21.10.2019 - 21:50
La visita, curta, de Pedro Sánchez a Barcelona va acabar ahir convertida en un fracàs monumental. L’escena del president del govern espanyol abandonant l’hospital enmig de crits a favor dels presoners polítics i amb un escorta, nerviós, traient el subfusell és un desastre colossal quant a relacions públiques i a imatge. Les visites dels primers ministres sempre tenen una coreografia feta a consciència pels seus equips, perquè transmeten als mitjans la impressió de l’estat d’ànim del poder. La d’ahir, doncs, va demostrar que tenen l’ànim de derrotats que vaig explicar en l’editorial d’ahir. Estan derrotats, desconcertats i nerviosos.
La visita va ser una mena de caricatura dels tres grans errors que acacen el govern espanyol de divendres ençà: la impotència a l’hora d’imposar-se al carrer, el desconeixement total de la realitat catalana com a font d’errors constants i la reducció del seu marge de maniobra a què l’ha empès la negativa a parlar amb el president de la Generalitat.
En primer lloc, hi ha la impotència a l’hora d’imposar-se. Pedro Sánchez va prendre una decisió suïcida, indigna d’un partit de tradició democràtica: sotmetre la ciutadania a colps. Però és que no tan sols no ho ha aconseguit sinó que s’ha trobat amb una resistència tan forta que ha inutilitzat el seu pla. La policia s’ha trobat obligada a retirar-se perquè no pot guanyar el carrer. I en eixes condicions tot el pla esdevé precari. Tan precari que els ciutadans s’hi poden acostar i escridassar-lo sense que ho puga impedir. Sánchez no pot fer res més sinó fugir de males maneres. I deixant el descobert el segon error: la ignorància completa de la realitat catalana.
En referència a això, hi ha una imatge paradigmàtica. En el moment en què el cotxe oficial abandona Sant Pau es veu perfectament com un escorta amb la finestra del cotxe abaixada duu a les mans un subfusell metrallador, preparat per a respondre a un atac.
Pedro Sánchez ha estat escridassat a la sortida de l’Hospital de Sant Pau per desenes de persones amb crits de “llibertat presos polítics” #SentènciaProcés
https://t.co/HVY6MZm6QV pic.twitter.com/nzM4XlivHM— 324.cat (@324cat) October 21, 2019
Vejam: no és gens insòlit que els escortes de qualsevol president vagen armats. No tan sols amb pistoles sinó amb fusells. Això entra dins allò que podríem dir-ne la sorprenent realitat del dia a dia d’aquests càrrecs polítics. Ara, sí que és completament anormal de desplegar l’arma dins l’automòbil, amb el risc de ser fotografiada. És tan anormal, de fet, que ningú no pot ensenyar una imatge semblant a aquesta d’ahir. No n’hi ha cap de cap president espanyol. I tan sols l’hem vista en alguns casos extrems, bàsicament en atemptats o situacions de guerra. La pregunta és inevitable, doncs: és que els escortes del govern espanyol, ahir, es pensaven que estaven en alguna d’aquestes circumstàncies? De debò? Tan fora de la realitat viuen?
La situació per a Pedro Sánchez, vista així, és extraordinàriament difícil. Però es complica definitivament amb el tercer gran error, que és refusar de parlar amb el president de la Generalitat, Quim Torra. A Madrid diuen, per a explicar-ho, que en el moment que Sánchez encaixe la mà de Torra acabarà de perdre les eleccions que ell mateix va convocar irresponsablement. Però mentre no hi parla va enfonsant no tan sols la seua imatge personal sinó també la del seu país. La necessitat de fer un debat sobre Catalunya va ser present ahir al Parlament Europeu, malgrat que s’imposàs la fèrria disciplina dels grans partits. És qüestió de temps. El primer ministre d’Eslovènia fou ahir la primera autoritat que es queixà públicament de tot això que fa el govern espanyol. Time, que és encara la revista més important del món, va publicar també ahir un article del president Carles Puigdemont en què exigia diàleg. I sobretot la premsa internacional se’n fa creus, que un president de govern rebutge el diàleg en unes circumstàncies com les que es viuen a Catalunya.
I encara li ha de venir la part pitjor. El president Torra supose que ha passat els dies més difícils de la seua vida. Però, de fa unes quantes hores, sembla haver trobat el seu lloc, plantant-se en l’exigència de diàleg i frenant els intents de descarrilar el govern, amb la seua sola presència institucional. Gràcies, també, als errors de Sánchez i de la increïble premsa espanyola i espanyolista, encabotada a convertir-se en un acudit dramàtic. Però a Sánchez l’espera la part pitjor perquè acabarà havent de dialogar, tard o d’hora, no ho podrà evitar. I això, després de la resistència d’aquestes darreres hores, reforçarà el president Torra, si no comet nous errors. I, especialment, si és capaç de destituir el conseller Buch, l’elevarà a una posició que el cap de setmana semblava descartable.
Siga com siga, el primer ministre espanyol, al final, quedarà desqualificat perquè no es pot discutir que és on és per culpa d’haver jugat amb foc d’una manera absolutament pueril i suïcida. Probablement, perquè és un indigent intel·lectual i segurament perquè és una persona sense capacitació per a ocupar el lloc que ocupa. Carl von Clausewitz, teòric de la guerra, va explicar una vegada que els grans dirigents tenen dues qualitats indispensables: ‘un intel·lecte que fins i tot en el pitjor moment reté algunes espurnes de la llum interior que porta a la veritat i la valentia de ser capaç de seguir aquesta llum, el porte allà on el porte’. I aquest, en definitiva, és el problema de Pedro Sánchez: ni intel·lecte ni, encara menys, valentia.
