Com Espanya ha neutralitzat el Catalangate en tres mesos?

La revelació del Catalangate, el 18 d’abril, va tenir una dimensió mundial. Perquè l’extensa investigació feta durant més d’un any i mig pel laboratori Citizen Lab, de la Universitat de Toronto, va tenir ressò en un reportatge molt ampli de la prestigiosa revista The New Yorker titulat “Com les democràcies espien els seus ciutadans”. Era el cas més gran documentat d’espionatge amb Pegasus contra un grup de persones a tot el món, amb seixanta-cinc afectats. L’onada d’indignació política que va desfermar, principalment entre els dirigents polítics i socials independentistes, va anar acompanyada d’exigències d’explicacions i l’anunci d’accions polítiques i judicials de tota mena. Però tres mesos després la via judicial és encallada; el govern espanyol s’ha estalviat la comissió d’investigació al congrés que li exigien els partits independentistes, Pedro Sánchez ha aconseguit la fotografia amb Pere Aragonès a la Moncloa de la represa del diàleg; el president espanyol es presenta ara com a víctima de l’espionatge amb Pegasus per un suposat cas en mans del CNI que no ha estat corroborat per Citizen Lab, i les pressions a Brussel·les han diluït l’exigència de responsabilitats a l’estat espanyol.

És ací, en l’àmbit internacional, on es veuen més clarament els efectes de la pressió espanyola, tant al Parlament Europeu com a la Comissió. A l’eurocambra, la comissió d’investigació parlamentària, que va engegar just l’endemà de la publicació de l’escàndol d’espionatge contra independentistes catalans (inclosos els cinc eurodiputats de Junts i d’ERC), va avançant i ja ha començat, a Israel, la primera missió d’investigació. Es tracta d’esclarir els escàndols d’espionatge a polítics, periodistes i activistes denunciats i comprovats en diversos estats de la UE. D’entrada, els membres de la comissió demanaran informació a l’empresa NSO, propietària de Pegasus i amb seu a Israel. I després, fins a l’octubre, hi haurà missions a Polònia i a Hongria, però no pas a l’estat espanyol, per més que la dimensió del Catalangate sigui més gran que no els casos d’aquests dos països.

Segons el diari Politico, un dels més influents a Brussel·les, dins la comissió d’investigació hi ha hagut pressions perquè no es fes aquesta missió a Espanya, que de primer sí que s’havia previst. Hi havia preocupació per la situació d’un dels eurodiputats membres de la comissió, l’espanyol Juan Ignacio Zoido, del PP, pel paper que va tenir com a ministre d’Interior espanyol durant l’1-O. Tant el president Carles Puigdemont com Diana Riba en són membres, d’aquesta comissió d’investigació, i veuen precisament anòmala que Zoido també en formi part. Segons Politico, les dues principals famílies polítiques del Parlament Europeu, el Partit Popular Europeu i els Socialistes i Demòcrates, són els artífexs del blocatge perquè no s’investigui l’estat espanyol.

Aquests grups s’han esforçat, sense dissimular pas gaire, per impedir que el nom d’Espanya acabés al mateix nivell, o pitjor, que el de Polònia i el d’Hongria. S’ha anat imposant la doble vara de mesurar, tant a l’eurocambra com a la Comissió Europea, que la setmana passada va publicar l’informe anual sobre l’estat de dret en tots els membres de la Unió amb referències específiques als escàndols d’espionatge amb Pegasus. Però només tenia un tractament d’escàndol allò que va succeir i que es va denunciar a Polònia i a Hongria sobre espionatge a dissidents polítics, i el capítol dedicat a l’espionatge a l’estat espanyol era tractat mínimament: s’esquivava el Catalangate, s’eludia el president de la Generalitat (una de les víctimes d’aquest espionatge) i es posava l’accent en el presumpte espionatge al president del govern espanyol, Pedro Sánchez.

Les accions de la Moncloa per a apagar la crisi de la revelació de l’espionatge amb Pegasus i capitalitzar-la en benefici propi han estat ben clares. Al cap de quinze dies de la publicació del Catalangate, el govern espanyol va anunciar sorprenentment que el president, Pedro Sánchez, i la ministra de Defensa, Margarita Robles, també havien estat objectius del programari espia, un any enrere. Van dir que ho havia comprovat un organisme dependent del CNI, que els havia analitzat els mòbils. Però encara no hi ha hagut cap peritatge ni cap comprovació d’aquesta denúncia per cap organisme internacional independent i de prestigi, com ara Citizen Lab o el laboratori especialitzat d’Amnistia Internacional. Ningú més que no siguin organismes oficials espanyols no l’ha vist, aquest mòbil.

La maniobra va ajudar el govern espanyol a desviar el focus d’atenció i a capgirar la situació, tot passant de ser presentat com el responsable i el sospitós d’un dels casos d’espionatge en massa més greus a tot el món a ser vist com una víctima d’aquest programari maligne. El debat sobre qui va voler espiar Sánchez i Robles, si fou el Marroc o responsables d’organismes estatals més o menys descontrolats, va anar tapant la qüestió principal: qui va perpetrar l’espionatge contra tants dirigents polítics independentistes, contra membres de la societat civil i els seus entorns familiars, durant tants anys i de manera il·legal? I quina responsabilitat hi té l’actual govern de Pedro Sánchez?

La maquinària judicial espanyola també es va engegar de seguida, quan l’advocacia de l’estat va presentar a l’Audiència espanyola una querella pel suposat espionatge a Sánchez. I la celeritat del jutge José Luis Calama a l’hora de practicar diligències i cridar testimonis a declarar ha contrastat amb les dificultats i la lentitud de les víctimes del Catalangate per a presentar les querelles contra l’espionatge de què han estat víctimes. L’estratègia jurídica que van anunciar tots, amb accions diverses a jurisdiccions tant de l’estat espanyol com d’estats europeus, s’ha encallat. La intenció d’una bona part dels afectats d’acumular les denúncies al jutjat 32 de Barcelona, que ja tenia a les mans de feia gairebé dos anys les denúncies de Roger Torrent i de Pasqual Maragall, no ha reeixit. Les causes s’han dividit en quatre jutjats diferents, i les denúncies contra organismes espanyols i contra l’empresa NSO de moment no han prosperat.

I això que l’ex-directora del CNI Paz Esteban va reconèixer en la comissió de secrets oficials del congrés espanyol que havien espiat divuit dels seixanta-cinc afectats pel Catalangate, i que ho havien fet amb autorització del jutge del Suprem que se n’encarrega, Pablo Lucas. Lucas va arribar a autoritzar punxades telefòniques a Gonzalo Boye mentre, com a jutge de la sala contenciosa administrativa del Suprem, denegava els recursos de l’advocat en les causes de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Boye finalment va poder forçar la retirada de Lucas d’aquestes causes, però la seva denúncia en un jutjat de Madrid per l’espionatge de què va ser víctima tampoc no avança com ell voldria, perquè la jutgessa no vol investigar NSO i, a més, ha demanat a Boye que lliuri els mòbils a la policia perquè els puguin examinar.

L’únic gest polític que ha tingut el govern espanyol pel Catalangate ha estat la destitució de Paz Esteban, que els partits independentistes consideren insuficient. Però, malgrat la dimensió de l’escàndol i la manca de mesures per a aclarir l’espionatge i per a depurar responsabilitats a un més alt nivell, Sánchez ha convençut el govern i el president Aragonès que no els espiaran més i que prendrà mesures per a “desjudicialitzar la política” en el conflicte català. Tres mesos després del Catalangate, Sánchez somriu.