05.03.2020 - 21:50
|
Actualització: 06.03.2020 - 13:59
‘Sóc conscient que jo no sé, però lo poquet que sé és una llàstima que es perda.’ És una de les frases que diu el protagonista principal de l’audiovisual Etnobotànica i cultura popular a Banyeres de Mariola, Luis Doménech ‘Casporrí’, de vuitanta-sis anys. Aquestes paraules, modestes i gens banals, resumeixen el sentit d’aquest treball que transmet un reguitzell rellevant de sabers lligats a la natura, la llengua i la cultura que han estat útils per a generacions i generacions de persones, i que el Museu de la paraula de Banyeres de Mariola vol reivindicar.
Es presenta avui en aquesta vila de l’Alcoià. Ha estat coordinat per M. Ángeles Calabuig i és la segona publicació d’un projecte pensat per divulgar el patrimoni cultural material i immaterial del poble: les indústries tradicionals del paper i del tèxtil, els usos i costums de la vida en el camp, els vestigis i testimonis de la guerra del 36-39, la vida als masos, la música, les festes, l’arquitectura, els sistemes de rec i la gastronomia, entre més. El primer audiovisual va ser L’últim moliner a Banyeres de Mariola. Daniel Vilanova i, en un futur, presentaran El paper de les dones treballadores i el Cançoner de Banyeres de Mariola. Fan ús dels testimonis dels veïns que han nodrit el fons del museu, el qual compta amb més de 250 documents enregistrats d’ençà que va començar, l’any 1999.
Trenta minuts de saviesa
A Etnobotànica i cultura popular a Banyeres de Mariola no hi ha música de fons, tret del principi i el final, hi ha algunes il·lustracions, fotografies, i les imatges enregistrades són de bona qualitat. S’hi intueixen hores d’enregistrament i conversa. S’hi veu un paisatge molt verdós amb detalls de plantes, arbres, camins i riuets, i hi apareixen alguns ocells i animals, a més de veïns mostrant un forn de llenya i l’altra persona que parla, Ramón Vañó, qui explica què són els raspalls, com es fan i que servien per a agranar l’era, després de la batuda.
El llaurador, paperer i regador Luis Doménech posa exemples en primera persona. Sobre el terreny, comparteix amb gust i energia la saviesa adquirida pel fet d’haver conviscut tota una vida amb el patrimoni natural del poble, situat al bell mig d’una de les serralades amb més valor ambiental del país, la Serra de Mariola. Parla de costums lligats a la natura, gairebé perduts, d’arbres fruiters, d’herbes mengívoles i remeieres, d’ocells, rèptils, peixos, bolets, de l’ofici de llaurador i molt més.
Així doncs, s’hi poden sentir mots variats i curiosos, amb la idiosincràsia fonètica del territori. Per exemple, Doménech parla d’ametllers i de les varietats ‘ferrandel’, formigueta, ‘cogumbrenca’ i explica que la ‘desmaio’ es gela molts anys però que es pot cultivar, cosa que no passa a altres pobles. Cita pereres com el peró de roma, la ‘mantecosa’ i la Sant Joan. La pomera roja de Beneixama, la donzella i reineta que no té sucre i és a punt d’extingir-se. Els avellaners de la varietat ‘turca’ i la varietat Reus, que pronuncia amb la e ben oberta. Parla del xop autòcton, el ‘xop carrasco’, i diu que ha tingut entre mans animals com la geneta, la fagina, la ‘mustrela’, la rabosa, el gat serval, el gat montanyès i els teixons. A més, reconeix el cant dels enganyapastors, el cuallarg, el capsot i el bec-dur, i explica com fan niu.
Per altra banda, explica que hi ha herbes desinfectants com la ‘penosella’, la cabellera del panís i la cua de cavall, i que, normalment, totes les herbes amargues són molt curatives. Recorda que el tàrrec servia per a fumar, acabada la guerra. I diu que la pelosella va bé per a la diarrea, la coma-roja per a fer truites i la boga per a ‘ambogar’ les cadires, que la carabassera borda és venenosa i que el ‘berro’ és coent. Però entre tot això, encara és a temps d’explicar feines del llaurador com les d’empeltar i regar, i dóna consells, com ara que cal escombrar la noguera perquè, així, ‘no plora i no es dessagna’.
El lligam de les persones amb la natura
Fet i fet, cal dir que el documentari condensa molts més continguts d’igual valor cultural, deixa entreveure costums de la gent i algunes lliçons d’ecologia, i incorpora els apartats ‘Fam’ i ‘Aprendre’, que el clouen i mostren la part més humana dels protagonistes. És ací on Doménech diu que té tots aquests coneixements pel fet d’haver-se quedat orfe de mare a deu anys amb quatre germans, d’haver estat quaranta dies sense menjar pa i alimentant-se del que hi havia per l’entorn, i d’haver guanyat vint-i-sis pessetes la setmana, quan un quilo de pa en costava vint-i-quatre. I on explica, des de la modèstia, que no ha anat a escola però que la vida li ha ensenyat moltes coses.
Etnobotànica i cultura popular a Banyeres de Mariola s’afegeix a altres iniciatives similars que es fan arreu del país, majoritàriament, per entintats acadèmiques com el Museu Valencià d’Etnologia i la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural de la Generalitat de Catalunya. I esperona a seguir-ne l’exemple, perquè, tot i que alguns aspectes tècnics del treball són de caràcter amateur, els continguts, l’estructura i el tarannà del protagonista sumen valor i el fan rellevant, i alhora evidencien la necessitat de repensar la nostra relació amb la natura i amb els coneixements transmesos de generació en generació, de conèixer-nos una mica més i descobrir la saviesa que amaguen les arrels.
