Tres parades

—TE: Uf, pels pèls!
—RA: Seiem allà?
—SA: Estic suant, sort que aquí hi ha aire!
—TE: Però a tu qui t’ho ha dit, que aquest no para a totes les estacions, Sa?
—RA: No para a totes?
—SA: No, es veu que ara han posat uns ferrocarrils amb menys parades.
—RA: No ho havia sentit mai.
—SA: Ni jo. M’ho ha dit un vigilant.
—TE: Quin vigilant?
—SA: Ai, no ho sé, un, m’ha dit: si aneu a Terrassa, aquest tren triga menys, només fa tres parades.
—RA: Deu ser nou. Mira que hi vaig sovint, a Terrassa, que hi tinc la sogra. I no ho havia sentit mai.
—TE: Ni jo. I aquest vigilant…?
—SA: Ai, Te, un tio amb l’uniforme dels Ferrocarrils. Amb la pressa, no m’hi he fixat, m’ho ha dit, us he avisat i hem començat a córrer les tres.
—TE: És que…
—RA: Para, vols? Tres parades i Terrassa, punt. No té més. Què, esteu nervioses?
—SA: La Te sí, està clar.
—TE: Vés a la merda.
—RA: Va, noies, oblidem les tres parades i el vigilant, d’acord?
—TE: D’acooord…
—SA: Jo estic histèrica, però un cop allà segur que ja em passa.
—RA: La meva sogra vindrà…
—SA: Què dius!
—RA: I no ve sola, que portarà les amigues del club de lectura… totes fans teves, Te!
—TE: De debò?
—SA: Nena, a tots els teus contes hi surten iaies, t’adoren!
—TE: Te l’estàs buscant, eh.
—RA: Va, va. Abans d’arribar a la llibreria us porto a fer una birra al local del meu cunyat i així ja anem cap allà ben estupendes.
—TE: Passo de birres.
—SA: És pel que t’he dit? Era broma. Ja saps que és enveja, ja m’agradaria a mi tenir tantes fans.
—RA: Doncs deixa d’escriure coses tètriques, ves.
—SA: Avui ens les cantem a la cara, trobo, no?
—RA: No sé què em passa. M’estic fotent nerviosa.
—SA: Per la lectura?
—RA: No, és… aquest tren.
—TE: Què li passa al tren?
—RA: És que… anem soles…
—SA: Millor, més tranquil·les.
—TE: El vigilant exactament què t’ha dit?
—SA: Un altre cop? No m’ho puc creure!

«Propera parada: Sant Cugat. Próxima parada: Sant Cugat.»

—RA: Mira, ara pujarà gent i ens calmarem les tres.
—TE: Jo estic molt tranquil·la.
—SA: Mooolt.
—RA: Nenes…
—TE: Ui. Com és que no puja ningú?
—RA: Ai, doncs perquè no deuen anar ni a Rubí ni a Terrassa. No, Sa? Quines eren les altres dues parades?
—SA: No m’ho ha dit. Una és Sant Cugat, ja es veu. L’altra no ho sé.
—RA: Deu ser Rubí.
—TE: No ens miren.
—SA: Te, hòstia, que la de les coses tètriques sóc jo!
—TE: Fixa-t’hi.
—SA: Que no, això també ho faig jo. Quan espero el metro o el tren no miro enlloc, deixo descansar la vista. No-té-més.
—TE: Fixa-t’hi. No és que no ens mirin, és que no ens veuen.
—RA: I què? No engega el tren? No, si arribarem igual que si hagués parat a totes!
—TE: Fixeu-vos-hi. Els saludo. Els saludo i és com si no em veiessin!
—RA: Jo també t’ignoraria, ara, si pogués.
—SA: Para de saludar, que fas por.
—TE: De debò que ho trobeu normal? El vigilant, les tres parades, aquesta gent que sembla que no ens vegi…?
—SA: Ja hi tornes amb el vigilant?
—TE: És que… Res, és igual. Callo.
—RA: Ah, ja arrenca el tren.
—SA: Digues, Te, deixa-ho anar.
—TE: No, que us encendreu.
—RA: No ve d’aquí. Deixa-ho anar, ens encenem, ens apaguem i arribem a Terrassa dignes, va.
—SA: Va, sí.
—TE: Quan la Sa se suposa que parlava amb el vigilant, jo era al seu costat i…
—SA: Ah, així tu també l’has sentit?
—TE: No, jo no l’he sentit.
—SA: Ah.
—TE: I tampoc l’he vist.
—SA: Que vius a la parra ja ho sabem. Si el vigilant hagués estat una velleta, l’hauries vist, segur.
—TE: No facis conya. Et dic que jo era al teu costat i que no t’he vist parlar amb ningú.
—RA: Què coi dius, Te? T’ho inventes, oi? Si vols crear mal rotllo, ho estàs aconseguint.
—TE: Jo no vull res. Us dic el que he vist. Bé, el que no he vist.
—SA: I com es menja això? Eh, Te? De debò, fes-t’ho mirar.
—TE: Ja us heu encès. Ara apagueu-vos ‘i arribem a Terrassa dignes, va’.
—RA: Vés a la merda.
—SA: La senyora ja ha sembrat la paranoia i ara es fa l’ofesa. Típic de tu, Te.
—RA: Sa, t’has passat.
—TE: Fa cinc anys que em van donar l’alta. Podries deixar de mirar-me com si fos boja? No som en un relat dels teus.
—RA: De debò, això ja no sé per on agafar-ho. Oblidem-ho tot, arribem a Terrassa, unes birres i cap al recital. I de tornada a veure si ens porta algú i passem de trens.
—TE: Entesos, oblidem-ho tot. Que el vigilant només l’ha vist la Sa. Que estem soles en un tren que només fa tres parades. Que a la parada de Sant Cugat no solament no ha pujat ningú sinó que ni tan sols ens veien. Tot oblidat. Alehop! Què, Sa, com van les classes?

«Propera parada: Rubí. Próxima parada: Rubí.»

—SA: Vinga, reina, que has de saludar a tots els rubinencs, ara.
—RA: Eh, plego. Mateu-vos. Jo penso arribar a Terrassa…
—TE: I fotre’t unes birres, ja ho sabem!
—SA: No puja ningú.
—RA: Tu també? No deuen anar a Terrassa, no té més!
—TE: Entre Rubí i Terrassa, només hi ha una parada: les Fonts. Tota aquesta gent va a les Fonts?
—SA: Te… Tu creus que ens veuen?
—RA: Eh, ja n’hi ha prou! Si ho sé agafo el cotxe!
—TE: Els saludo?
—RA: Si us veiéssiu…
—SA: Nena, mira, mira, que no ens veuen!
—TE: Sa, n’hi ha un que em saluda.
—SA: On?
—TE: Allà, al costat de la màquina de les begudes.
—SA: És… És el vigilant!
—RA: On? On? A veure?
—TE: Allà, el que ens saluda i somriu. Tot de gris. No el veus?
—RA: No.
—SA: Coi, al costat de la màquina de les begudes!
—RA: Al costat de la màquina de les begudes només hi veig una tia amb cascos!
—SA: Doncs entre la tia i la màquina, Ra!
—RA: Que no el veig!
—TE: Com jo abans…
—SA: Què?
—TE: Quan tu parlaves amb el vigilant, a plaça Catalunya, jo no l’he vist…
—SA: Tot això és molt estrany, noies.
—RA: Va, que ja es tanquen les portes. En un no res som a Terrassa…
—TE: Encara saluda, i riu molt.
—SA: No el miris més. Potser no és el vigilant. Jo què sé. Em dec haver confós…
—RA: Ara m’agrades. Centrem-nos. Encara no m’heu dit quins contes llegireu. Els de la llibreria van dir que preferien que fossin còmics o pujats de to.
—TE: Els teus són tots porcs, triomfaràs!
—SA: I la sogra aplaudirà com una boja les teves porcades!
—TE: Jo n’he triat un parell de còmics i una mica surrealistes.
—RA: Que hi surtin velles, que les fans les esperen.
—SA: Doncs jo tallaré el rotllo al personal, perquè als meus contes ni s’hi riu ni s’hi folla.

«Propera parada: Terrassa. Próxima parada: Terrassa.»

—TE: Quins nervis…
—RA: Què dius, si tu ets la que ha fet més bolos de les tres!
—TE: No ho dic pels bolos. Ho dic per…
—SA: Què?
—TE: No ho sé, la gent que hi hagi a l’andana, jo què sé…
—RA: Tant si ens veuen com si no, nosaltres baixem del tren i cap al bar del meu cunyat. No hi pensis!
—SA: Doncs baixes tu primera.
—RA: Hòstia, m’heu amargat el viatge, eh.
—TE: Ja arribem.
—RA: No hi ha ni déu. Tranquil·les, ja?
—SA: No sé què dir-te!
—TE: Mentre aconseguim sortir de l’estació sense ensopegar amb cap vigilant de somriure sinistre…
—SA: Si no hi creiem, no el veurem. La Ra no l’ha vist.
—RA: Baixem o què?
—TE: Va, sí.
—SA: Jo voldré un gintònic. En sap fer el teu cunyat?
—RA: Tres gintònics i a recitar!
—TE: Jo crec que voldré una til·la.
—RA: Prou, sortim.
—SA: Mira, el vigilant.
—RA: On?
—TE: Allà, a l’escala mecànica!
—SA: No el veus?
—RA: Sí…