Tres inferns a Madrid

La setmana passada vam escriure ‘La increïble història dels sis de Madrid’, que explica la repressió viscuda per sis madrilenys solidaris amb el procés català. Sis madrilenys a qui ara demanen anys de presó. Més detalls, ací. El cas és tan al·lucinant que la peça va tenir repercussió i molta gent va donar diners per ajudar-los a pagar la defensa. I també va haver-hi periodistes de TV3, premsa d’Òmnium i més gent que em van demanar el contacte dels nois per poder-los entrevistar, com havia fet jo per telèfon. Resposta d’un dels nois: ‘Mira, nosaltres tenim feines precàries. I ens estimem més de no donar la cara a la televisió, ni ser gaire mediàtics, ni gaires fotos tampoc. Preferim que, tot això, ho porti el nostre advocat directament, que ell sí que donarà la cara quan l’agenda li ho permeti. Per qüestions de seguretat, nosaltres preferim no fer-nos mediàtics. La nostra posició amb Catalunya ens portaria problemes a la feina. Potser més endavant. Ara, ens estimem més d’explicar el cas sense fer-nos famosos. Per seguretat.’

Aquest és l’infern número 1. Passem a l’infern número 2, protagonitzat per Joan Tardà, que durant 15 anys ha estat diputat d’ERC al Congrés dels Diputats de Madrid. Divendres el vaig entrevistar per a parlar de política. I una de les respostes de Joan Tardà a l’entrevista em va deixar veient visions. Pot semblar una anècdota, i segurament d’entrada era la pregunta menys política de totes. Doncs la seva resposta és la que explica com cap altra la política del moment. Jo només li demanava quines llibreries de Madrid em podia recomanar de la capital d’Espanya, ell que hi ha viscut quinze anys. I Tardà em va respondre això: ‘No us puc ajudar. Conec la llibreria Malatesta, perquè hi fem actes. Però a Madrid nosaltres hem fet vida molt discreta. Per raons de seguretat hem hagut d’acostumar-nos, com a mínim jo, a fer una vida de l’hotel a la feina. He tingut molts maldecaps a Madrid, sí. Però això és el pa de cada dia. T’insulten. No he anat amb escorta, però més d’un cop companys del partit m’han hagut de venir a ajudar. Durant l’època de l’estatut, i del ‘mori el borbó’, no era fàcil de caminar pel carrer.’

Veient visions, vaig insistir, ‘Anar tot sol a una llibreria, no ho podíeu fer?’ ‘No. No ho he fet mai per evitar maldecaps. I tampoc no he anat amb metro, per desgràcia.’

L’infern número dos és aquest: viure 15 anys en una ciutat, i no agafar mai el metro. Viure quinze anys a Madrid, i no poder anar tot sol a una llibreria. Parlem de Joan Tardà, professor de secundària de formació, que em va explicar que té dos fills: una noia que treballa en una editorial i un noi que estudia periodisme. Visitar llibres, i llibreries, deu ser la cosa més natural de fer, en aquesta família. Doncs no ha pogut fer-ho, pels mateixos motius que un dels sis de Madrid. Per seguretat.

Pere Martí, periodista que fa dècades que es coneix la classe política d’aquest país per davant, per darrere i pel costat, em va dir això: ‘A Madrid jo havia acompanyat Tardà, Puigcercós i companyia a l’únic bar que podien visitar còmodament. Hi anaven ells i els abertzales. Sobretot s’entaforaven en aquell bar. Tots allà dins, benvinguts. Fora del bar, no es trobaven tan còmodes, la veritat.’

Infern número tres. Parla un advocat madrileny: ‘He llegit el teu article dels sis de Madrid. Tinc un cas semblant. I encara més bèstia. Però m’has de donar temps. Tenen molta por de fer circular el seu cas. Repercussions, no en volen cap. Viuen a Madrid i tenen por que els passi res si circula gaire la cosa.’

En quin món vivim, família. En quin món vivim que no expliquem. Són inferns sense foc. Poc vistents. I ben reals.