota de premsa que vam repartir aquella nit molt discretament amb el meu Seat 850 per les redaccions dels diaris en què hi havia periodistes de confiança. Vam fer denúncies judicials, fulls volants i protestes al carrer. Va haver-hi una gran mobilització, però, finalment, els fets van quedar jurídicament impunes. Es va imposar el silenci administratiu.”

Els treballadors de Sant Adrià sempre han mantingut viu el record del seu company. Són solidaris i no obliden. D’ençà de la transició, l’escola d’adults del barri de la Mina es diu Manuel Fernández Márquez. I el seu nom també ha substituït el de l’antic carrer del Capitán General de la Armada Carrero Blanco. De fet, tots dos havien estat assassinats el mateix any 1973.

Imaginar futurs

Poc després, quan entro al recinte de les Tres Xemeneies i m’hi passejo aclaparat, comprovo que s’ha fet justícia a la memòria obrera dels temps cruels de la repressió franquista. Manifesta 15 no ha oblidat Manuel Fernández Márquez, ni el passat de lluites socials, ecològiques, per l’habitatge, la salut, l’escola i per una vida digna, dels veïns de Sant Adrià de Besòs. L’enterrament de l’obrer mort per les bales policíaques va congregar més de dues mil persones i va ser durament reprimit per la policia. N’hi ha fotografies i poemes. “Jo sóc jo i els meus companys”, diu el poema que van començar a llegir en el funeral i que no van poder acabar.

La vida dels veïns de la fàbrica de la llum tota la vida ha girat entorn de la tèrmica. L’edifici, ara obert per primera vegada al públic en general, és impressionant, inquietant, fantasmagòric. “Sembla com si aquí hagués mort molta gent”, sento que diu una noia al meu costat. Es palpa la memòria del fred i la remor de tantes dècades de treball, explotació, lluita pels drets laborals i la dignitat dels immigrants provinents d’unes altres regions més pobres de l’estat espanyol, que es van traslladar ací cercant feina i una vida millor per a les seves famílies.

La biennal ha creat al buit i evocador recinte de la tèrmica un seguit d’instal·lacions, vídeos, escultures i exposicions amb el títol “Imaginant futurs”. Hi ha obres d’uns vint artistes de tota procedència que reflexionen sobre el futur d’un barri i uns espais, entre els blocs de pisos, el riu i la mar, que són en plena transició ecosocial, entre un passat de creixement urbà descontrolat, precarietat econòmica i greus perjudicis per a les persones i la natura per culpa dels abocaments industrials i la contaminació que causava, entre més indústries, aquesta central elèctrica. La tèrmica es va acabar de desmantellar l’any 2016, però no va ser fins el 2018 que els terrenys no es van considerar descontaminats.

Un detall. El dia que vaig fer la visita era el 27 de setembre, dia que la CGT havia convocat vaga general “en solidaritat amb la resistència del poble palestí i contra el règim genocida sionista”. Uns quants artistes s’havien declarat en vaga i tapaven les seves obres i documents amb cartells explicatius que anunciaven: “Aquest treball fa vaga.”

Zona de sacrifici

Segons que m’informa un cartell, “aquells espais habitats la població dels quals i l’entorn pateixen un càstig sever, sostingut, causat per determinada activitat industrial, són coneguts com a zones de sacrifici”. Sant Adrià ho és. És ideal de començar el recorregut per l’espai “Memòries del fum”, en què en diverses parets s’exposen fotografies, pòsters, pancartes, vídeos, reportatges, revistes clandestines, retalls de premsa i fulls volants que donen fe de les lluites passades dels veïns. Aquest divendres al matí la sala és plena de visitants, curiosos i gent del barri, que s’ho miren tot amb un gran respecte.

Dels bombardaments de l’aviació italiana, els morts i els ferits, que la central va patir durant la guerra del 1936-1939, a la primera manifestació impulsada per les dones contra “el maleït polsim negre” que generaven les Tres Xemeneies, fins a les plataformes actuals contra l’especulació urbanística. És un espai de treball col·lectiu de memòria que ha estat organitzat conjuntament amb les entitats veïnals i culturals dels barris de Sant Joan Baptista i la Mina (Sant Adrià) i el Besòs i el Maresme (Barcelona).

En els documents ara penjats als murs de la fàbrica de la llum, hi ha el record i el testimoni fotogràfic, escrit o en vídeo, de les moltes vagues que s’hi van fer, en què destaca la mort de Manuel Fernández Márquez, les protestes, les lluites per l’habitatge i condicions dignes de vida i salut. M’atrau un espai anomenat “El taller fotogràfic de Jara”, una experiència pionera de l’any 1985 al 1990, dels nois d’EGB de l’Escola Jara del barri de la Mina.

En tots aquests anys, dirigits pels professors José María Escalona i Ana Quintín, els nens de l’escola van fer fotografies, les van revelar i en van elaborar uns texts explicatius, com una manera d’explorar el seu entorn i la seva gent, de captar la realitat que més els colpia, posar-la en context i relatar-la. El resultat és impactant, cru i alhora poètic. Mitjançant la fotografia, els nens abandonaven el seu paper d’espectadors per convertir-se en creadors i explicar-se ells i l’entorn. La mirada dels nens ens remet a un Sant Adrià que no sortia habitualment als diaris.

L’educació ha estat un cavall de batalla dels veïns. Ho demostra la història de la Cooperativa Gregal, una organització veïnal anticapitalista, de referència al Besòs i al Maresme. El projecte va néixer el 1961 i va ser l’embrió d’on van sorgir un munt d’iniciatives innovadores al barri. Com ara una universitat popular, un centre social de creació artística i un de formació professional. També van sorgir mobilitzacions per a millorar el barri, les condicions laborals, l’habitatge, els serveis i l’educació.

Un altre espai il·lustra la història de lluites ecosocials que s’han impulsat per iniciativa popular. Aquest és ara un territori de lluita ambientalista i contra l’especulació urbanística en què actuen i treballen les vint-i-nou organitzacions agrupades en l’Entesa per a un Gran Parc Litoral al Besòs.

Dziga Vertov: The eleventh year, 1928

És brillant la idea de projectar en una habitació fosca, atrotinada i mig en runes, el film de Dziga Vertov The eleventh year, 1928. Una obra que commemora l’onzè aniversari de la Revolució d’Octubre del 1917 i celebra el salt de la Unió Soviètica a la modernitat, mitjançant la filmació de la construcció de la central hidroelèctrica de Dniprò i més projectes d’electrificació a Ucraïna.

Eren temps de somnis de modernitat i futur industrial. Les Tres Xemeneies també devien simbolitzar això mateix. Ara, en l’estat fantasmal en què es troben, conviden a pensar quin serà el pròxim pas que farà la humanitat per produir energia i si, potser, continuarà en la línia d’errors que l’han caracteritzada fins avui.

Hi ha diverses obres impactants sobre qüestions socioecològiques. Vitralls, inquietants escultures d’éssers fantàstics o monstruosos, i vídeos que volen il·luminar la turbulenta història ambiental i social de l’edifici. Fan un pas més en la reflexió i l’especulació sobre el futur, la relació de l’home amb la natura i la indústria, la intel·ligència artificial, la mala gestió de l’aigua, la desertificació o els incendis forestals.

Camarón de la Isla

Mentre pujo els esgraons d’una de les escaletes metàl·liques laterals de la immensa nau, em topo amb la cara del cantant de flamenc gitano Camarón de la Isla, pintada en una cantonada de paret, com si el seu espectre tragués el cap solemnement una estona per veure’ns i saludar els amics. José Monge Cruz va morir de càncer a l’Hospital de Can Ruti, el 2 de juliol de 1992. Havia viscut els seus últims temps a casa d’un amic a Santa Coloma de Gramenet. Camarón tenia aquí molts admiradors i familiars, com es va poder comprovar aquella nit en la vetlla que es va improvisar als baixos de l’hospital.

De fet, d’ençà de l’any 1997, hi ha un bust de bronze del cantant al passeig que duu el seu nom al barri de la Mina. El monument es va erigir per iniciativa del Centre Cultural Gitano de la Mina i l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs.

De tornada, al tren, fullejo un llibre que em va encantar: Paseos con mi madre (Tusquets, 2011), de Javier Pérez Andújar, fill de Sant Adrià. És un excel·lent retrat intimista d’aquells barris, els seus veïns i la vida i la cultura que es feia en aquells temps del postfranquisme, encara grisos, però amb algunes esperances de canvis i llibertats. En relatar els seus records de la mort de l’obrer de la tèrmica, escriu: “Són les Tres Xemeneies, a què pertanyo, igual que una tribu índia pot pertànyer a una muntanya sagrada; de seguida es veuen aquestes xemeneies en qualsevol lloc de Barcelona així com a primera vista es veu la classe d’algú que no té res més que el treball.”

Les lluites i reivindicacions actuals de Sant Adrià

L’art crític i inquiet remou sempre, directament o de retruc, les aigües estancades de la societat. Pocs dies després de la meva visita a les Tres Xemeneies, la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs, incansable i combativa, de fa dècades, tal com ens mostra l’exposició, convocava la premsa al Col·legi de Periodistes per protestar contra l’abandó institucional de què són víctimes dos anys després d’haver signat un compromís d’acció conjunt amb cinc ajuntaments. “Ni s’ha avançat en els objectius del pla, ni ningú ha assistit a les reunions convocades per fer-ne un seguiment. Els polítics d’un color o un altre signen i no en saps mai més res”, van declarar els dirigents veïnals.

Les qüestions pactades que s’haurien de resoldre tracten qüestions ambientals, d’habitatge, de seguretat i d’activitat econòmica. Entre les ambientals, hi ha pendent el compliment de la sentència judicial que ordena el tancament de la cimentera Lafarge de Montcada i Reixac, atès que és un perill per a la salut dels veïns. Unes altres qüestions pendents són els abocaments al riu Besòs d’aquests darrers dos anys i la contaminació de les platges de Badalona i Sant Adrià.

Un altre dels afers importants de resoldre per als veïns, car ara es parla del futur de les Tres Xemeneies a propòsit de Manifesta 15, és el de l’habitatge. Com ara la transformació dels polígons en zones d’activitat productiva, l’infrahabitatge i el barraquisme a les vores del riu. Més reivindicacions urgents són recosir “fractures urbanes” que parteixen ciutats, com ara la C-31 al pas per Badalona i la B-20 a Santa Coloma.

Lògicament, en la conferència de premsa va sortir a la conversa el film El 47, de Marcel Barrena, sobre les lluites veïnals a Torre Baró als anys setanta. El president de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona, Camilo Ramos, en resposta a l’opinió que llavors les associacions veïnals tenien més força, declarà: “És una realitat que no neguem. Som al camí de refer un moviment social que s’havia difuminat, però també vull dir que els polítics d’ara no són els d’abans, quan hi havia més carrer i més relació amb el territori.”