31.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 31.03.2023 - 21:48
Ame Soler (Almussafes, 1994) és la il·lustradora feminista que hi ha darrere el compte d’Instagram Tres Voltes Rebel. Per ella, l’art és un llenguatge amb el qual és capaç d’expressar tot allò que no pot dir amb paraules. Amb els dibuixos ens acosta a les seves preocupacions, a les seves inquietuds i a tot allò que fa que sigui qui és. Les il·lustracions li han permès de parlar del maltractament en primera persona, de la grassofòbia i del patiment a l’escola. Quan va decidir de dedicar-se professionalment a l’art, no ho va tenir gens fàcil: “Em van dir que no podia llançar a perdre el meu expedient acadèmic estudiant Belles Arts”, explica. Però gràcies a la seva dedicació i perseverança, ara és una de les il·lustradores joves més potents del país. Tot i això, encara li queden camps per batallar: que es reconegui la il·lustració com una feina i que la tinguin en compte més enllà del 8 de març: “Si realment t’importa el feminisme, contracta’m a l’octubre”, diu.
—Us definiu com a il·lustradora que dibuixa per ser lliure. De què us voleu alliberar?
—No parle d’alliberar-me com a alliberar-me d’alguna cosa, sinó del fet de sentir-me lliure, de poder crear el que jo vulga. Considere que la il·lustració és una arma de comunicació massiva i m’encanta utilitzar-la, perquè pense que em permet de parlar de coses que no sé expressar amb paraules: sensacions, lluites… Crec que no aportaria tant com puc aportar amb la il·lustració parlant en un altre llenguatge.
—D’aquí el nom de Tres Voltes Rebel?
—Sí. El projecte neix del meu treball de final de màster. Li vaig posar aquest nom quan no sabia ni que eixiria de la universitat. Jo parle de la lluita feminista, de la lluita de classes i de la lluita cultural. Pensava que el “tres voltes rebel” de Maria-Mercè Marçal contenia en tres paraules tot allò que em movia a crear aquest projecte. Avui en dia em sap greu, perquè jo no voldria tacar la seua memòria [riu]. Li vaig posar aquell nom, però potser avui li n’haguera posat un altre…
View this post on Instagram
—L’art us ve de família i fins i tot heu coincidit amb el vostre pare a la universitat…
—Tot comença amb el meu avi. Ell era llaurador i en la seua època no es va ni plantejar d’estudiar ni fer res amb el dibuix ni amb l’art. Sempre em conten que ell tenia una malaltia degenerativa que el va obligar a deixar el camp i que un dia van venir uns pintors a casa i ell va demanar que li donaren una tauleta de fusta. Va agafar les pintures de paret i va pintar un paisatge. El meu pare li va dir: “Pare, pintes molt bé!” A partir d’ací, li va comprar llibres de pintura i va passar els últims anys de la seua vida pintant. De fet, quan va morir va deixar un quadre a mitges que va acabar el meu pare. Si haguera pogut fer formació, hauria estat un gran artista. I el meu pare, igual. A la seua època ni s’ho plantejaven… Una família de classe treballadora no pensava que el seu fill poguera fer belles arts. Però quan jo vaig fer el pas, ell va decidir de fer l’accés per a més grans de quaranta-cinc anys i va passar que compartíem professors, classes…
—Expliqueu que quan vau decidir d’estudiar belles arts, us vau haver d’enfrontar al clàssic qüestionari de “estàs segura?”, “com et guanyaràs la vida?”. Per què passa, això?
—Jo crec que el meu pare empatitzava amb mi, tenia aquesta part de creador. Em va costar molt convèncer els meus pares perquè em deixessen estudiar belles arts. Em deien que fes una carrera i que després fes belles arts. I jo els deia que no ho entenien, que la meua carrera era belles arts. Entenc la seua carrera, per l’educació que han rebut, per la generació a la qual pertanyen… No els culpe. Abans, el que et donava una seguretat a la vida era un títol universitari, però ara ja no. Només cal mirar al nostre voltant, la quantitat d’amics que tenim amb títols universitaris que no poden treballar, tot i que ho intenten. I si treballen, és en condicions molt precàries. De manera que vaig decidir que volia fer alguna cosa que realment em fera feliç. Els vaig dir que si després havia de fer qualsevol cosa, no em caurien els anells, però que em donessen l’oportunitat de dedicar-me al que realment m’agrada.
—És un món gaire difícil?
—És complicat, dedicar-se a l’art, però sobretot per la concepció que se’n té socialment. Fa cinc anys que em dedique professionalment a la il·lustració i he viscut el tracte denigrant que rebem. No es percep com una professió i la gent em pregunta constantment si de debò cobre pels meus dibuixos. Ostres, sí, clar. Què es pensen? Convivim constantment amb la il·lustració i els dibuixos no creixen de la terra. Hi ha persones, allà darrere. Però tot això té a veure amb la nostra educació. Quan som menuts se’ns deixa dibuixar per expressar-nos, però arriba un punt en què passes a dibuixar quan has acabat els deures. Es va relegant l’expressió artística a un segon pla, i tercer, quart i cinquè. Això fa que els xiquets acaben entenent l’art com un entreteniment, però no com una expressió com podria ser, per exemple, fer una redacció.
—Però heu persistit i ara sou una de les il·lustradores del país. Què els diríeu, als qui us qüestionaven? I a la gent que ara es troba en aquella situació?
—Avui en dia res no ens assegura un futur laboral, per tant, feu el que us faça feliços. Si realment voleu fer belles arts, feu-ho. A mi em deien que estudiés una enginyeria. L’orientadora del meu centre es va reunir amb mi tres vegades per intentar de convèncer-me i em van dir, explícitament, no podia llançar a perdre el meu expedient acadèmic estudiant belles arts. Ostres, això és molt greu! Sort que no li vaig fer cas, però potser jo ara seria una enginyera frustrada. Agraïsc aquella rebel·lia, aquella Ame adolescent.
—Us guanyeu la vida amb això?
—Ara sí. Al principi, quan venia una làmina de Tres Voltes Rebel, havia d’esperar que em pagaren per poder-la imprimir. No tenia ni un euro. Però amb el temps vaig compaginar ser mestra a una acadèmia amb això i m’hi guanye la vida. Hi ha un component de sort, però no tan sols. Vaig descobrir el feminisme quan naixia el meu projecte. Tenia moltes coses a dir i molta gent que començava a seguir-me era en el mateix procés que jo. I el fet que se sentissen identificades, ha estat la clau per a entendre que haja funcionat.
—Vau triar d’especialitzar-vos en il·lustració reivindicativa. Per què?
—Per mi la il·lustració és un mitjà que em permet de parlar de coses que em preocupen. Vaig estudiar el batxillerat artístic i després vaig cursar belles arts, m’encantava crear, fer retrats, quadres per encàrrec… Però quan realment vaig trobar el sentit a la meua formació artística, quan em vaig començar a sentir realitzada, va ser quan vaig decidir que volia fer il·lustració reivindicativa. Tenia una eina, sabia parlar una llengua, però no tenia res a comunicar. Podia fer coses boniques, però quan hi vaig trobar el sentit va ser quan vaig adonar-me que podia comunicar coses de causes socials que a mi em preocupen. Així comença Tres Voltes Rebel.
—Convertint les vostres reivindicacions en feina, en algun moment heu sentit que mercantilitzàveu la lluita?
—Sí, és clar. M’ho han arribat a dir, això, però la gent que m’ha dit que trac calés del feminisme són persones amb un pensament absolutament masclista, que els importa ben poc el feminisme. Sí, sempre hi ha això de pensar que trac diners d’una cosa que hauria de fer-se per amor a l’art, però ja tornem al mateix de sempre amb l’art. No hem de fer les coses per amor a l’art. M’agrada, però si jo faig una faena, està bé que la cobre. Amb Tres Voltes Rebel no guanye ni un euro quan faig divulgació. Faig les il·lustracions, les penge i la gent les pot consumir sense pagar-me ni un cèntim. Sí que oferisc marxandatge, però la gent que ho compra ja sap que m’ajuda perquè jo puga continuar creant. Sense açò seria impossible. Jo he de guanyar-me el pa.
—Teniu 107.000 seguidors a Instagram. Fins a quin punt les xarxes us han ajudat a poder viure d’això? Creieu que hauríeu arribat on sou ara sense aquesta eina?
—Sense les xarxes ara no seria ací parlant amb tu. Les xarxes tenen coses molt dolentes, però sóc una persona molt optimista i, per mi, també són una mena de galeria d’art oberta les vint-i-quatre hores del dia i a tot el món. És una cosa molt positiva. Abans, si volies ser artista, potser un crític d’art t’havia de valorar positivament o havies de posar-te en contacte amb una galeria d’art perquè et fera una exposició. Avui ja no, i per això, jo anime les meues alumnes a obrir-se un compte a les xarxes socials. Les xarxes són una eina per a mostrar-nos al món.
—Dependre dels seguidors d’alguna manera us condiciona a dibuixar allò que més agrada al públic?
—No entenc els seguidors com una influenciadora. És una mena de seguidor diferent, com quan t’agrada un grup de música i el segueixes. Les coses que tracte són coses que em preocupen o de les quals parle en el meu dia a dia. Jo això no puc ficcionar-ho. En aquest projecte he parlat de temes que no m’he atrevit a parlar ni amb la meua gent més propera. Vaig explicar que havia estat víctima d’una relació de maltractament gràcies al meu projecte, a Tres Voltes Rebel. Si no, no n’hauria estat capaç. No puc adaptar-me al que espera l’audiència de mi. Sé que hi ha temes que preocupen més o preocupen menys.
—Dieu que amb la il·lustració vau poder explicar una situació de maltractament… En què més us ha ajudat la il·lustració?
—Uf! Amb moltíssimes coses. M’ha ajudat a parlar de tants temes… En el meu primer llibre vaig explicar la grassofòbia que vaig patir de xicoteta, jo pensava que era jo sola, que era una desgraciada… I no. Gràcies a la il·lustració he connectat amb molta gent a qui li havia passat com a mi. Vaig entendre que el que jo havia patit es deia patriarcat i que aquesta història de patiment no és únicament meua. Tres Voltes Rebel és un diari personal del qual jo vaig aprenent.
—Encara que sembli mentida, moltes vegades els il·lustradors heu de reivindicar que la vostra feina es paga… Amb quines situacions us heu trobat?
—Les meues seguidores m’avisen si ho veuen, però m’han passat coses fortes. M’han furtat il·lustracions, fins i tot un sindicat molt important. De debò un sindicat ha de furtar la faena a una xiqueta? Sembla que els dibuixos no són de ningú i això ens fa molt de mal. Intente de fer pedagogia i dir que és una faena tan digna com qualsevol altra. Si necessites la meua faena, paga’m. Si jo cedisc gratuïtament una il·lustració meua, deixe sense faena una companya que es dedica a la meua professió. Si a una persona li agrada una il·lustració meua i jo la tinc a la venda com a làmina, agrairia que me la comprara a mi i que no se la imprimira i se la posara a casa, però tampoc puc anar arrancant les il·lustracions de les parets. Això ja és la consciència de cadascú.
View this post on Instagram
—De fet, segur que rebeu més ofertes quan s’acosta el 8-M o el 25-N. Durant la resta de l’any us sentiu oblidades?
—Totalment. D’això, n’he parlat amb moltes amigues que fan activisme feminista durant tot l’any. Sembla que arriba l’abril i ningú recorda que eres il·lustradora o ja ningú se’n recorda que fas activisme feminista. De fet, enguany, la meua il·lustració per al 8 de març deia “Feministes 365 dies de l’any”. Què passa? Que el 9 de març a ningú li interessa el tema? Sembla purplewashing, tot açò. La gent vol quedar bé socialment i dir que és feminista. Hi ha gent que encara diu, celebrem el Dia de la Dona. Ho diu sense cap sentit, passa que queda bé. Igual com queda bé posar-se la bandera LGTBI al juny. Si permets homofòbia dins la teua empresa, entre els teus treballadors, al setembre, poc importa una bandera LGTBI. Però que faig? Dic que no a tot el que em proposen al març? La setmana del 8 de març, dic que no a la majoria de coses perquè fa ràbia. Trauria diners i podria compensar-me molts mesos de faena, però m’hi negue, perquè no vull que m’utilitzen. Si realment t’importa el feminisme i vols que vaja al teu institut a fer una xerrada, contracta’m a l’octubre. No deixa d’haver-hi masclisme fora del mes de març.
—Els vostres dibuixos s’han fet servir per a campanyes institucionals, se n’han fet cartells… Quina ha estat la més especial? Quina recordeu amb més estima? O la que més us va sorprendre?
—La que més il·lusió m’ha fet és l’última campanya, per a l’Ajuntament de València. És una cosa molt personal, però quan començava a ser il·lustradora sempre pensava “Tant de bo algun dia una il·lustració meua lluesca en els carrers de València”, i veure-la als autobusos i a les marquesines m’ha fet una il·lusió especial. No és pel contingut de la campanya, sinó pel fet que m’he tret una espineta. M’agrada renovar-me i fer coses noves per a sorprendre’m a mi mateixa, però a vegades impressiona.
—A les dones, moltes vegades, quan se’ns presenta un projecte dubtem sobre què podem oferir. Teniu la síndrome de la impostora gaire sovint?
—Sí, jo lluite contra la síndrome de la impostora cada dia. Quan em demanen un projecte que tindrà molta visibilitat sempre pense que no podré, però després m’adone que no. A vegades he de mirar treballs meus antics per sentir que realment sóc capaç de fer aquestes coses. A més, com que és una professió que no està socialment valorada, encara costa més valorar-se.
—També va haver-hi polèmica amb l’Institut Balear de la Dona, que us va rescindir un contracte perquè no havíeu dibuixat una dona fent el símbol del triangle amb les mans.
—Sí, mira, és senzill. A mi em van demanar un cartell amb unes premisses que jo vaig complir. Normalment, treballe enviant un esbós abans de fer la il·lustració final. Passa que m’havien donat una data i de sobte em van dir que havia de lliurar la il·lustració al cap de dos dies. Ja no tenia temps de fer l’esbós i, per tant, vaig fer directament la il·lustració complint amb el que m’havien demanat i la vaig enviar. La persona que em va respondre em va dir, textualment: ens encanta a tot l’equip, però a la directora no li ha agradat, perquè volia aquest símbol. Jo li vaig explicar de totes les meues bones maneres que aquest símbol no me l’havien demanat explícitament, i que si me l’hagueren demanat explícitament els hauria dit que no el faria. Després, des de la meua innocència, que de vegades em torna en contra, vaig pensar que realment no ho sabien, que açò podia ser transexcloent. En el moment en què ho vaig dir, ja van deixar de contestar-me.
—I us van dir que us denunciarien…
—Va començar a contestar-me la directora. Quan vaig dir la paraula “transfòbia” es va acabar el contracte. Unilateralment, van decidir que no em pagarien i em van dir que per culpa meua es quedarien sense imatge per al 25-N. No van donar mai explicacions de per què no els servia aquella il·lustració. Vaig decidir de fer-ho públic, fins i tot em van amenaçar de denunciar-me per haver-los deixat sense imatge.
—Hi ha qui diu que reivindicar la vulva no és transexcloent necessàriament.
—Estic d’acord a reivindicar la vulva, evidentment. I parlar de temes que se’ns han negat tota la vida, com la regla o la violència obstètrica. Però jo un dia vaig fer una il·lustració amb aquest símbol i una dona trans em va dir que vigilés perquè deixava fora moltes dones. No evitaré parlar de la vulva, però reduir les dones en general a la vulva em sembla que deixa fora molta gent. Crec que és fàcil d’entendre.
—Ara també heu començat a participar en El piset, d’À Punt. Sembla, doncs, que la cadena opta per un contingut que capti el públic juvenil. Se n’havia distanciat massa? S’hauria de pensar més amb els joves?
—La televisió en general s’allunya cada vegada més de les noves generacions. Si ara ho preguntes, ningú consumeix televisió. Tenim un ritme de vida diferent i de vegades no podem ser a tal hora davant la pantalla. Per això, À Punt ha optat per aquests programes que són purament digitals. La veritat és que estic molt contenta per l’acollida que té i perquè una televisió pública haja optat per aquesta mena de contingut.
—Als joves els costa de trobar continguts fets al País Valencià en català. L’excepció potser és la música, i es demostra que si es fa és tot un èxit. Cal optar per fer continguts en la nostra llengua?
—És absolutament necessari. Crec que els joves del País Valencià mereixen de poder escoltar i veure contingut en la seua llengua. Moltes vegades m’han dit que tindria més èxit si ho fes en castellà, que arribaria a més gent… I si ho fes en anglès? I en codi binari? També arribaria a més gent. Per què he de parlar en una llengua que no és la meua? A banda, que és la llengua que parle cada dia i em sembla que qualsevol persona em pot entendre si em vol entendre. Jo seguisc comptes coreans d’il·lustració. Sé que fent contingut en català tinc un límit, però m’és igual, la meua intenció no és ser Rosalía.
