Tres estampes castisses

M’encanta l’adjectiu castís/issa. Una padrina de la plaça del Raspall, a Gràcia, el fa servir com a vocatiu: ‘Ep, castís, què dius de bo?’ Abans que me li pengin la llufa de castellanisme (que avui va molt barat, això. Encara no t’has girat i pam!, ja la tens), m’afanyo a fer-lo servir de títol, ni que sigui a ídem pòstum. Heus-les aquí.

Fa unes quantes setmanes (esperits sensibles, tapeu-vos els ulls):

Camp del Barça. Lliga de Campions. Seguint les indicacions de la UEFA, el servei de vigilància del FC Barcelona canalitza l’afició visitant per una mena de passadís de tanques, a l’exterior de l’estadi. En un cert punt, la corrua d’aficionats ha de passar per sota dels ponts elevats per on transiten, com de costum, els socis blaugrana. Des d’aquestes balconades es gaudeix d’una panoràmica excel·lent de les formiguetes amb la samarreta rival que deambulen, compactes, uns quants metres per sota. Els que hi passem ens aturem un moment, fascinats per un espectacle pintoresc, i tirem endavant, que falta poc per començar. Tot d’un plegat, un dels nostres (dic ‘nostres’ perquè duu la samarreta de l’equip local; per la resta, més aviat sembla pertànyer a la subespècie dels primats) s’aboca a la barana i reclama a crits l’atenció dels deambulants. Va tot sol. Quan les formiguetes monocolors, atretes pels brams, alcen el cap (unes quantes desenes; els de més endavant ja han passat per sota el pont i no el veuen, els de més enrere encara són massa lluny per sentir-lo), el primat compon aquella figura tan castissa que veiem a les manis dels aporellos: cames separades i lleugerament flexionades, mans al paquet, barbeta enlaire i mirada piolinesca. I tot seguit, el bramul: ‘Me vais a comer el rabooooo!’ La gràcia de l’escena és que és un ‘jomhofaigjomhodesfaig’: ningú havia dit re, ningú li diu re. L’udol del mico al caire de les passarel·les ressona enmig del quasi silenci i de l’estupefacció general. Proclamant, sempre amb el paquet ben engrapat, la insondable, la pregona fallida de la civilització.

Fa uns quants dies.

Cafeteria cèntrica. Treball de camp per confirmar la denúncia d’en Rubén sobre el canvi de llengua dels catalanoparlants amb els cambrers i el servei en general (en realitat hi ha ben poc a confirmar, l’autoodi lingüístic és cosa sabuda de fa anys i panys, però els filòlegs intrèpids fem treball de camp igualment). M’entretinc apuntant les variades fórmules petitòries quan, sobtadament, una veu acabada de baixar de l’AU (origen Chamartín, destino Barcelona-Sancgs) em sorprèn amb una d’inèdita: ‘Me vas a poner… un cafelito’, paradinha inclosa. Ja no et dic un ‘un cafè, por favor’ o un ‘¿me pones un café?’, no; però és que ni tan sols aquell imperatiu ‘pónme un cafè’. No: ‘mevasaponer.’ Això sí que és castís, i la resta són punyetes. Com aquell que diu ‘me va usté a soplar por este tubito’, ‘me vais a rellenar este impreso’ o ‘me van sacando ustedes el deneí’.

Fa una estona.

Sotmetent-me, per imperatiu legal, al lladronici de les ITV, procedeixo a demanar hora (a la pestanya d’idioma he clicat ‘català’ i m’ha sortit la versió en burocratès, per això diu ‘sol·licitar cita prèvia’). Com que no ens posem d’acord en l’hora, en un moment donat vull fer marxa enrere. I aleshores rebo, gratuïtament, una lliçó de català-que-ara-s’implementa: ‘Es va a procedir a configurar la reserva eliminant les dades anteriors.’ Què diu ara, que ja s’hi va procedir? Quan? No ho entenc, i ho torno a llegir: ‘Es va a procedir a configurar la reserva…’ Sí, ara ho hem vist bé (jo i vosaltres). És l’efecte ‘mevasaponer’ en versió buròcrata. Aquests gàngs… aquestes empreses, un duopoli que s’embutxaca milions a cabassos (i encara tenen el cinisme d’acomiadar-te al crit de ‘moltes gràcies per confiar en els serveis de…’), a l’hora de fer la web en catalaoalgoquesisembla, agafen i passen la VOE pel traductor de Google, perquè ja se sap que un corrector surt caríssim, on vas a parar, i total, etcètera, etcètera. I qui diu un corrector diu un redactor, perquè tampoc està escrit enlloc que el text original hagi de ser per força en la llengua de Santiago Abascal; ni que fossin La Vanguardia, o El Periódico*.

Espero que la paràbola, o el que sigui, s’hagi entès. La realitat avança imparable perquè l’empenyen unes dinàmiques d’una força goliatesca, a les quals els nostres esbufecs davídics no fan ni pessigolles. I no em refereixo solament a la substitució d’estructures lingüístiques sinó a la imatgeria, a la visió del món que transmeten. Al País Valencià, per exemple, aquest futur perifràstic és un calc en fase de consolidació; i, al pas que anem, qualsevol dia l’amable corrector de piulades irromprà, en comptes de ‘si m’ho permeteu’, al crit de ‘em vas a permetre’.

[* Macabre com sóc, rumiava: si a un pobre traductor li toqués traduir el vòmit verbal del cafre del Camp Nou, com s’ho faria? Gairebé estic temptat de dar-li la raó a un gentil piulador que s’ha entestat a convèncer-me que el gilipollas és un espècimen d’imbècil, carallot, desgraciat, moniato o carnús amb característiques pròpies. En això no crec que se’n surti (i, pel que veig, jo tampoc el convenceré a ell), però en canvi amb mevasacomeretcètera sí, veus? No em costa gens de creure que és una peculiaritat específica de segons quins hàbitats].