Per què recorda la gent de Txornòbil?

‘Jo no sabia que aquí no ens podíem estimar’, diu un dels testimonis del desastre de Txornòbil, del qual el 26 d’abril vinent compliran trenta anys. És la mare d’una filla que va néixer amb una patologia complexa múltiple: aplàsia de l’anus, aplàsia de la vulva i també del ronyó esquerre. Explica que cada mitja hora ha d’esprémer l’orina de la seva filla, a través d’uns orificis a la zona de la vulva. Si no, el ronyó li deixarà de funcionar. És una de les víctimes de Txornòbil, de les que no van tenir veu i van patir molt: per l’abandonament de l’estat, pel desconeixement de què els passava i quin perill tenia la radiació i per la incomprensió d’una societat que els va marginar.

Aquest és un dels testimonis que va recollir la darrera guanyadora del Nobel de literatura, la periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx, al llibre ‘La pregària de Txernòbil. Crònica del futur‘, on va retratar les conseqüències d’aquell desastre nuclear, amb una proximitat esgarrifosa amb els afectats. Raig Verd ofereix la traducció al català de Marta Rebón d’aquesta obra de referència per a entendre la importància de Txornòbil, i per a no oblidar-la.

El llibre arribarà aquesta setmana a les llibreries, i ací us oferim l’avançament d’un altre dels testimonis (PDF), el d’un psicòleg, que es pregunta ‘per què recorda la gent?’.

A ‘La pregària de Txernòbil’ trobem l’estil que caracteritza la prosa d’Aleksiévitx i que ja vam poder llegir a ‘Temps de segona mà. La fi de l’home roig’ (Raig Verd, 2015), la ‘novel·la de veus’, un gènere que ella mateixa ha inventat: deixant parlar la gent, escoltant les seves històries, les pors que han passat, els somnis que han tingut, tot allò que han vist i han viscut i ningú no havia pensat mai que fos interessant d’escoltar ni de difondre.

Així ho destaca l’editora de Raig Verd, Laura Huerga: ‘”La pregària de Txernòbil” és un llibre que dóna veu als testimonis de la gran catàstrofe nuclear, que va tenir lloc ara farà trenta anys. Malgrat la voluntat de l’escriptora de crear un espai per a la veritat del que va passar, no és pas, de cap manera, un llibre de xifres, dades i tecnicismes, perquè ha estat construït amb els records de la gent comuna. A més, l’hem acompanyat d’una cronologia que us ajudarà a situar certs esdeveniments. Al contrari d’un llibre tècnic, és un llibre on el valor es troba en la manera com van viure els russos el desastre i com els ha afectats en el curs dels anys. És evident que continuen vigents les conseqüències d’aquells fets i que no en sabem pas tota la veritat, encara que la Unió Soviètica en fes públics els arxius anys més tard.’

I conclou: ‘És un llibre que, sempre amb l’acompanyament del desastre ecològic generat per l’accident nuclear, relata les existències, les històries d’amor, de vida i de mort, i els patiments de les persones que van ser tocades d’una manera o d’una altra per aquella desgràcia. Perquè el llegat de Txernòbil també és nostre encara no ens n’hagin explicat res. Aquest és un llibre imprescindible, ple de la part de veritat que és realment important en la història: la que vivim i no la que ens expliquen.’