09.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 10.11.2024 - 09:22
València ha dictat sentència. Desenes de milers de ciutadans van col·lapsar ahir el centre del cap i casal com feia dècades que no s’havia vist: “Des del 1977 que no es veia, açò”, em va dir una d’aquelles persones que han aguantat en silenci el país tots aquests anys quan ens vam trobar davant la porta principal del Palau. El riu de gent desbordava a aquella hora cap previsió que ningú pogués haver fet i tots els carrers del centre eren plens de valencians de tota classe i condició, de totes les ideologies i banderes, que no solament reclamaven la dimissió immediata de Carlos Mazón, sinó que el titllaven d’assassí i l’enviaven, com si fos un tribunal popular, a Picassent –la presó valenciana que tants il·lustres hostes del PP ja ha guardat a les seues cel·les.
És molt difícil de descriure què es va viure ahir a València, en una nit que romandrà sens dubte a la història. Però en aquest editorial m’agradaria destacar-ne tres coses.
Primera: cal protestar. Sempre, sempre, sempre
Quan les entitats convocants de la manifestació van decidir de fer una crida a la protesta hi va haver gent que s’hi va oposar. Amb consideracions com ara que seria irrespectuós cap a les víctimes. O que encara no era l’hora.
Ja s’ha vist si era l’hora o no. La resposta en massa i multitudinària de la població va donar la raó a Anna Oliver, la presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, que en una entrevista a VilaWeb, en què parlava en nom dels convocants, deia que tan sols volien ser la veu de la gent, l’altaveu de les víctimes i de la indignació social.
I la pura veritat és que si no s’hagués convocat aquesta manifestació, els valencians, a més de tot això que ja hem passat, hauríem restat muts. Gràcies, per tant, a totes les organitzacions de la societat civil, les més de seixanta entitats convocants, per ser la veu del poble i l’altaveu de les víctimes.
Segona: la societat civil ha hagut de prendre la iniciativa, una vegada més
Res no serà mai comparable a això que ha fet Carlos Mazón. Per això mateix serà molt difícil que cap polític puga recollir tant d’odi –un odi just i legítim– com el que es va expressar ahir als carrers de la capital. No és solament que haja de dimitir. Ha de ser processat judicialment. I tot i saber que serà molt difícil de condemnar-lo, la manifestació d’ahir, si més no, va servir per a deixar clar que aquesta era la voluntat, el desig, de la ciutadania.
La qüestió, però, i una vegada més, és que aquesta radicalitat tan necessària l’ha haguda de canalitzar la societat civil, perquè els partits polítics han optat per una prudència incomprensible.
I ho han fet –amb les excepcions que calga remarcar– dels partits més grans als més petits. Què caram fa el PSOE valencià ordenant a la policia espanyola de carregar contra els manifestants?, o què fa anunciant que li aprovarà el pressupost al criminal de Mazón? (Ja sé que ho fa a les ordres de Sánchez per mirar si així li aproven el seu, però no tenen vergonya de ser tan sucursalistes ni enmig d’aquesta tragèdia enorme?) O què fa l’organització local d’Esquerra Republicana (ERPV) emetent un comunicat contra la manifestació i dient que no, que no tocava anar-hi, que el que tocava ara era fer (ells) mocions al senat espanyol? Que no recorden que el carrer i la ciutadania, i no les moquetes dels palaus, són la font de tot?
Tercera: el poble existeix
Mazón va provar a l’últim minut de desarticular la manifestació amb el recurs tan vell com inútil del catalanisme. Que si la convocaven independentistes i coses per l’estil, que valen per a esplaiar-se en tertúlies mediàtiques o en columnes cavernícoles, però que el poble va decidir de menystenir per complet.
I, així, a València, s’hi van poder veure senyeres, senyeres amb blau, estelades i fins i tot algunes anacròniques banderes espanyoles, juntes i compartint la indignació solidària del carrer. Estranyant-se de la complicitat a voltes, com mirant-se de reüll, però unides en un objectiu fonamental: fer fora Mazón.
No cal fer-se moltes il·lusions al respecte, és clar, però ahir entre els manifestants devia haver-hi fins i tot molts votants del PP –solament calia parar l’orella per comprovar-ho. Això no vol dir que canvie res demà mateix, però és un camí que s’obri després de tantes dècades de manipulació informativa i de terrorisme intel·lectual. La vella tàctica de dividir-nos, als valencians, aquesta vegada ja no els ha servit. I això, potser, és la notícia principal d’aquesta nit per a la història del País Valencià.
