Tres butaques, dotze butaques

Tres butaques de l’antic cinema Urgell col·locades com tres relíquies just davant de les escales mecàniques que ens endinsen en el Bonpreu nou de trinca que fa una setmana que va obrir al barri. Tres butaques un pèl brutes, si t’hi fixes, descolorides, que em fan pensar en els retallets de sotana de sant Miguel Febres Cordero que enganxats en estampetes ens repartien cada any a la Salle de Premià. Recordo també la cara del germà Ramon quan li vaig preguntar quantes sotanes tenia el sant, si cada any ens donaven estampetes als més de sis-cents alumnes de l’escola. Tres butaques que no saps si són un intent de no oblidar d’on venim o un gest de pur cinisme. «El supermercat em posa sentimental», ho llegeixo a l’últim llibre de Marie-Hélène Lafon, Nuestras vidas, i faig que sí amb el cap. Però és que si el supermercat era, com ho és per a molts dels que vivim al barri, fins fa ben poc, un dels cinemes de la nostra infantesa, com voleu que ens posem quan hi entrem amb el carro de la compra? 

Dos dies després de visitar el cinema convertit en supermercat, acompanyo una filla a veure Frozen II al cinema que tinguem més a prop de casa i que el faci en català, o sigui: anem al Palau Balañà –ho avanço: no hi tornarem. Com l’última vegada, a l’estiu, amb Toy Story 4, ens envien a la sala 7, que és al capdamunt de l’edifici, seguint una rampa estreta no apta per a gent amb vertigen perquè una de les parets és de vidre, brutíssim, i si mires avall ja has begut oli. Entrem a la sala i de seguida ens enduem les mans al cap: hi ha com a mínim una dotzena de butaques trencades, amb les fundes arrencades, fetes malbé. La gent que va entrant (acabarem omplim mitja sala un diumenge a la sessió de les sis) se’n va adonant, i molts en fem fotos i ens en queixem públicament. Ma filla em deixa anar: ‘Quant falta perquè aquest cinema sigui també un supermercat?‘ Mentre no s’apaguen els llums em fixo en tots els detalls que puc de la sala i m’adono que hi estem castigats, que els del Grup Balañà reserven el pitjor espai del seu local per als que volem que els nostres fills vegin cinema en català. El cinema em posa de mala llet, això no ho ha escrit Lafon.

I entre un cinema i un altre, dues lectures que sembla que se m’enredin amb aquelles tres butaques com relíquies de l’Urgell i la dotzena de butaques esventrades del Balañà. «Tinc vista, no oblido gairebé res, el que he oblidat, m’ho invento. Sempre ho he fet, sempre així, aquesta era la meva funció a la família», diu Lafon, i imagino l’escriptora francesa visitant el nou Bonpreu del barri i reinventant-ho tot perquè «en més de quaranta anys no he deixat mai de fer-ho», diu la seva Jeanne protagonista. 

Els supermercats són mines literàries, no ho descobrirem ara, però Lafon em penso que és qui millor en treu tot el suc, i estic segura que per escriure Nuestras vidas no solament va inventar sinó que va fer el que diu Leila Guerriero a Zona de obras (l’altra lectura que us deia): «Només si ens quedem coneixem, només si coneixem comprenem, només si comprenem comencem a veure. I només quan es comença a veure, quan s’han desbrossat les males herbes, quan és menys confusa aquella confusió primigènia que és tota història humana –una confusa concatenació de causes, un embull de raons– es pot contar.» Guerriero parla d’escriure cròniques, i quan cito Lafon en realitat qui parla és la seva protagonista, entesos, però aquestes dues dones llegides seguides m’han endinsat en dues maneres d’escriure que em fascinen, la lafoniana, inventant a partir de l’observació en un supermercat qualsevol, i la guerrierana, preguntant per explicar històries «perquè visc d’això […], i perquè aquesta és la vida que vull tenir. Amb tots i cadascun dels seus molts, moltíssims, danys col·laterals».

Lafon des d’una novel·la que és una suma de retrats inventats a partir de l’observació («he passat quaranta anys enfonsant-me en el laberint d’unes vides ensumades, trenades, esbossades, com un altre hauria dibuixat amb llapis inclinat sobre una llibreta d’espiral») i Guerriero des d’unes cròniques escrites després d’observar amb deteniment fins a arribar a conèixer, a comprendre i a començar a veure, em conviden a escriure: la primera sobre les tres butaques i tot el que ja no les envolta, la segona sobre la dotzena de butaques i tot el que ens volen dir. 

I és a Lafon i a Guerriero a qui dedico aquestes línies escrites amb l’entusiasme de qui acaba de llegir dues autores que ensenyen a escriure sense alliçonar, a escriure inventant o contant el que veus, però a escriure mirant de forma activa sempre, tant si hi ha tres butaques descolorides i un pèl brutes, si t’hi fixes, desentonant en un supermercat, com si en són una dotzena d’esventrades les que et recorden que per a segons quins empresaris de l’entreteniment ta filla i tu sou espectadores de segona.