Tres hores (més) amb Bruce Springsteen

Els seguidors de Bruce Springsteen som uns pesats i ho sabem. Ens assemblem a aquests creients que han vist la llum i volen de totes passades que els altres també la vegin. Només ens falta l’hàbit de missioner per a sortir al carrer i predicar la bona nova: Bruce Springsteen torna a Barcelona, dos concerts a l’Estadi Olímpic, sobretot no us els deixeu perdre! També en privat, amb la família o els companys de feina: de veritat no l’has sentit mai en directe? Hi has d’anar. Les entrades són cares, però val molt la pena. És un paio superautèntic i ho dóna tot a sobre l’escenari! En fi, som així i no ens canviareu.

Dijous passat, mentre pelegrinava cap a Montjuïc, ja vaig tenir la primera sensació agradable. Riuades de gent confluint a la plaça d’Espanya de Barcelona, de totes les edats, famílies senceres, tothom abillat amb samarretes per a l’ocasió, converses desitjant la derrota de la selecció espanyola que jugava aquella nit… Només faltava que algú comencés a cantar allò dels carrers seran sempre nostres per recuperar l’emoció de temps recents. Però no, a tot estirar vaig sentir uns joves no tan joves que escalfaven motors tot cantant “Born in the USA”.

Els accessos a l’Estadi Olímpic sempre són caòtics i sembla que no hi ha ningú que consideri que val la pena de senyalitzar-los com cal. Una hora abans de començar les diverses cues per a entrar avancen a bon ritme. Un guàrdia de seguretat convenç una senyora que ha aprofitat la vinguda a Barcelona per comprar una ampolla de perfum que la porti a la consigna en lloc de llençar-la. Però entrar-la no la pot entrar. Es veuen (i se senten) uns quants estrangers i un grup de gent porta unes samarretes amb el nom de les tres ciutats de la ronda que han triat per veure el cantant: Barcelona, Marsella i Gotemburg.

Tocades les nou, Bruce Springsteen surt a l’escenari d’aquesta ciutat que l’estima tant i que pel que sembla ell també aprecia una mica més que la resta. Va molt elegant, amb una camisa blanca de màniga llarga, armilla fosca i corbata. Tres vegades pregunta en català “Barcelona, com esteu?” i després arrenquen les notes de “Lonesome Day”. La mítica E Street Band la formen en aquesta ocasió disset músics, que se situen vuit a cada banda i el bateria Max Weinberg al mig, darrere seu. El so és extraordinari i les tres pantalles gegants tenen tan bona qualitat d’imatge que a vegades et fa dubtar si el personatge real és l’un o l’altre.

La festa ha començat i s’allargarà més de tres hores, en què Springsteen i els seus músics encadenaran un total de trenta-dues cançons gairebé sense interrupcions. Durant aquestes tres hores es tornarà a crear aquest sentiment màgic de comunió entre els 58.000 espectadors i el músic que ens converteix en una barreja d’éssers que es consideren afortunats de poder-ho viure i membres d’una secta que creuen que han de convèncer els descreguts, com explicava al principi. La gent és feliç i ho vol fer saber. Les xarxes socials són l’espai ideal per a abocar aquesta felicitat i durant uns quants dies s’ompliran de vídeos i mostres d’amor incondicional, acompanyades del nombre de vegades que s’ha participat de l’experiència.

Un dels secrets de Springsteen és justament la llargada dels seus concerts. Quan la majoria d’artistes mortals ja enfilen la recta final, al cap d’una hora i mitja, ell és just a la meitat, ha emocionat tothom amb “The River” i es pot permetre d’entrar en una fase més calmada i introspectiva amb “Last Man Standing”, després d’explicar-nos que a setanta-quatre anys ell és l’únic que resta dempeus dels amics que de joves somniaven que conqueririen el món a cop de guitarra i bateria i fer-nos un sermó sobre el sentit de la vida. I després dels primers noranta minuts de concert, el cansament (del públic, és clar) es comença a barrejar amb l’estat d’eufòria col·lectiva fins a esdevenir catarsi.

Les cançons van passant i et preguntes com pot ser que totes siguin bones i totes et toquin una fibra o interior o altra i t’emocionin. “Backstreets”, “Because The Night”, “I’m on Fire”, “She’s The One”, “Wrecking Ball”, “The Rising”, “Badlands”, “Thunder Road”, “Born in the USA”, “Born to Run”… no són una tria, són una mostra de les cançons que van sonar l’una rere l’altra durant la segona part del concert. Ell, pletòric de veu i de moviments, fent-nos creure que s’ho passa tan bé o més que nosaltres. I penses que potser un altre dels seus secrets és que efectivament és feliç mentre ens fa feliços.

El concert s’acaba, com sempre fa en aquesta ronda, amb ell sol cantant “I’ll See You in My Dreams”. Punt final. S’acaba el somni d’una nit d’estiu amb la promesa que ens tornarem a veure. Una nit preciosa i us estimem són dues de les frases en català que Springsteen ha adreçat al públic durant el concert. La declaració d’amor era el text d’una samarreta que duien centenars de seguidors de les primeres fileres que havia repartit el seu club de fans. Us estimem, escrit amb la seva lletra, aprofitant el text que duia preparat i que una càmera de fotos havia captat en un dels seus concerts anteriors. T’estimem, Bruce Springsteen, i t’esperem amb els braços oberts per a quan decideixis de tornar a venir.