23.05.2022 - 21:40
|
Actualització: 23.05.2022 - 22:11
Avui fa tres mesos exactes que Rússia va començar la invasió d’Ucraïna. El 24 de febrer les imatges dels tancs russos entrant per les fronteres est, nord i sud d’Ucraïna ens van sotragar a tots.
El conflicte, en realitat, ja venia de lluny, car Rússia havia envaït Crimea el 2014 i mantenia també d’ençà d’aquell any una guerra interposada per les repúbliques autoproclamades de Lugansk i Donetsk. Però, evidentment, la perspectiva de l’ocupació completa del país, d’una guerra total, i encara més la negació de l’existència d’Ucraïna que Vladímir Putin va fer en un primer moment, van elevar l’alarma del món –i particularment d’Europa– al màxim.
Rússia intentava una operació curta, d’un màxim tres dies o cinc, que servís per a incorporar el Donbass, per a crear un pont terrestre amb Crimea i per a deposar el govern ucraïnès i instal·lar un govern titella a Kíiv. Però va fracassar. En aquests tres mesos la imatge de l’exèrcit rus s’ha degradat enormement en vista de la poca professionalitat i la incompetència manifesta de les seues tropes. En bona part, per això la guerra d’Ucraïna, que sobre el paper era extremadament desigual en favor de Rússia, no ha estat ràpida i més aviat va pel camí de durar molts mesos, si no anys. Avui no hi ha cap al·licient en cap dels contendents per a signar una pau que puga frenar el conflicte i no es veu que ni l’un ni l’altre puguen guanyar-la.
De manera que ens haurem d’acostumar a conviure-hi. Però, dit això, també hauríem d’estar atents als efectes colossals que aquest conflicte tindrà a Europa i al món, alguns dels quals ja ben visibles avui.
La resurrecció de l’OTAN i l’adhesió de Finlàndia i Suècia són, per exemple, un primer indici –amb una immensa transcendència històrica– d’un gran canvi que Europa ha de pair com més aviat millor. I per a definir-lo i emmarcar-lo m’agradaria apuntar alguns detalls que considere clau i que crec que esdevindran grans debats centrals al món els mesos vinents.
1. Aquesta guerra torna a impulsar una divisió brutal d’Europa en dos blocs. Tres dècades després de la caiguda del Mur de Berlín, els europeus ens tornem a trobar encaixats en dos bàndols irreconciliables i enemics. És cert que, ara per ara, Rússia ha quedat molt arraconada, només amb el suport de Bielorússia, el Casaquistan i d’alguna manera Armènia. Això no és, per tant, aquella Europa posterior a la Segona Guerra Mundial, amb aquell teló d’acer que corria de Stettin a Trieste, de la Bàltica a l’Adriàtica, i que partia el continent d’una manera gairebé simètrica. Però no podem passar per alt que hi ha països com Hongria que, si bé han fet un pas arrere en les relacions amb Moscou perquè en aquests moments és molt difícil de defensar el Kremlin, en el fons es troben més còmodes en aquell costat que no en aquest.
2. Alhora, la violació de la sobirania d’Ucraïna posa fi de manera definitiva a l’ordre mundial nascut de la caiguda del Mur de Berlín. Si en aquell moment els Estats Units van esdevenir una hiperpotència dominadora absoluta de l’escena mundial, ja fa vint anys que Rússia i la Xina, sobretot, qüestionen aquest lideratge únic en múltiples terrenys i amb molta eficàcia. L’atac a Ucraïna reforça la col·laboració entre Rússia i la Xina que va començar el 2012 amb la famosa “mirada cap a l’est” moscovita. I, segons com es consolide aquesta aliança, ens podem trobar aviat amb una nova guerra freda de conseqüències impredictibles per a una Europa que avui depèn absolutament, i irresponsablement, de les manufactures xineses i també en bona part del petroli i el gas russos. I així mateix, segurament, hi haurà un combat ideològic en què un nou autoritarisme posarà en dubte l’eficàcia de les democràcies occidentals, molt degradades i criticades.
3. Europa té, per tant, un gran envit, potser el més gran d’ençà de l’ascens del nazisme a Alemanya: definir quina mena de potència vol ser. Durant moltes dècades, ha confiat en el múscul militar americà i ara ha de decidir què fa per ella mateixa. Europa ha construït una Unió Europea que és un gran poder econòmic, però que a la vegada té uns peus de fang polítics i una incidència militar al món nul·la. Per això, capitanejada per França i Alemanya, sobretot, haurà de decidir si la resposta a l’atac rus és més solidaritat europea i més defensa pròpia o si la Unió Europea, tal com la coneixem avui, es va desfent a poc a poc. I allò que decidesquen serà important no sols en termes polítics, sinó també en termes socials i econòmics. Si Europa sent l’obligació d’avançar federalment per a fer front a Rússia, les prioritats sobre on cal invertir els diners canviaran, com ja es va veient amb les sancions econòmiques, i la vida de la majoria de la població es complicarà encara més. Dissortadament, una nova cursa armamentística sembla imparable.
4. Els Estats Units, per una altra banda, hauran de repensar el seu tomb cap a Àsia, en una maniobra que els desgastarà de manera evident. La Xina –i no Rússia– és el poder emergent al món, però com més recursos haja de destinar Washington a contenir Moscou, més camí tindrà Pequín per córrer. Una perspectiva que no agrada gens ni mica a països com ara Corea del Sud, el Japó i Taiwan. Els Estats Units, a més, van perdent credibilitat com a superpotència a tot el món. I la retirada de l’Afganistan o l’entrada al Sahel de la Xina i Rússia fan malfiar que siguen capaços de mantenir el seu ordre al món.
i 5. I si això és així la inestabilitat crearà més inestabilitat a tot arreu. I podem esperar l’exacerbació de tota mena de conflictes que fins ara han discorregut com a conflictes locals sense incidència planetària, però que, tal com va passar durant la guerra freda, podrien esdevenir en qualsevol moment batalles mundials. És una possibilitat evident en casos com els de l’Alt Karabakh, Taiwan, Somalilàndia i Xipre del Nord, però cal que tinguem en compte que pot arribar a passar amb qualsevol situació de conflicte actiu al món. Incloent-hi, per tant, el conflicte en curs entre Catalunya i Espanya.
PS1. Avui continuen les visites guiades amb subscriptors de VilaWeb a l’exposició “Revolució VilaWeb“, al Palau Robert. N’hem fetes d’ençà que s’inaugurà, dijous passat. Ara farem una aturada d’un parell de setmanes i després hi tornarem. Fins a final de setembre, us anirem anunciant hores i dies de visites, perquè el màxim nombre possible de subscriptors pugueu participar-hi.
PS2. I demà, dimecres, els subscriptors de VilaWeb podran participar també en un debat amb Clara Ponsatí, per videoconferència, al CCCB de Barcelona, o bé seguint l’acte en vídeo. Com sempre, els subscriptors podeu enviar les preguntes per correu a director@vilaweb.cat i procuraré transmetre’n tantes com siga possible.
Si encara no sou subscriptors de VilaWeb, penseu que us necessitem per a fer aquest diari i per a fer-lo cada dia més potent i important. Si podeu, feu-vos-en en aquesta pàgina.
