La poesia gosa poder, cinquanta anys després del Price

‘Llibertat! Llibertat!’ Uns aplaudiments acompanyen rítmicament els crits. A la nau gòtica del teatre de la Biblioteca de Catalunya ressonen veus i mans amb cinquanta anys de diferència, però amb un mateix objectiu: la llibertat. Pels altaveus, les proclames fetes al Gran Price el 1970; en directe, aquelles que recorden els presos polítics i exiliats contemporanis. Aquest fou el punt final de l’acte d’homenatge que es va fer ahir a Barcelona al primer Festival Popular de Poesia Catalana, del 25 d’abril de 1970, una mostra de poesia i resistència en què es va recitar per primera vegada en català davant milers de persones.

‘El poeta no es deu a ningú més que al poble’, deia Joan Oliver als darrers instants del film Poetes catalans, projectat durant l’acte d’ahir com a prova irrefutable de tot allò que s’acabava d’explicar, de rememorar. Carme Sansa, mestra de cerimònies, va arrencar l’acte amb el record del seu pas pel Price aquell dia i va tenir un pensament pels represaliats, tant els d’ara com els d’aleshores, abans de passar la paraula a Carles Vallejo, president de l’Associació d’ex-Presos Polítics del Franquisme, que també havia col·laborat en el recital del 1970.

El record del Festival Popular de Poesia Catalana amb paraules de Josep Anton Codina —llegides per Carme Sansa—, Feliu Formosa i Pere Portabella va amarar la sala d’una complicitat intensa, una escalfor satisfeta per l’èxit aconseguit malgrat la repressió, el control policíac a la porta i les multes posteriors. El record, com va dir Portabella, no era esquitxat de nostàlgia, sinó que es va fer a partir del present. Una mirada al passat amb perspectiva actual per a mirar cap al futur.

Les anècdotes sobre aquell dia anaven passant pels testimonis i era fàcil d’imaginar-se l’ambient que s’hi havia respirat; i una anècdota d’ahir que potser es recordarà d’ací a cinquanta anys va ser l’arribada de la consellera Ester Capella just quan Carme Sansa avisava que arribaria una mica tard. Per poder viure en primera persona l’eufòria del Price dels poetes del 1970 es va projectar el film de Portabella. Joan Colomines, Agustí Bartra, Joan Oliver, Francesc Vallverdú, Joan Brossa, Salvador Espriu i Gabriel Ferrater passant per l’escenari del Gran Price, pel ring dels poetes. Però el protagonista absolut del film era el públic. El so –enregistrat per Carles Santos– de milers de catalans aplaudint un recital de poesia, de milers de persones cridant ‘llibertat’ i ‘amnistia’, es ficava dins el cap i sota la pell.

Una de les dues dones que el 1970 va recitar al Price, juntament amb Rosa Leveroni, va ser Marta Pessarrodona. I ahir fou ella qui s’encarregà de començar el recital de trenta veus. Si fins aleshores gairebé havien passat desapercebudes les diverses càmeres que anaven voltant per l’escenari, ara es feia evident: la sala havia passat d’acollir un acte a ser un actor més del rodatge d’un film. Llums apagats, focus per als rapsodes, càmeres perseguint l’epicentre de l’acció en cada moment. El so de les càmeres de 16 mm mentre enregistraven era un efecte més de so, acompanyant les peces tocades al piano per Marina Herlop.

Trenta poetes van recitar. Veus de generacions diferents, estils molt diversos i escenificacions eclèctiques per a mirar de mostrar una radiografia completa de la poesia catalana contemporània. Des d’una lectura austera del poema a una teatralització que trencava la quarta paret; alguns poetes van romandre als seients, alguns altres van baixar a l’escenari a recitar, n’hi havia que s’hi movien. Com una coreografia de veus que s’intercalaven i una coreografia de càmeres que ho enregistraven. L’escenari i el públic eren una peça més de l’engranatge de l’obra que serà film i que va ser performança. De Marta Pessarrodona a Pau Riba, van actuar-hi Blanca Llum Vidal, Lluís Solà, Martí Sales, Josep Piera –recitat per Marina Herlop–, Teresa Pascual, Juana Dolores Romero, Pere Gimferrer –recitat per Carme Sansa–, Josep Pedrals, Vicenç Altaió, Mireia Calafell, Míriam Cano, Eduard Escoffet, Dolors Miquel –recitada per Jaume C. Pons Alorda–, Maria Cabrera, Oriol Sauleda, Víctor Sunyol, Francesc Parcerisas, Carles Rebassa, Antoni Clapés, Anna Gual, Perejaume, Laia Carbonell, Meritxell Cucurella-Jorba, Pol Guasch, Núria Martínez-Vernis –amb un record per Víctor Nubla–, Jaume Pont, Gabriel Ventura i Raquel Santanera.

Fa cinquanta anys, milers de persones eren al Gran Price. Ahir les mesures de seguretat de la covid-19 van permetre de reunir-ne moltes menys, amb distància i amb màscara: serà allò que en quedarà enregistrat al film d’Isaki Lacuesta i qui sap si d’ací a cinquanta anys serà projectat en un altre homenatge a la poesia catalana.

Al film de Portabella, la ‘Cançó del gosar poder’ de Gabriel Ferrater feia alçar i aplaudir el públic del Price. I el mateix poema va ser recitat a moltes veus una vegada acabat l’acte:

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.