Les tres cartes improbables de Salvador Illa per a ser president i esquivar noves eleccions

El PSC de Salvador Illa ha guanyat les eleccions a Catalunya amb 42 diputats i més de 872.959 vots. Ara, és molt lluny de la majoria absoluta –68 escons– i haurà d’arribar a acords amb unes altres formacions polítiques si vol ser investit president de la Generalitat i formar govern. “Ens toca liderar Catalunya”, ha declarat la portaveu socialista, Núria Parlon, que ha afegit que estan disposats a negociar amb tots els partits, excepte “els que fomenten discurs d’odi”, en referència a Vox i Aliança Catalana.

Per Parlon el resultat de les eleccions de diumenge demostra que els ciutadans han girat full del procés –no hi ha majoria independentista, després d’una dècada– i ha validat l’estratègia del president espanyol, Pedro Sánchez, que al seu torn ha delegat a Barcelona qualsevol estratègia de pacte. “La ciutadania vol una nova etapa amb diàleg i convivència al centre”, ha afegit Parlon, abans de reclamar que no hi hagi blocatges que puguin precipitar una repetició electoral, tot i que aquesta possibilitat és la que, ara per ara, té més força.

La “sociovergència”

L’aliança que acumularia més escons al parlament és l’anomenada “sociovergència”, és a dir, un acord entre el PSC i Junts. Això significaria un total de 77 diputats, molt per sobre de la majoria. Tanmateix, és molt poc viable. El dirigent de Junts, Carles Puigdemont, s’ha reivindicat com el candidat amb més possibilitats de ser investit –en un càlcul poc probable que compta amb el suport d’ERC i la CUP– i ha reclamat l’abstenció dels socialistes.

Parlon s’ha encarregat ben de pressa de negar aquesta possibilitat, tot recordant que és Illa qui ha de comandar el nou govern. “No donarem suport a Puigdemont encara que amenaci de blocar la governabilitat a Madrid”, ha dit. Junts, al seu torn, ha tancat la porta a formar un govern amb el PSC encapçalat per Illa.

El tripartit d’esquerres

Una altra possibilitat que pot catapultar Illa a la Generalitat és la configuració d’un tripartit d’esquerres, com el que va governar a Catalunya entre el 2003 i 2010. La suma del PSC, ERC i els Comuns, malgrat el retrocés d’aquests dos últims, són 68 diputats, és a dir, majoria absoluta pelada. Tanmateix, el qui era president fins ara, Pere Aragonès, abans de dimitir, ha deixat clar que la seva formació romandrà a l’oposició i no entrarà en el nou govern.

Tenint en compte aquesta circumstància, Illa podria ser investit igualment amb els vots del tripartit, tot i que després formés un govern tot sol o bé en minoria, amb els Comuns. “Nosaltres hem decidit d’assumir la decisió de la ciutadania, que ens ha dit que hem d’anar a l’oposició. […] Aquestes eleccions esbossen un canvi de rasant tant per al partit com per al país”, ha dit Aragonès, que ha deixat en mans del PSC i Junts la configuració del nou executiu.

L’acrobàcia amb el PP i l’extrema dreta

La tercera via per a accedir a la presidència seria semblant a la de Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona, és a dir, rebent el suport del PP i els Comuns, però una passa més enllà. Illa també necessitaria el vot a favor o l’abstenció dels onze diputats de Vox. El bloc PSC, Comuns i PP suma 63 escons, dos més que no pas Junts, ERC, CUP i Aliança Catalana. Per tant, la clau de tot plegat la té el grup que encapçala Ignacio Garriga.

Aquesta aliança tan rocambolesca té uns quants punts febles. En primer lloc, el dirigent dels Comuns i ministre de Cultura, Ernest Urtasun, ha declarat que seria un error que Illa cerqués suports en formacions conservadores. “El mandat del 12-M és clar, ens hem d’entendre entre les esquerres”, ha insistit en una conferència de premsa. I ha advertit tot seguit que el PSC no pot formar un govern tot sol.

Si deixem de banda que els Comuns ja han participat en estratègies similars amb la col·laboració de Daniel Sirera i Manuel Valls, el següent obstacle és el PP d’Alejandro Fernández. En aquest sentit, el dirigent ha dit que no té cap dubte que Pedro Sánchez sacrificarà Illa, tot i haver guanyat les eleccions. A parer seu, el president espanyol necessita Junts i ERC per continuar a la Moncloa.

En una entrevista a Catalunya Ràdio, Fernández ha assegurat que el dirigent del PSC ha de decidir què vol per la política catalana, però de seguida ha tornat a posar traves a un possible pacte d’investidura. “Mentre Puigdemont tingui la clau de la política espanyola, és inviable que nosaltres arribem a un acord amb el PSC”, ha dit.

Si el PSC suma els Comuns i el PP encara li queda un últim obstacle, i no pas senzill, que és Vox. Els socialistes han signat un compromís de no negociar amb l’extrema dreta. Això no és vinculant, és clar, però també es pot argumentar que Vox actua de manera autònoma, és a dir, sense negociar directament amb el PSC, per liquidar el procés independentista.

Arribats en aquest punt, cal tenir en compte que Ignacio Garriga ha declarat que, indiferentment de l’aritmètica parlamentària, no donarà suport, ni per activa ni per passiva, a la investidura d’Illa perquè considera que el PSC és un partit separatista. En una conferència de premsa, el dirigent d’extrema dreta ha declarat que Vox vol encapçalar l’oposició a l’independentisme. “Jo he assenyalat el PSC i el senyor Illa com un dels principals responsables que a Catalunya no hi hagi llibertat lingüística i hi hagi inseguretat –ha dit–. No podem donar suport a algú que ha subscrit tota l’agenda del separatisme.”

Tot i la duresa de les declaracions, representants dels sectors més durs de la dreta espanyola, com ara Aleix Vidal-Quadras, han fet una crida perquè PP i Vox cedeixin i facilitin la investidura d’Illa, sempre que sigui en un govern solitari i sotmès al suport parlamentari d’aquestes dues formacions. El triumvirat PSC, PP i Vox suma 68 escons, majoria absoluta pelada.