Trenta anys del CCCB, el museu del present

El desembre del 1994, l’ex-primera ministra britànica Margaret Thatcher visitava Barcelona, convidada pel grup nord-americà Travelstead, impulsor de l’Hotel Arts de la Vila Olímpica. Tot i ser una estada privada, l’anomenada Dama de Ferro va tenir temps per a rebre els compliments de les primeres autoritats del país i el cap i casal, el president Jordi Pujol i el batlle Pasqual Maragall. Aquest darrer va ser l’encarregat d’ensenyar-li la ciutat, en una visita en què es volia mostrar a tan il·lustre hostessa el canvi viscut de resultes del 92 olímpic i la transformació urbanística que se’n va derivar. Un dels espais que no va fallar en la llista de novetats va ser el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, inaugurat pocs mesos abans, ara fa just trenta anys. Per començar aquest reportatge, evoquem aquella visita amb el qui llavors era director de l’equipament, el filòsof Josep Ramoneda, que recorda que lady Thatcher –Maggie per als seus entusiastes barcelonins, que per aquelles mateixes dates l’havien escoltada amb atenció defensar fervorosament el seu model polític i econòmic, en un sopar amb els membres de l’Institut de l’Empresa Familiar– no va badar boca durant tota l’exposició fins que van ser davant l’Arlequí de Picasso. “Déu ser molt car aquest quadre”, va expressar amb un comentari prou eloqüent.

Els temps havien canviat. El novembre del 1989 havia caigut el mur de Berlín, que significava el final de la guerra freda i l’enfonsament del gegant soviètic. Llavors es va dir, entre ingènuament i triomfal, que s’havia acabat la història. Al país, entretant, es vivia un altre tipus de bipolarisme: el que enfrontava les dues bandes de la plaça de Sant Jaume a les envistes de la treva dels Jocs Olímpics de Barcelona. Una ciutat que es preparava per deixar enrere la grisor que implicava ser únicament destinació de fires i congressos i un pensament desarrollista, per passar a ser una de les ciutats de moda europees. Malgrat totes les romanalles que encara resten avui, Franco feia catorze anys que era enterrat, i la democràcia semblava lligada i ben lligada. “Es vivia manifestament un canvi d’època; en aquell moment la caiguda del mur de Berlín va generar una certa dinàmica, diguem-ne, d’optimisme i expectatives que després es van anar frustrant, i ara ens trobem amb un escenari nou, amb canvis totals, l’acceleració tecnològica, un escenari de guerra, confusió i conflictivitat creixent”, evoca Ramoneda. Ell va ser el responsable de posar-se al capdavant d’un projecte impulsat per la Diputació de Barcelona que havia endegat un altre pensador, Josep Subirós, assessor àulic en matèria cultural de Pasqual Maragall, tot just un any abans. Cinc anys després, el 25 de febrer de 1994, quan es va inaugurar el centre a l’antiga Casa de la Caritat de Barcelona, l’actualitat girava cap al conflicte entre Israel i Palestina –un colon jueu havia perpetrat una matança de musulmans a la Tomba dels Patriarques d’Hebron–, i la guerra era present al continent europeu, amb el conflicte dels Balcans. Tan lluny i tan a prop.

Un centre únic en un edifici singular

Aquell dia de fa trenta anys es va obrir al públic un edifici que era tota una declaració d’intencions. Es tractava de donar un nou ús a un espai amb una llarga història, que havia estat successivament convent agustinià, seminari jesuïta, caserna, institució correccional, hospici de la Casa de Misericòrdia i, finalment, per ordre del rei Carles IV, seu de la Reial Casa de la Caritat, que a mitjan segle XIX passà a mans de la Diputació de Barcelona. L’espai que durant un segle i mig havia acollit “captaires, fatus, decrèpits, vagabunds, anormals…”, però també orfes i vells, va restar buit quan els serveis d’asil i beneficència es van traslladar a les Llars Mundet, i el primer consistori democràtic, presidit pel batlle Narcís Serra, va posar fil a l’agulla per a donar-hi nova utilitat, en el marc del pla conegut per “del Seminari al Liceu”, dels arquitectes Lluís Clotet i Òscar Tusquets. La voluntat era atorgar nous usos als vells edificis assistencials i hospitalaris del Raval, un barri en aquell moment deprimit en la marginalitat. El flamant Centre de Cultura de Contemporània, amb una impressionant façana inclinada de vidre, situat a l’anomenat Pati de les Dones de la Casa de la Caritat i obra d’Helio Piñón i Albert Viaplana (amb la col·laboració d’Eduard Mercader), no es va poder inaugurar fins el 1994, a causa de la necessitat de redefinir el projecte. Aquesta necessitat fou agreujada pels retards i les promeses incomplertes d’institucions com el Ministeri de Cultura espanyol envers el CCCB, poc afavorit pel relleu de Jorge Semprún per Jordi Solé Tura. L’edifici va merèixer el premi FAD d’arquitectura l’any de la inauguració, i avui ningú no dubta que és un dels espais més reconeguts de la ciutat, que el barri del Raval ha fet seu. És lògic que Thatcher se n’admirés en la visita suara esmentada –i com es pot veure en la imatge que il·lustra aquest article.

El nou CCCB va néixer amb pocs iguals al món. “El model amb què sempre s’ha comparat és el Pompidou, però el CCCB no té ni una col·lecció d’art, ni una gran biblioteca.” De fet, l’apadrinament del Centre Georges Pompidou de París va ser clau els primers anys, però no n’ha marcat el rumb. Vicenç Villatoro, director del centre entre el 2014 i el 2018, s’atreveix a definir-lo com un centre de reflexió sobre el present, la seva matèria primera, més enllà dels diversos formats. De fet, tres dels directors –Ramoneda, Marçal Sintes i Villatoro– provenen del periodisme. Aquesta reflexió sobre el present, ja de bon començament, s’ha centrat en les ciutats. Es va inaugurar amb l’exposició “Ciutats: del globus al satèl·lit”, dirigida per Albert Garcia Espuche. La crítica Pilar Parcerisas, en un article a l’Avui, va saludar sense contemplacions la inauguració d’un museu que feia de mirall de la ciutat: “Barcelona té ja, doncs, el seu Sofidú, o si voleu, el seu Pompidou, presidit per un projecte rar, com és el ser un museu de les ciutats; és a dir, posar la ciutat com a concepte en una vitrina.”

La ciutat pensada a partir del present

Eren els anys daurats de l’urbanisme barceloní, de la ciutat dels arquitectes i el disseny, el model Barcelona a què donaria carta de naturalesa Frédéric Edelmann a les pàgines de Le Monde. Aquesta dedicació a les urbs, en aquell moment en què semblava que s’havia de triar entre la ciutat i la nació, va aixecar recels entre els sectors nacionalistes. “Hi havia una interpretació, fruit del clima dels temps, que feia que la reivindicació de la ciutat, especialment de Barcelona, es considerés cosmopolita, oberta i moderna, i la de la nació, caricaturitzada com a carrinclona, anacrònica o carlina”, diu Villatoro. “Alguns sectors van interpretar el CCCB en aquestes claus, però el fet cert és que persones que el van fer possible, com Ferran Mascarell, García Espuche o Ramoneda mateix, han fet evident el valor complementari d’ambdues coses.” El cas és que el president Pujol no va ser present a la inauguració del 25 de febrer –la Generalitat hi va ser representada pel conseller de Cultura, Joan Guitart–, on sí que hi havia els ministres socialistes Serra i Carme Alborch, i no el va visitar fins el mes de juny. Fos com fos, Ramoneda relativitza aquells recels, com els que el consideraven un capritx o un espai elitista. Maragall mateix va dir en una entrevista publicada el dia de la inauguració que el CCCB no era un centre sumptuari, sinó un manifest, una declaració. “Barcelona té un lideratge en l’àmbit europeu en matèria urbana i l’ha d’assumir”.

La directora actual, Judit Carrera, tenia vint anys quan es va inaugurar el CCCB. Per tant, forma part d’aquesta generació que va créixer i es va formar al centre. “Recordo venir al centre a veure’n les exposicions, a participar en les activitats que s’hi feien amb molt d’interès i amb molta fascinació per la tipologia d’institució cultural que en aquell moment ja era. I una cosa que sempre m’ha agradat molt i que recordo vivament d’aquells primers moments és estar en un lloc on sempre podies aprendre coses i al mateix temps un lloc amb ànima, perquè era capaç de recórrer la literatura o de recórrer el cinema per parlar de la ciutat, a través també de l’emoció.” En aquells anys, Ramoneda a la direcció i Jordi Balló com a cap d’exposicions, van marcar un model amb mostres tan reeixides com les dedicades a la literatura i la ciutat, que van evocar el Trieste de Magris, el Dublín de Joyce, la Praga de Kafka o la Lisboa de Pessoa, i la presència de primeres figures internacionals als seus debats. Fins i tot, Villatoro no s’està d’advertir que la forma particular de fer exposicions del CCCB –on s’escola el cinema, la ciència, les lletres, la tecnologia…– ha impregnat la resta d’institucions de la ciutat, amb formats aparentment més definits, com són els museus. Ramoneda apunta que no es pot oblidar que el Sònar, que enguany també fa trenta anys, va néixer al CCCB, abans d’esdevenir el gran fenomen que és actualment.

Mirant al futur

Però l’any 2011, quan la Diputació de Barcelona, la institució que avui dia encara n’és propietària amb un 75% del consorci, va passar de les mans del PSC a les de Convergència i Ramoneda fou rellevat, alguns sectors van posar el crit al cel. El fet és que amb Sintes i Villatoro es va mantenir un model de continuïtat amb la definició fundacional. Ramoneda veu la seva sortida com un senyal de normalitat institucional i de necessitat d’un relleu després de molts anys al capdavant; alhora reconeix especialment la tasca de Villatoro en un moment tan delicat com els anys del procés, i no s’està d’afirmar que l’escriptor va salvar el CCCB, defensant la institució en els moments més crítics. “Per a mi era important demostrar que l’existència d’un centre de cultura contemporània obert i no sectari, capaç d’escoltar tothom, tenia sentit en qualsevol conjuntura política i fins i tot un en un moment de fortíssima polarització i tensió política com el que vam viure.”

L’any 2018, per primera vegada, la direcció va sortir d’un concurs públic, en què va ser elegida Carrera, que ja ocupava el càrrec de cap de debats i conferències d’ençà del 2002 i havia treballat amb els seus tres antecessors. “El 2024 hi ha tota una generació que ja és molt adulta, que va néixer després de la inauguració del CCCB. Els que van néixer el 94 tenen trenta anys. Això vol dir que hi ha una generació que no va conèixer la gestació de la Barcelona Olímpica, ni els orígens del CCCB i, sense perdre la seva vocació intergeneracional, tenim un repte principal: acompanyar-los i deixar-nos acompanyar per aquestes generacions que són les que també ens permetran de projectar-nos cap al futur”, acaba dient Ramoneda.