L’extrema dreta aspira a sumar França als tres estats europeus on ja forma part del govern

En el mapa electoral europeu de l’extrema dreta podem diferenciar entre les formacions que mantenen un discurs tradicional o de caràcter feixista, com seria el cas d’Alba Daurada a Grècia i del diputat polonès Janusz Korwin-Mikke (que fa dos mesos va desfermar un escàndol quan va dir que les dones haurien de guanyar menys diners perquè són ‘més dèbils, més petites i menys intel·ligents’), i aquelles formacions que han modernitzat el discurs. Un nou discurs que els ha permès de tenir més suport i arribar, en alguns comicis, a ser primera força i, fins i tot, a participar en alguns governs.

Després de la victòria de Trump, la francesa Marine Le Pen, l’holandès Geert Wilders i l’alemanya Frauke Petry es van reunir per fer una aliança a la qual van anomenar ‘primavera patriòtica’. Aquests partits formen part de l’eurogrup Europa de les Nacions i les Llibertats, en què també hi ha la Lliga Nord d’Itàlia o el Partit de la Llibertat d’Àustria; un partit que, amb el 46% dels vots, va estar a punt d’assolir la presidència de l’estat. Cal sumar, a la nova extrema dreta, també el grup l’Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa, on hi ha els britànics UKIP –també primera força a les eleccions europees al el seu país–, el Partit Popular Danès i el Partit dels Finesos.

Actualment, tant a Dinamarca com a Noruega i Eslovàquia, aquests partits formen part del govern estatal. En aquests països i en la majoria d’estats nòrdics, les formacions d’extrema dreta hisón presents des de fa dècades, però la crisi econòmica i de sistema i l’arribada d’immigrants ha afavorit que tinguin un creixement espectacular. No per això són menys radicals en el seu discurs. A Finlàndia, el partit d’extrema dreta defensava que es fessin classes d’orgull nacional i que el suec deixés de ser llengua oficial, mentre que els Demòcrates Suecs s’han mostrat contrari als drets del poble sami i dels jueus, i a Dinamarca, s’ha acusat el Partit Popular Danès d’encobrir organitzacions neonazis.

Si hi ha una cosa en la qual totes les formacions coincideixen és en l’oposició a la immigració d’origen musulmà. El 2011, un 51% dels votants del Partit dels Finlandesos considerava que ‘gent de certes races són inadequades per a viure en una societat moderna’. Cal destacar que aquest discurs ha traspassat la barrera ideològica de l’extrema dreta i hi ha alguns governs europeus, com els d’Hongria o Polònia, que, tot i no considerar-se d’extrema dreta, tenen un discurs que voreja la xenofòbia i radicalment contrari a la immigració.

L’extrema dreta a Alemanya, Alternativa per Alemanya (AfD), és un partit molt més recent, amb grans divisions dins la formació però que segurament aconseguirà per primer vegada diputats en les eleccions d’aquest estiu. Les enquestes li donen un 11% dels vots, encara que fa uns mesos estava prop del 15% i hauria assolit la tercera plaça a costa, sobretot, dels votants de Merkel contraris a la política migratòria de la cancellera.

Un cas ben especial és el de l’estat espanyol, on no hi ha cap formació important definida com a extrema dreta. Els petits partits ultres no han modernitzat el discurs ni han convergit en cap plataforma viable, però és evident que el discurs d’extrema dreta existeix i vota majoritàriament el Partit Popular.