28.10.2020 - 13:01
|
Actualització: 28.10.2020 - 13:24
La gravetat de la nova operació de la Guàrdia Civil contra l’independentisme és gran. Ho és en si mateixa, per l’agressió que significa contra ciutadans compromesos, detinguts per la seua ideologia. Novament. Però hi ha tres detalls molt cridaners que crec que mereixen una reflexió especial.
1. A la Guàrdia Civil no li para els peus ni el fet d’haver estat desacreditada i qualificada de mentidera pels tribunals espanyols, en relació amb operacions semblants.
Aquest nou muntatge arriba quan fa pocs dies de la sentència de l’Audiència espanyola sobre el cas Trapero, que desacredità greument la tasca de la Guàrdia Civil. El tribunal va qualificar de mentider el tinent coronel Daniel Baena, que sembla que és qui també mou l’operació d’avui. Diu, textualment, la sentència: ‘Aquestes tres dades [les que la seua investigació va aportar] no es corresponen a la realitat.’ Això hauria d’implicar automàticament apartar aquest home de qualsevol responsabilitat pública. Però no únicament no ha estat apartat, sinó que immediatament li han permès d’empescar-se un nou muntatge i tornar a alimentar el relat repressiu –potser fins i tot amb un component de ràbia per la bufetada rebuda.
Si hi ha cap investigació activa sobre aquestes persones i cal contrastar-ne les dades, tots els detinguts d’avui haurien pogut ser cridats a declarar pel jutge i estic segur que hi haurien acudit. Detenir-los amb operacions antiterroristes (armes llargues, caputxes per a ocultar la identitat dels agents, carrers tallats…) només respon a la voluntat d’aterrir el moviment i a la pràctica de criminalitzar-lo amb les imatges.
2. La responsabilitat política de la repressió és del govern espanyol. I tan sols si l’independentisme ho entén i actua en conseqüència podrà redreçar la situació i avançar.
No hi ha un Pedro Sánchez bo, amb el qual cal negociar en una taula, i una Guàrdia Civil dolenta que vol fer sabotatge a la negociació. L’estat, en conjunt i amb totes les branques, és a l’altra banda. I l’independentisme, en conjunt i amb totes les branques, és en aquesta. Per més que els partits sembla que no ho vulguen entendre.
Fa tres anys l’estat va respondre amb violència a les demandes de negociació, al referèndum i a la proclamació de la independència. I d’aleshores ençà la violència és la norma. I ho serà sempre. De fet el mes de desembre Òmnium va reportar ja l’existència de més de 2.500 represaliats en la causa general. Només la independència frenarà la repressió i aquestes detencions poden ser importants perquè s’entenga. Perquè demostren que en aquest país no hi ha ningú lliure de la repressió i com més temps passe més gent serà detinguda.
3. El paper dels mitjans és imprescindible per a assegurar que els objectius d’aterrir i criminalitzar es compleixen.
Una altra volta, la primera indicació que l’operació s’havia desencadenat ha partit de les pàgines d’El Confidencial, i això ja ha passat massa vegades per a no destacar-ho. Utilitzant els mitjans, la repressió –sempre barrejant hàbilment ideologia i corrupció– marca públicament els detinguts, estableix en l’imaginari col·lectiu el relat que li convé i condiciona la manera com ho interpreta la societat. No és una qüestió de fonts periodístiques sinó d’utilitat. Són una peça imprescindible en l’objectiu d’acovardir la població i criminalitzar el moviment independentista. I un exemple nefast, professionalment parlant.
La pilota, siga com siga, és a la teulada de l’independentisme, que tres anys després d’haver començat la repressió ja hauria de fer un tomb urgent en el seu comportament abans no siga massa tard. Com més s’agenolle l’independentisme més colps rebrà.
Perquè l’octubre del 2017 Espanya va assumir, per primera vegada en la història, que tot això que passa a Catalunya ja és un enfrontament de caràcter nacional, entre una nació i una altra nació, no el debat intern sobre poder regional que sempre havia estat. I per això actuen en coherència. Com una nació que no vol perdre com a nació, no com un partit que pot guanyar o perdre sense fer perillar la nació, ni com una fracció amb interessos particulars, ni com un conjunt dispers que no té orientació ni guia.
