06.10.2017 - 22:00
|
Actualització: 07.10.2017 - 01:23
1. En democràcia, la voluntat popular ha de ser la guia del govern del país
En qualsevol país democràtic, els ciutadans decideixen l’orientació del govern amb el seu vot. Al Principat ho vam fer el 27-S i ho hem tornat a fer el primer d’octubre. Cap argument no pot obviar ni menystenir el fet que es van guanyar les eleccions i que s’ha guanyat el referèndum. Per tant, no és que el parlament i el govern hagen de tenir en compte això, sinó que estan obligats a actuar en conseqüència.
Cadascun dels diputats que seuen en els escons de Junts pel Sí i la CUP van ser posats allà responent a un programa electoral que incloïa la proclamació de la independència a curt termini, divuit mesos segons el programa del grup majoritari. I diumenge passat, els herois que van defensar les urnes contra la brutalitat policíaca ho van fer convençuts que d’aquesta manera la independència era més a prop. No es van defensar aquelles urnes per demanar mediacions entre l’estat i la Generalitat, per pactar nous models de relació entre Catalunya i l’estat ni, encara menys, per convocar eleccions autonòmiques.
La declaració de la independència aquest dilluns (dimarts) representa, doncs, el compliment de la voluntat popular contrastada fins al màxim extrem que es pot contrastar avui: mitjançant unes eleccions iguals a totes les anteriors i fetes amb les mateixes regles i mitjançant un referèndum fet amb totes les garanties que es podien posar sobre la taula, en un context de repressió salvatge i il·legal per part de l’estat espanyol.
2. La llibertat no té preu, si l’alternativa és la tirania
Hi ha gent que no ha entès que el seu vot val igual que el meu. Josep Oliu o Isidre Fainé, per posar dos noms sobre la taula. És gent que es pensa que té el dret d’imposar les seues idees al conjunt de la ciutadania perquè la seua opinió és més important que la nostra.
Ells, i gent com ells, ara van dient a tothom qui els vol escoltar que hem de calcular el preu de la independència, que no podem arriscar-nos a fer-la. Ho disfressen d’opinió tècnica, com si haguéssem oblidat que ells sempre, per raons polítiques, han estat en contra de la independència. I com si no fos arriscat seguir en una Espanya on el rei ens amenaça a tots i on la policia és capaç de causar vuit ferits en cada col·legi electoral que visita. Com si no fos arriscat seguir en un estat que viola la seua pròpia constitució i les seues lleis cada dia. Com si no haguérem calculat durant anys el preu de l’espoliació. Com si no haguérem patit la seua arbitrarietat constant.
Si el preu de tenir la república és no tenir ni Caixabank ni Sabadell, benvingut sia. Ens simplifica molt les coses: tindrem un estat, no tindrem la seua pressió ni haurem d’aguantar la seua prepotència i, fins i tot, podrem decidir amb més tranquil·litat encara si volem estar en la Unió Europea o no. Cosa que, després d’aquesta setmana i veient el seu comportament, em sembla un debat imprescindible. Quan l’alternativa és la tirania, el preu de la llibertat ni es considera.
3. El pluralisme es demostra exercint-lo, no intentant suprimir-lo
Un tercer argument que alguna gent va posant sobre la taula aquestes darreres hores per a intentar impedir la proclamació de la independència és el ‘despertar’ de l’espanyolisme a Catalunya. Sorprèn que això siga cap argument.
Les accions armades dels darrers dies han esperonat una presència pública més cridanera de l’espanyolisme. És normal i raonable. Si no protesten ara, quan voleu que protesten? És normal, tenen tot el dret del món i la seua protesta és una mostra més de la pluralitat d’aquest país. Demanar que una decisió política s’ature perquè pot ‘dividir’ el país és no entendre gens com funciona una democràcia. Qualsevol vot divideix, això és inevitable. I la democràcia funciona sobre un joc de majories i minories que s’intenta que siga raonable –cosa que no ho ha estat la darrera dècada en el nostre cas, en què Espanya no ha respectat en cap moment la nostra ‘minoria’ sobre el conjunt de l’estat.
És bo, per tant, que els ciutadans del Principat que volen continuar essent espanyols s’organitzen i es manifesten. Altament positiu. La seua veu ha de ser escoltada i comptada i els seus drets, respectats. Així que, com més organitzats estiguen, millor per a tots. L’actitud que no era normal és la que havien tingut fins ara, que era rebutjar qualsevol debat, refugiant-se rere la violència d’estat. Cal que isquen a la llum pública i que ens escoltem, que debatem obertament de projectes i, si cal, que ens comptem. En la república, es podrà votar tantes vegades com siga necessari sense condicions, ni cops de porra. Perquè així se solucionen les coses, sabent qui és majoria i qui és minoria i entenent quanta majoria ets i quanta minoria ets. Si un dia els espanyolistes guanyen les eleccions i guanyen un referèndum perquè Catalunya torne a ser part d’Espanya, jo ho respectaré escrupolosament i acceptaré el veredicte de les urnes. És l’única condició que els demane ara a ells.
El pluralisme es demostra practicant-lo, no pas amagant-lo ni encara menys suprimint-lo. Dir que fa por que els espanyolistes es desperten és tant com afirmar que fa por el debat i la pluralitat i això no és acceptable. Tret que siga una manera subtil, una altra, d’intentar fer-nos por.
Un apunt final. No m’ha agradat, gens, que es retarde la sessió de dilluns a dimarts. Ni m’agrada, gens, que alguns polítics i opinadors de sobte sembla que tinguen por de fer la declaració d’independència quan no van tenir gens de por de dir a la gent que defensara les urnes. Ho vaig dir l’altre dia i ho mantinc, que aquest govern s’ha guanyat el dret que confiem en ells i vint-i-quatre hores al final només seran una anècdota si, efectivament, la raó del retard és purament tècnica. Però em sembla que no calia.
