He hagut d’esperar trenta-tres anys per veure un cos com el meu

Sé que és moda criminalitzar les xarxes socials. I si bé és cert que cal saber fer-ne l’ús adient, cal dir també que tenen un costat positiu. Com tanta altra gent, aquest confinament em vaig obrir un compte a TikTok, no per crear res, sinó per pura curiositat. La meva sorpresa va ser quan vaig començar a descobrir-hi la multiplicitat de persones i casuístiques, patologies de tota mena i sobretot, en el meu cas, la diversitat de cossos que s’hi mostren obertament.

Vaig començar a fer règim quan tenia onze anys. No he tingut mai un cos dit normatiu, i tampoc no he tingut mai cap referent normalitzat de cossos com el meu fins que em vaig donar d’alta a TikTok.

No sóc una persona obesa, ni tinc cap problema de cap mena, però des que tinc memòria, sempre m’han sobrat entre 10 quilos i 15, algun cop fins i tot 20. Això m’ha portat a creure profundament que el meu cos era lleig, que tenia menys valor. A l’adolescència vaig passar quatre o cinc anys sense voler anar a la platja, i tinc la impressió d’haver-me perdut coses amb els meus amics pel condicionament profund que tenia sobre mi el que jo pensava del meu cos. Fins fa molt poc, he pensat que tota la meva vàlua com a persona reposava sobre el fet de ser grassa. Sí, grassa. Normalitzem-ho. Fem que deixi de ser pejoratiu i que comenci a ser el que és, un adjectiu descriptiu. Igual com ho és “prima”.

Estic enmig d’un procés d’acceptació corporal molt intens. TikTok m’ha ensenyat que la cultura de la dieta només em juga a la contra. Pensant tot el dia únicament què he de menjar i què no. Creure que un plat de pasta engreixa, arribar a eliminar els hidrats de carboni de la meva dieta. Prohibir-me constantment de tot i més, culpabilitzar-me si no he menjat el que tocava o el que és “sa”. He descobert dietistes que defensen d’aprendre a escoltar el cos i a saber què vol, quin aliment li va bé, quan té un antull. I respectar-ho, i satisfer-te i estar contenta i no odiar-te per això.

A TikTok, també hi he trobat noies que passaven vuit hores el dia fent esport i no per això s’aprimaven. He après que cal moure’s perquè el cos t’ho demana, no perquè t’hagis d’aprimar.

He après que el meu cos és vàlid, i m’he acostumat a veure cossos de totes mides, talles i colors. Cossos que tenen capacitats diverses i persones per a les quals el gènere no és basat en zeros i uns.

Ara no voldria que sonés com una al·legoria a TikTok ni a Instagram, però sapigueu que hi ha una part positiva, que el que veieu al vostre “per a tu” també és cosa vostra. Hi podeu trobar de tot. I si teniu fills, pot ser una bona manera que vegin la diversitat. Si la veieu una mica cada dia, la vostra mirada no se sorprendrà tant quan ho veieu al carrer o a la platja. Però si us sorprèn un cos, per diferent, envieu-li, a través de la vostra mirada, tot el respecte i tota la normalitat. Us asseguro que arriba.