Trenta anys tard, el País Valencià derogarà la polèmica barrera electoral del 5%

Aquesta setmana s’ha estrenat a les Corts Valencianes la ‘Comissió especial d’estudi sobre la possibilitat d’una àmplia reforma de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana’, que, entre més canvis, ha de portar a la reforma de l’actual llei electoral valenciana, un sistema electoral històricament establert per perjudicar, sobretot, els partits nacionalistes valencians.

Tots els partits, llevat del PP, proposaven en els programes d’eliminar la barrera electoral del 5%. En el cas valencià, si un partit no arriba a aquest percentatge de vots, queda automàticament exclòs en el repartiment d’escons. Però la fórmula valenciana és especialment peculiar, car és l’únic cas a tot l’estat espanyol (i segurament del món) en què el càlcul per situar la barrera electoral inclou no solament els vots a partits i els vots en blanc, sinó també els nuls. De manera que s’invaliden els vots nuls com a vot de protesta i se situen directament al servei dels partits grans. A més, la barrera del 5% és sobre el conjunt del País Valencià, no pas de cada circumscripció, cosa que perjudica encara més els partits amb possibilitats d’entrar. Per exemple, l’any 2003 el Bloc Nacionalista Valencià va obtenir un 6% del vots a Castelló, però com que no arribà al 5% global no va obtenir cap escó.

La funció teòrica de la barrera electoral és evitar la fragmentació del parlament i permetre que hi hagi un govern estable i un funcionament normal de la institució, però el problema és quan això s’utilitza en benefici d’un partit concret, o per perjudicar-ne uns altres. Més enllà dels efectes mecànics, la barrera incita a votar partits més grans per evitar que el vot ‘es perdi’. I aquest fet perjudica els nous partits i també els que tenen un suport moderat. El nacionalisme valencià va superar el 3% a les primeres eleccions autonòmiques (UPV), i encara va treure més bons resultats el Bloc l’any 1999 (4,60%) o el 2003 (4,77%), amb més del 5% dels vots en algunes demarcacions, però no ha estat fins a la formació de Compromís que no s’ha pogut consolidar a les corts perquè ha superat àmpliament la barrera. Aquest 2015, en canvi el perjudicat ha estat EUPV (4,38%). Extrapolat a Catalunya, per exemple, amb una barrera del 5%, la CUP no hauria pas entrat al parlament el 2012, ni Solidaritat Catalana el 2010, ni Ciutadans el 2006 ni el 2010.

Amb una barrera del 3%, el PP no hauria obtingut la majoria absoluta l’any 2003
Per modificar la llei electoral valenciana, en la modificació de l’estatut del 2006 es va pactar que fos necessari el vot favorable de dos terços de les corts. S’eliminà, doncs, la menció de la barrera del 5% de l’estatut, de manera que ja no era necessària l’aprovació des del congrés espanyol. El PP no es podia imaginar que obtindria menys d’un terç dels escons una dècada més tard i, per tant,  ara ja no té la capacitat d’impedir una reforma que rebaixi l’actual barrera fins al 3%.

La barrera del 5% va ser imposada per la UCD i el PSPV en uns anys en què l’estat espanyol estava molt preocupat pel nacionalisme valencià, enmig de la violenta Batalla de València. Més tard, el president socialista Joan Lerma no ho va voler modificar, tot i haver pactat de fer-ho amb IU-UPV. Finalment, passats els anys, el Partit Popular ha estat el gran beneficiat d’aquesta mesura, que encara a les darreres eleccions ha estat la causa de l’absència d’EUPV a les Corts Valencianes. El PP, per exemple, no hauria aconseguit la majoria absoluta en què van basar el seu poder l’any 2003.

Lleis electorals estrambòtiques
La llei electoral valenciana no és pas l’única d’estrambòtica a l’estat espanyol (fins al punt de comptabilitzar els vots nuls). Les Illes Canàries tenen tres mesures per a poder entrar al parlament: cal obtenir o bé treure més del 6% dels vots, o bé més d’un 30% en una illa, o bé ser la força més votada en un illa.

Però el cas més polèmic és Múrcia que, tot i ser uniprovincial, en les eleccions autonòmiques té cinc circumscripcions, molt desproporcionades (en algunes només trien 2 o 4 escons), fet que beneficia els grans partits, que obtenen més diputats que si només hi hagués una circumscripció. A més cal afegir que la barrera és del 5% a tota la regió, de manera que tampoc no serveix per a millorar la representativitat del territori. Per exemple, el 1987 el Partit Cantonal va obtenir més del 15% dels vots a la circumscripció segona (les circumscripcions no tenen ni nom), però com que no va arribar al 5% a tot Múrcia, va quedar fora del parlament.

Fora de l’estat espanyol, un cas de barrera electoral considerat sovint exemple d’ús partidista és el de Turquia, on cal assolir el 10% dels vots per poder tenir representació, fet que ha estat històricament un impediment per a la minoria kurda.

‘Gerrymandering’
Més enllà de la barrera electoral, el sistema electoral ha estat utilitzat ara i adés en benefici d’uns partits polítics, o en perjudici d’uns altres. És habitual, per exemple, de modificar els límits dels districtes electorals amb l’objectiu de beneficiar un partit en concret, un fet conegut per ‘gerrymandering’.

Una estratègia de ‘gerrymandering’ és traçar els límits del districte en benefici propi, agrupant les zones de manera que guanyi el partit que interessi. Dins aquesta estratègia, també és habitual, per perjudicar principalment partits regionalistes o nacionalistes, d’englobar un territori amb un forta presència d’un partit dins una circumscripció més gran per diluir-ne el pes. Per exemple, el nou mapa regional francès ha inclòs Alsàcia en una macroregió anomenada Alsàcia-Xampanya-Ardenes-Lorena, que ha fet que a les darreres eleccions regionals, Unser Land, el partit nacionalista alsacià, no arribés al 5% dins de la macroregió –necessari per a concórrer a la segona volta– tot i haver superat fins i tot el 10% a la seva regió. Una circumscripció gran (o única) pot perjudicar els partits amb forta presencia en un territori més restringit.

Una manera de beneficiar grans partits, i el bipartidisme, i perjudicar els partits amb un suport moderat arreu del territori és fer servir el sistema majoritari, com passa al Regne Unit, on el partit que obté més vots en un districte s’emporta l’escó. Aquest règim electoral és el responsable que l’any passat l’UKIP, amb un 12,6% dels vots, només obtingués un escó (d’un total de 650).

Cal tenir en compte finalment que no pot haver-hi un sistema electoral neutral ni tampoc un model ideal universal, que s’ha de mirar de combinar de manera que tothom es senti representat, que tots els vots valguin igual i que sorgeixi de les eleccions un parlament que permeti majories estables i un funcionament normal de la cambra.

Però, sigui com vulgui, s’ha d’evitar que un sistema electoral s’utilitzi en benefici d’un partit, o d’una ideologia, com ha passat amb la barrera electoral del 5% al País Valencià, una barrera que esperem que es modifiqui i no torni mai més.