10.06.2024 - 21:40
|
Actualització: 11.06.2024 - 13:03
Ahir la constitució de la mesa del Parlament de Catalunya ens va deixar tres escenes molt interessants del punt de vista polític, que, tot i que siga evidentment precipitat de dir-ho, sembla que podrien indicar un cert canvi d’actitud i de rumb de les forces independentistes.
La primera, i sens dubte la més important, és la capacitat de diàleg, la responsabilitat, però també la generositat mostrades tant per Esquerra Republicana com per la CUP. Aquests dos partits han aconseguit de configurar, amb Junts, una majoria independentista clara i operativa en la mesa del nou parlament, malgrat l’evident dificultat que implicava no tenir la majoria d’escons de la cambra. I han superat les diferències entre ells, fins i tot en relació amb el nom de qui havia de presidir la cambra.
La discreció amb què tots tres partits han acabat enllestint el pacte aquests dies és molt bon símptoma. Ho és que Junts, Esquerra i la CUP hagen estat capaços de votar-se entre ells, disciplinadament i d’una manera tan efectiva, jugant amb la incertesa. No sé si això prefigura res, però l’abraçada intensa, sincera i emocionada entre el diputat Josep Maria Jové i el nou president, Josep Rull, o l’abraçada llarga, llarguíssima amb la presidenta Carme Forcadell, una volta acabat l’acte, van ser dues imatges per a guardar en la memòria.
La segona escena interessant és la contrapartida necessària de la primera. Junts ha sabut assumir la seua responsabilitat com a partit majoritari dins l’independentisme i ha pilotat bé una negociació que ha arribat, no sense dificultats, a bon port.
No és ben bé una novetat, això –Carles Puigdemont ja va negociar així, amb tant de silenci i ordre, la investidura de Pedro Sánchez. Però encara és cridaner, venint de tants anys de soroll i interferències per qualsevol cosa. Amb un detall afegit. Després del mal resultat electoral a les autonòmiques, l’eixida més senzilla era plegar veles i deixar que el PSC pilotàs la nova etapa. Però s’ha optat per plantar la batalla i fer política, no deixar passar l’oportunitat, amb ambició.
Finalment, hi ha una tercera escena molt important, molt, que és la soledat completa de Salvador Illa. Premonitòria.
Vivim en una democràcia parlamentària i ahir es va demostrar, una vegada més, que no n’hi ha prou d’acabar primer la nit electoral si no tens els vots necessaris per a ser president. I Salvador Illa no els té.
No solament perquè l’opció del tripartit d’esquerres sembla lluny. També perquè el pacte “a la Collboni” no sembla prou operatiu, tampoc. Ni el PP ni, encara menys, Vox no han tingut cap gest de complicitat envers els socialistes –el PP fins i tot s’ha enutjat perquè considera que es reprodueix el cordó sanitari contra ells. I sense l’opció del tripartit ni l’opció Collboni les possibilitats d’Illa són pràcticament nul·les.
Cosa que van denotar els nervis de la portaveu parlamentària socialista, Alícia Romero. En una compareixença posterior al ple, Romero va expressar desil·lusió perquè ERC no havia acceptat el pacte que ells li oferien per a tenir la presidència del parlament –els republicans han explicat que no el podien acceptar perquè hi havia contrapartides. I després va qualificar el pacte assolit de “minoria de bloqueig” i va insistir una vegada i una altra que els signants d’aquest pacte no tenien possibilitats de governar –curiosament, quan ja havien aconseguit prou vots per a governar el parlament. No hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure.
Ara comença la part més complicada. D’ací a pocs dies sabrem quins candidats hi ha a la investidura per a la presidència de la Generalitat. Però, ara com ara, sembla segur que, després de la configuració d’una mesa independentista i amb la presidència de Josep Rull, primer hi acudirà Salvador Illa, amb poques possibilitats d’èxit, i immediatament després (cosa que probablement no hauria estat possible amb qualsevol altra mesa) serà el torn de Carles Puigdemont. Ens esperen, doncs, unes setmanes tan mogudes com interessants.
PS1. Encara sota l’impacte dels resultats de diumenge, Andreu Barnils ha parlat sobre el salt endavant de l’extrema dreta amb el director de Fanpage.it Francesco Cancellato. Cancellato ha publicat recentment un llibre (Nel continente nero) que és fruit dels seus viatges per a investigar i resseguir l’extrema dreta per tot Europa. És, per tant, un observador privilegiat de tot això que passa: “Alemanya és el país on la pujada de l’extrema dreta és més impactant”
PS2. VilaWeb necessita més subscriptors per a continuar oferint amb accés obert i per a tothom la informació que elaborem cada dia, les opinions que podeu llegir tots de franc. Per això us demanem que us en feu subscriptors anant a aquesta pàgina.
