Tres per a un sac i el sac en terra

Ahir es van tirar els plats pel cap. Els plats polítics, ja s’entén. Avui diu que fan un altre intent d’entesa. I sembla que ha anat bé. Celebrem-ho. Demà, quan això que escric ja serà publicat, no sabem en quina part del ball de la Maniera es trobarà la cosa. Que ja deveu conèixer la cançó: “És el ball de la Maniera, pel davant i pel darrere / és el ball de la Maniera, pel darrere i pel davant. / Estira-estira-estira la cama, / arronsa-arronsa, arronsa el peu!” (bis i tornar a començar).

I que sí: que sovint cansa i fins i tot desespera i estupefacciona també, si és que el verb existeix. I que segurament no deixarà de passar. I de cansar. I d’estupefaccionar. Mentre hi hagi les condicions per a la seva expansió partidista, no deixarà de passar perquè els partits no deixaran de fer-ho.

Ho explicava perfectament bé dimarts passat en Vicent Partal a l’editorial: la competència entre partits independentistes passa per davant del projecte independentista quan ja no n’hi ha “un, un de sol, de projecte independentista, ni objectius comuns”.

És en aquest punt, per tant, que hem de fer col·lectivament l’esforç de deixar de contemplar el debat estèril del ball, per hipnòtic que sigui, per molta necessitat que ens sembli que tinguem de saber si l’Aragonès ha deixat anar alguna indirecta, si en Sànchez l’ha mirat de gairell, si allò que diu el comunicat de la CUP pot tenir quantes lectures, si aquell article o aquella entrevista o la piulada o si la darrera invalida la penúltima o la reforça i tres per a un sac i el sac en terra.

Cal sortir d’aquest estancament, d’aquesta dinàmica estèril, deixar de romandre tan pendents de l’eterna picabaralla. Perquè continuarà, en una forma o en una altra. Perquè és una mera batussa partidista. Emmascarada amb la retòrica que hi afegeix cadascú de guarniment, però simple estira-i-arronsa partidista.

Al capdavall, part d’aquest escull on som ara, d’aquesta paràlisi, prové dels efectes directes de la repressió. El creixement de l’independentisme degut al pas, al gran pas, fet des de l’autonomisme va comportar, al costat de la volguda i necessària multiplicació fins a la majoria actual, el desconeixement pràctic de l’experiència prèvia. També en la repressió. I així és com, incapaços d’incorporar el coneixement de la tradició independentista anterior, els partits que n’han alçat la bandera en aquesta onada per fi majoritària i de via ampla, han quedat blocats davant la virulència de l’estat espanyol. Si haguessin mirat, si haguessin preguntat, l’independentisme històric hauria pogut relatar tres o quatre coses sobre la repressió i potser ara no hi hauria tanta paràlisi basardiosa davant la força exercida sense escrúpols per part d’un estat que s’ha sentit, no ho oblidéssim pas, seriosament amenaçat per l’embat català.

Però el que està fet, està fet, i ara de poc serveix rabejar-s’hi. Tan sols per a no repetir ensopegades, potser. Per a aprendre’n d’una vegada. Tanmateix, diria que, en comptes d’això, en comptes d’assumir l’error d’apreciació (aquell innocent –i fora de la realitat ja constatada en el passat– “no en seran capaços” o aquell altre “això no ho poden fer”), en comptes de fer la reflexió pertinent, davant la pròpia basarda i la impossibilitat d’assumir-la directament, els partits han entrat en una perversa dinàmica d’encobrir amb fal·làcies la seva incoherència entre discurs i pràctica.

I ara i aquí, de fal·làcies n’hi ha dues de grosses: d’una banda, la deslegitimació del Primer d’Octubre, aquell pretendre convertir en impotència i dol la gran fita d’apoderament democràtic que va significar el referèndum; i d’una altra banda, la transformació d’aquell mateix fet, el Primer d’Octubre, en simple fetitxe retòric, sense contingut ni continuïtat ni materialització real.

Totes dues fal·làcies, amb més o menys subtilesa, amb més o menys elaboració, arriben al mateix cap de carrer: que això que ara ens distreu és l’única cosa que ens pot ocupar temps i accions: la seva competició. Seva: partidista. Dins els límits que ofereix l’autonomia, encara que sigui. En l’escenari que propicia la pugna partidista, l’aparta’t que m’hi poso jo, el vull una conselleria més, el que per fi et supero, el que no t’ho creguis, el que estira la cama i el que arronsa el peu.

Vet aquí, per cert, una altra fal·làcia que pot ser compartida tant pels de la fal·làcia-dol com pels de la fal·làcia-fetitxe: la fal·làcia de la gestió com a verí incapacitant. És a dir, allò de presentar el dia a dia, les coses concretes que un govern ha de dur a terme, necessàriament i saltant com pugui, si pot, els obstacles que hi posa l’estat, com si fos antagonisme que incapacita per a mantenir, alhora, en marxa l’estratègia independentista.

Com si les persones no poguéssim fer dues coses alhora.

O com si les persones sí, però els governs, no.

O com si Nicola Sturgeon sí, però els d’aquí, no. (Perquè a Escòcia, ho acabem de constatar, a més de governar amb perspectiva social i de resolució dels problemes concretíssims de l’ara mateix, s’hi ha plantejat i mantingut l’objectiu del segon referèndum: objectiu clar expressat de manera clara; i en aquesta combinació s’han guanyat les eleccions; i la primera cosa que ha dit Sturgeon després de la victòria electoral ha estat, precisament, “referèndum”; i sí, certament, quan ho diu ens ho creiem perquè s’ha guanyat la credibilitat amb els fets; tanco parèntesi.)

En fi, que és necessari trencar la dinàmica, sortir d’aquest aparent i estèril debat. No és una reclamació que ara per ara sigui productiu d’adreçar als partits. Ells, al cap i a la fi, ja seguiran la veta. Quan hi sigui. I és aquí, en allò que entenem per societat civil (és a dir, el poble, i més especialment, el poble organitzat en la miríada d’entitats que ens el vertebren), on rau la mare dels ous. Perquè no ens podem limitar a contemplar, a ser simples espectadors (passius o cridaners i xiulaires segons el cas) del teatre que se’ns representa. Tot el temps que passem fent-ho, contemplant el ball, pendents de les seves anades i vingudes, és, en realitat, temps perdut.

La imatge que il·lustra aquest article és d’Arenys de Munt. L’any 2009. La celebració d’aquella primera consulta. L’espurna preciosa que es va encendre sense esperar que els partits es posessin d’acord. Malgrat que no es posessin d’acord.

Després ja s’hi van afegir.

I així és com la història avança.