Tres pes i tres mirades

“Tot escrivia quan escrivia a casa. L’escriptura era a tot arreu.” “Em mou i m’impulsa tot el que pot passar quan acabis de llegir.” “Estic escrivint, encara no sé el què, està tot dispers, encara no s’ha connectat.” Són les escriptores Marguerite Duras, María Sánchez i Joana Bértholo, per aquest ordre. 

Les dues primeres frases les cito textualment, dels llibres Escriure (traducció de Blanca Llum Vidal, LaBreu, 2020) i Almáciga (GeoPlaneta, 2020 –la traducció és meva, el llibre és en castellà–), respectivament, la tercera frase, la de l’escriptora portuguesa Joana Bértholo, l’he reproduïda de memòria, és el que ella va respondre, en una presentació aquesta setmana a Barcelona, quan li van demanar què estava escrivint ara: “No sé explicar bé què he escrit fins que no arriba als lectors i em comencen a explicar què han llegit”; trobo que és la resposta d’algú que escriu sempre, d’algú que pensa i escriu, i escriu i pensa. 

“No sé què és un llibre. Ningú no ho sap. Però se sap quan n’hi ha un.” Torna a ser Marguerite Duras. “Què seria dels llibres sense totes aquelles persones i lectures que els impulsen i els fan possibles?” Torna a ser María Sánchez. He llegit Almáciga, he conegut personalment Joana Bértholo i he llegit Escriure tot en l’interval d’un dia i mig i m’ha passat allò que em passa, que se m’ha connectat tot. 

Bértholo ha estat aquesta setmana a Barcelona presentant el seu primer llibre traduït al català (Inventari de la pols, traducció de Mònica López Bages, publicat per Godall Edicions). He tingut la sort d’haver sigut l’editora de taula d’aquest seu recull de contes; a Portugal ja és una autora consolidada, i confio que aquí no trigarà gaire a ser-ho també, perquè no ens la podem deixar perdre; i sentint-la parlar del seu escriure, de com escriu, de com pensa el que escriu, o més aviat de com pensa el que ha escrit, li he vist els engranatges, com ens els veiem els que escrivim quan intentem explicar el que escrivim. 

“No sóc bona parlant”, vaig sentir que deia Bértholo entre dents, i vaig pensar que ho he dit tantes vegades, jo també, això, que escric per no haver de parlar, d’alguna manera, que m’entendràs millor si em llegeixes que si m’escoltes. I que quan em llegeixis, i m’expliquis com m’has llegit, jo començaré a entendre’m també, o més aviat a entendre’m d’una altra manera, perquè els que escrivim així escrivim sempre, tot ens escriu, però no sabem què escrivim fins molt després. Perquè encara que en teoria tinguem planificat què escrivim, sempre hi ha alguna cosa que se’ns escapa i que no entenem del tot, i el dia que aquesta cosa que s’escapa no hi sigui plegarem. 

L’escriptura és a tot arreu i em mou el que passi quan em llegeixin, barrejo Duras i Sánchez ara, perquè sempre escric però què escric no ho sé fins més endavant: això ens passa sovint, també, em penso, als que escrivim, que trobem la manera d’explicar el nostre escriure gràcies a les explicacions de l’escriure dels altres. Duras, Sánchez i Bértholo en un dia i mig m’han donat les paraules que necessitava per saber explicar millor com escric ara. 

Desconfio dels que saben què escriuen ja des del principi, dels que ho tenen tot clar d’entrada: llavors per què escriuen? Escriure per mi és dubtar, és preguntar, és respondre i adonar-te que sempre hi ha més preguntes i més dubtes i mai una resposta definitiva que exhaureixi l’escriure. Ho entenc com un camí, no com una meta, com un passeig, no com una cursa. Escriure per saber què escrius. Escriure per arribar a algun lloc que saps que no és definitiu, que només serà una parada. I que et llegeixin així, caminant, passejant. I que quan llegeixin acabin l’escriure, cadascú a la seva mida i manera.

“Encara no s’ha connectat”, va dir Bértholo. Ella que escriu amb totes les disciplines que abasta de bracet de l’escriptura (música, pintura, escultura, teatre, etc.), escriu i després connecta, com si el llibre fos un collaret i en fes primer la granadura i en acabat el fil que l’ha de convertir en una peça, i com si el fil, potser, no vingués inclòs amb la peça, o fos un fil sense tanca, perquè hi puguis col·locar els grans com et sembli. 

“L’escriptura era a tot arreu”, escriu Duras. I em penso que entre aquest ser a tot arreu i aquell encara no haver-se connectat hi ha l’escriure que m’interessa, l’escriure que es fa mentre s’escriu (que espero que a hores d’ara ja ningú pensi que estic parlant d’improvisar), l’escriure que és viu perquè és pertot, l’escriure que pren sentit del tot quan és llegit i tornat a qui ho ha escrit, perquè no saps què és un llibre, o més aviat no saps què és el teu llibre fins que no el toquen unes altres mans, només saps que hi és, i amb això en tens prou per escriure’l.

Almáciga és un rebost de paraules, de paraules en desús que María Sánchez vol salvar de l’oblit, és un llibre obert, incomplet, un punt de partida, “una manera igual de vàlida i necessària de narrar-nos, de reimaginar un paisatge, de tornar-li la vida, el so, les empremtes”. 

Escriure és un rebost de pensaments, el primer text, “Escriure”, és ple de llavors, com una almàixera, de llavors per pensar: “Escriure és intentar saber què escriuríem si escrivíssim abans –només ho sabem després–, és la pregunta més perillosa que ens podem fer. Però també és la més normal i corrent”. 

I tinc Bértholo estesa entre aquestes dues frases com agulles d’estendre, totes dues tibant, escriure per donar vida, escriure per saber què escrivim: escriure i després connectar; pensar l’escriure abans, durant i després. Escriure amb les tres pes: paraules, preguntes, pensaments, tres pes i tres mirades: una cap al lector, una altra cap endins i l’altra cap enfora.