29.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 29.10.2023 - 21:42
Tinc la intuïció que comença a girar el vent. Aquest cap de setmana han passat moltes coses, com ara que Pedro Sánchez s’ha ficat a la gola del llop tot sol, i ha deixat al descobert uns nervis que tenia controlats fins ara –ja en parlarem un altre dia…
En aquest context ha pesat molt i ha estat molt positiu el retorn de l’exili de Josep Miquel Arenas, fet amb la dignitat i la llibertat amb què ho ha fet. Un retorn que ajuda a adonar-se que potser sí que s’acaba el temps de la renúncia i de dir amén a tot i es va obrint pas novament a l’audàcia.
Valtònyc ens ha fet molt feliços –començant per mi mateix, però crec que avui és un dia que podria parlar sense por i dir-ho en nom de tots els subscriptors i lectors de VilaWeb. Però sobretot ens ha tornat a demostrar –com vaig escriure en aquest editorial del 2018– que “és un exemple de la millor mena de gent que té el nostre país”. I avui ensume que el fet que el país el reconega tan clarament i d’una manera tan unànime com ho ha fet aquest cap de setmana també és un símptoma. Tremendament positiu.
Perquè vull dir que la biografia de Josep Miquel Arenas, tot i la seua joventut, ja és una gran lliçó de vida per a tots. Ho dic per moltes coses i molt diverses, però m’agradaria destacar-ne sobretot tres. Les que més m’impressionen.
La primera lliçó és prèvia a la política i més important que la política: la forma com ha estat capaç de créixer com a persona. Com ha sabut aprofitar una situació difícil i no volguda, l’exili, per a convertir-se en el referent de tants que és avui. De tots els punts de vista. El personal i el professional inclosos, que no són cosa menor. Ningú no li ha regalat res aquests gairebé sis anys. L’ha ajudat molta gent, sí. Però ha estat ell el motor de la seua transformació. Ha après molt. Ha viscut molt. Ha entès molt. Ha treballat moltíssim. I sobretot no s’ha deixat abatre ni per un segon i ha sabut traure al cos i al cap tota la força que necessitava per a anar endavant. No era fàcil i ho ha fet.
A l’exili se n’hi anà un xiquet que pràcticament no havia tingut temps ni d’entendre per què el perseguien amb tanta ferocitat. I ara ha tornat fet un autèntic líder, gran, enorme, amb el cap clar, amb les idees treballades. Amb una consciència perfectament clara de qui és l’enemic a qui ens enfrontem i què cal fer per derrotar-lo. Us recomane molt que escolteu el seu discurs a Sineu. Quines paraules tan ben triades. Quin encadenament tan clar de conclusions. Quin missatge tan ben traçat. Quina consigna tan necessària: no sigueu indiferents. Quina constatació més cristal·lina: “La solidaritat és la millor arma contra el poder.”
Passe a la segona gran lliçó. En un país com el nostre, tan malalt de capelletes i maniobres de saló, en un país ofegat per l’estètica, partidista fins a l’absurd i partidari de la baralla amb el veí per la ximpleria més absurda, Valtònyc ha sabut estar sempre al lloc que tocava. És veritat que ha parat els peus a qui n’ha volgut abusar, però fins i tot això ho ha fet sempre tenint cura de no deixar terra cremada enrere. I per damunt de tot ha donat exemple de com es pot tenir una gran visió col·lectiva –basada en els interessos i la necessitat de tots, del poble, de la societat, dels ciutadans– sense que això implique renunciar a les pròpies idees ni una sola vegada o, encara menys, exigir al company de lluita que renuncie a les seues.
Quan acabem guanyant del tot, aquest país oblidarà –he vist que passa a tot arreu i ha passat sempre– les rancúnies, les misèries personals, les enveges malaltisses, els càlculs intencionats i tot això que ha estat la pitjor cara del procés i del partidisme, aquesta xacra humana que ens ha fet malgastar tants anys. Serà bo de perdre de vista tanta indigència i immoralitat.
Però, per a construir el país nou que anhelem, pocs exemples hi haurà tan bons com l’actitud de Josep Miquel Arenas i la manera com ell i el president Puigdemont i la resta dels exiliats han sabut treballar plegats, han sabut construir un espai comú. Sempre en positiu, venint com vénen d’una distància tan gran en tots els terrenys i pensant com pensen tan diferentment en moltes coses. Saber identificar què és substancial i què és accessori sembla una cosa que no siga mai a l’abast dels catalans, però ells ho han sabut fer i caldrà aprendre’n, doncs.
I la tercera lliçó. Josep Miquel Arenas és un català de Mallorca i crec que va essent hora que la gent del Principat faça un tomb també en aquesta qüestió i deixe de mirar-s’ho com si fos una anècdota. Perquè la història de l’alliberament ja no es podrà escriure sense les aportacions dels qui som catalans i no som de la comunitat autònoma que Espanya diu que és Catalunya.
Com ell mateix ha explicat en públic, em va demanar que l’acompanyàs en un tram de la cursa de relleus que el va baixar de Brussel·les a Sineu. I vaig tenir el gran honor de rebre’l a la Porta dels Països Catalans a Salses, on arribava de bracet del conseller Puig, i baixar-lo després, travessant la ratlla administrativa que intenta de separar de fa segles la nostra nació.
Ho dic, doncs, com a testimoni personal: el vaig veure passar la frontera de la nació, entrant al Rosselló, i després vam passar junts la dels dos estats. I ell es va emocionar quan entrava en terra catalana i es va prendre com un tràmit entrar a això que oficialment encara és Espanya. Evidentment, Mallorca i Sineu han estat punt i a part. No podia ser altrament. Josep és un mallorquí de cap a peus, feliç de ser-ho i orgullós de ser-ho. Però també en això no s’equivoca mai: la paraula “casa” la va pronunciar a Salses, i ho va fer sabent ben bé què deia i amb tota la sinceritat i humanitat que li cabia en aquest seu gran cos.
El procés independentista es va accelerar quan els votants de CiU i el PSC se’n van tornar. I probablement un dels defectes més grans d’aquest canvi fantàstic va ser que amb ells van arrossegar la idea, aliena fins aleshores a l’independentisme, que la Catalunya autonòmica és tota la Catalunya existent.
Valtònyc és la prova, una entre tantes però especialment poderosa avui, que això no és així. I aquesta és una altra lliçó, que ho hauria de ser especialment per a aquells que sovint ens miren a la resta dels Països Catalans amb condescendència, com perdonant-nos la vida, presumptuosament. Tots som uns.
Benvingut a casa, Josep. I gràcies per tot.
PS1. Aquests dies fem un gran esforç per explicar-vos el conflicte entre Israel i Palestina a partir de tants angles com és possible. En aquesta Pissarreta d’avui en trie un que pot resultar xocant, però que és molt important. És la història dels dos fills d’Abraham, una tradició mil·lenària que encara ressona i que té bona part de culpa a l’hora d’explicar com és que hi ha tanta violència i agressivitat entre ells. Crec que us sorprendrà.
PS2. Xavier Montanyà ens explica avui en la seua secció de cada dilluns que els més grans milionaris, sobretot dels Estats Units, fantasiegen obertament amb la idea de sobreviure a una catàstrofe general de la humanitat preparant estratègies escapistes i maneres de continuar vius. Fa feredat.
PS3. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
