Les tres crisis que la dimissió d’Errejón obre a l’esquerra espanyola

La sortida de la política d’Íñigo Errejón i la dimissió com a portaveu de Sumar al congrés espanyol després d’haver-se fet públiques acusacions de violència sexual han fet més profundes les crisis que fa temps que arrossega l’esquerra espanyola.

La primera gran crisi és, ras i curt, el futur de Sumar. El mal resultat de les eleccions europees va causar la dimissió de Yolanda Díaz, fins aleshores coordinadora general, i Errejón va esdevenir una de les cares més reconegudes en aquest període de transició. A mitjan desembre, hi ha convocada una assemblea del partit per a decidir el full de ruta i elegir un nou coordinador, sense que ara mateix hi hagi cap desenllaç clar.

I, tot això, en un moment –abans i tot de la dimissió del portaveu al congrés– amb unes enquestes que mostren unes expectatives molt baixes per a la formació. Si la coalició encapçalada per Sumar va aconseguir trenta-un escons a les eleccions espanyoles, ara les enquestes li donen poc més de deu escons. I bona part d’aquests escons no serien de Sumar, sinó dels partits que formen part de l’aliança, entre els quals, Catalunya en Comú, Compromís, la Chunta Aragonesista o Més Madrid.

Al mateix temps, la formació de Díaz s’ha trobat que encara té una alternativa en l’àmbit estatal en aquest espai a l’esquerra del PSOE, que és Podem, que va anar tot sol a les europees i que mantindria representació, amb dos escons o tres. Més enllà de quina de les dues formacions s’imposa, l’esquerra espanyola es troba ara en un escenari desolador, i en la situació actual, si hi hagués una votació, seria impossible de repetir, per aritmètica, una majoria amb el PSOE i els partits independentistes i sobiranistes.

Més enllà de competidors externs, hi ha també una disputa del poder dins l’aliança de Sumar. La candidatura a les europees de Sumar, amb 818.015 vots, va superar la de Podem (578.007), principalment gràcies als partits d’àmbit no estatal, especialment Compromís, que va aconseguir 150.142 vots al País Valencià, mentre que Podem en va rebre 59.131. I aquests partits també van contribuir de manera fonamental al Principat, l’Aragó i Madrid, i encara cal afegir Esquerra Unida a escala estatal. Però, en canvi, és Sumar, un partit gairebé sense implantació, que domina la coalició, cosa que ha causat friccions importants.

La configuració de la llista a les eleccions europees, amb una dura negociació per la pretensió de tots els partits d’ocupar els primers llocs de la candidatura, va ser a punt de causar un trencament amb Compromís. Ara, amb Sumar encara més debilitat, hi ha una primera batalla per a assumir el càrrec de portaveu al congrés que deixa Errejón. El nou coordinador d’Esquerra Unida, Antonio Maíllo, un partit que es va quedar sense representació al Parlament Europeu arran dels mals resultats, demana, arran de la crisi actual, una reorganització de tot l’espai que actualment representa Sumar. “Crec que toca prendre mesures de cirurgia radical de caràcter organitzatiu, polític i de missatge a la societat”, afirmava ahir. Per la seva banda, Esquerra Unida ja ha maniobrat perquè sigui Enrique Santiago, màxim representat al congrés espanyol, el nou portaveu en detriment de Sumar. Els portaveus adjunts, que podrien aspirar també a aquest càrrec, són Aina Vidal, dels Comuns, Àgueda Micó, de Compromís, i Jorge Pueyo, de la Chunta Aragonesista.

Així, per una banda, hi ha una crisi de la formació amb els votants, i també dins. De fet, un nou desacord entre partits o la constatació que la marca Sumar és un llast podria desencadenar que partits com Més per Mallorca o Compromís decidissin d’anar tots sols en nous enfrontaments electorals, tenint en compte que l’aliança amb Sumar ja ha tingut contestació interna en aquests partits, o fins i tot que es tornés a provar una aliança amb Podem, fet que podria representar una estocada final de l’espai de Sumar i Yolanda Díaz, que actualment forma part del govern espanyol.

Crisi de gestió i de coherència

Com acabarà tot plegat dependrà, en part, de com es gestiona i es tanca el cas Errejón, atès que és un partit que ha fet bandera del feminisme i la igualtat. Tan bon punt va aparèixer la notícia, tant Més Madrid –partit que va fundar Errejón, que també en va ser el primer candidat– com Sumar es van afanyar a dir que fins aquesta setmana no havien tingut constància de les acusacions de violència sexual i que de seguida havien actuat amb contundència.

Però han aparegut ombres que han estat aprofitades per l’oposició. Un dels comentaris més repetits entre els mitjans espanyols és que la conducta d’Errejón era coneguda d’ençà de fa temps. “Fa anys que acumulava dinamita sota seu, la cosa és quan esclataria. Com a mínim, no ha estat en mesos d’eleccions, això ens hauria matat”, asseguraven fonts de l’espai a Europa Press.

Un dels fets que han causat més escàndol és l’actuació que sembla que va tenir la dins ara diputada de Més Madrid Loreto Arenillas: segons que s’ha publicat, aquest estiu Arenillas va fer gestions a aturar unes acusacions anònimes a les xarxes socials contra Errejón per suposats tocaments. Arenillas era membre de la direcció regional, coordinadora de Més Madrid i portaveu de feminismes. La formació la descriu com a “experta en violències masclistes” i que treballa per una “Madrid feminista”, en què càpiga tothom, “més lliure i amb més drets per a totes les madrilenyes”. Ara, l’han decidit expulsar del partit mentre que ella ha anunciat que abandona el partit i deixa l’acta de diputat.

L’ex-cap de Podem a la Comunitat de Madrid Ramón Espinar ha considerat que la gestió que havien fet tots dos partits era “vergonyosa” i que acabava amb “un game over [final del joc] ben merescut”. De moment, Més Madrid ha provat de desmarcar-se’n: “No és el nostre portaveu. Més Madrid no és Sumar”, asseguraven ahir fonts de la formació a Europa Press. I han suspès els actes previstos aquest cap de setmana dins l’anomenada “cimera de la tardor”, en què havien de participar la ministra de Sanitat espanyola, Mónica García, i les portaveus de l’Assemblea de Madrid i de l’Ajuntament de Madrid, Manuela Bergerot i Rita Maestre.

Vox ha aprofitat la situació per demanar la compareixença de Loreto Arenillas a la Comissió de la Dona de Madrid, i el PP s’ha abocat a obtenir rèdit electoral i explotar les contradiccions de Més Madrid. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, dóna per fet que els companys de formacions d’Errejón ho sabien de feia molt de temps i que ho han ocultat. Ayuso ha dit que “molts dirigents de la seva formació i socis” havien estat fent “bandera de feminisme”, però alhora hi estaven involucrats. En la mateixa línia, el conseller de Presidència madrileny, Miguel Ángel García Martín, ha demanat explicacions urgents i s’ha preguntat: “Com és possible que això no s’hagués sabut? I si se sabia, com és possible que s’hagi tapat?” Finalment, el secretari general del PP de Madrid, Alfonso Serrano, ironitzava i deia directament: “Calen més punts violetes, sobretot en els actes de Més Madrid”.

Una crisi que apunta el govern espanyol

La crisi oberta ara pel cas Errejón també afecta el govern espanyol, del qual Sumar és el soci menor. Per una banda, és una estocada per a la coalició encapçalada per Yolanda Díaz i, per una altra, acaba afectant la imatge de tot l’executiu, que ja es troba en hores baixes, amb el president Pedro Sánchez que afronta polèmiques importants, com el cas Koldo de corrupció amb la compra de màscares i el xoc amb els jutges per les investigacions sobre la seva esposa.

El primer desafiament serà l’aprovació del pressupost de l’any vinent. Partits com Podem o Junts són imprescindibles per a aprovar-lo i ara com ara semblen molt lluny de donar-hi suport i facilitar-ne l’aprovació. Una derrota en aquest sentit podria complicar encara més la governabilitat els mesos vinents. En aquest context, a més, Sánchez difícilment s’arriscaria a convocar eleccions avançades, atès que les expectatives electorals serien força complicades.

El retorn de Podem, el segon avís al règim | Editorial de Vicent Partal

De la mateixa manera que han fet a Madrid, el PP també ha aprofitat la situació per demanar explicacions a Yolanda Díaz. De fet, la portaveu del PP al senat espanyol, Alicia Garcia, ha acusat el PSOE i Sumar d’haver forjat un pacte de silenci per a tapar-se mútuament el cas Koldo i les conductes d’Errejón. Això desgasta i afecta la imatge d’un govern de coalició que té el compromís amb el feminisme com a bandera. A més, Sumar i el govern espanyol van ser fortament criticats per alguns electors d’esquerra per haver vetat de les llistes l’ex-ministra Irene Montero i no haver-li donat suport.

La portaveu del PP al senat espanyol també ha dit que tots els membres del govern es trobaven “invalidats per parlar de dones i igualtat” i que la vice-presidenta Díaz havia de “donar explicacions i assumir responsabilitats polítiques”. En la mateixa línia, la secretària general del PP, Cuca Gamarra, també ha considerat que Díaz hauria d’assumir “responsabilitats polítiques” si es demostrava que estava al cas amb antelació de les acusacions d’assetjament que pesaven sobre Errejón. “La gran pregunta és qui ho sabia i per què ho va tapar. No parlem de qualsevol polític, parlem d’algú que, fins ahir, ha tingut una rellevància molt gran al govern de coalició.” A parer seu, seria greu que la cap de Sumar conegués les informacions sobre Errejón i que, tot i així, l’hagués posat com a cara visible al congrés espanyol. Totes aquestes acusacions no han estat provades, però deixen una ombra de dubte que pot continuar creixent i fer trontollar encara més el govern espanyol i l’esquerra espanyola si no s’aclareix aviat.